mots emblocats

Poema d'abans d'anar a dormir

2010-09-07T20:29:00.004+02:00

Aquest darrer cap de setmana l'hem passat al Ripollès, de visita turística interior. Hem pujat caminant a Núria, hem baixat en cremallera i hem visitat uns quants pobles preciosos. Ens hem allotjat a un hotel de Ribes de Freser, tranquil i relaxat, les habitacions del qual tenien una petita sorpresa literària: a la paret de l'habitació hi hem trobat un breu poema. Aquí teniu les imatges del nostre, de Carner (evidentment no podia deixar passar l'oportunitat de fotografiar aquesta curiositat).

Italians

2010-09-02T16:59:00.002+02:00

Cada vegada és més freqüent, quan viatges per Europa, que els comerciants locals t’identifiquin com a català. De seguida que et senten comentar alguna cosa et demanen si ets del Barça. És la seva manera de fer-te entendre que saben d’on vens. Aquest estiu, a Grècia, ens ho han demanat més d’una vegada. I, fins i tot, passejant per un carrer d’Atenes (anàvem callats i sense cap guia a la mà) se’ns van dirigir en espanyol i “Visca Barça”. Només un parell de cops ens van confondre per italians però curiosament no tingueren la confusió uns grecs, sinó uns espanyols. Sopàvem tranquil·lament un tzatziki, una moussaka i un souvlaki en una terrasseta atenenca emparats per un ventilador que mitigava la calor sufocant, quan vaig sentir la conversa d'una taula veïna. Un dels homes comentava a les seves companyes de viatge que aquella terrassa estava plena de “llatins”. Per exemple, digué, els de la taula del costat són italians, els de més enllà francesos, i al fons hi ha un altre grup d’espanyols. Els suposats italians érem nosaltres, que parlàvem en català.

Lectura a la platja

2010-08-26T17:41:00.003+02:00

Quan arriba l’estiu, la platja esdevé una sala de lectura improvisada. Sota l’empara del para-sol i amb la remor del mar o els crits de la gent de fons (tot depèn de la sort i la zona) s’han llegit moltes pàgines. Hi ha gent que a la sorra prefereix llegir llibres estil best seller (gruixuts per tenir-ne per molts dies i lleugers per no haver de trencar-se el cap a 35 graus, temperatura d'ebullició de qualsevol cervell humà). D’altres porten clàssics. Molts, s’entretenen amb diaris i revistes. I, alguns, porten el proper llibre de la seva llista de pendents. La varietat literària és, doncs, molt àmplia a la platja, només cal fixar-s'hi.

Jo era dels que, a la platja, portava el primer llibre que trobava, per ser devorat sobre la tovallola. Aquest any, però, aprofitant que disposo del lector digital de llibres m’he pogut endur una biblioteca sencera. És un plaer, quan vas a la platja però sobretot quan has de fer un viatge llarg, poder portar molt més que els quatre o cinc llibres habituals i poder disposar, així, de grans possibilitats de tria en cada moment. Ja no em cal pensar mentre preparo la maleta què em vindrà de gust llegir quan sigui en tal o en tal altre destí turístic. Senzillament, m’enduc tota la biblioteca de casa i en funció de les ganes del moment en trio un o altre. A la platja, aquest any m’he decantat per L’últim Dickens de Matthew Pearl (tipus best seller d’intriga), La mort a Venècia de Thomas Mann (clàssic) i Un tranvía en SP d'Unai Elorriaga (el primer de la meva llista de pendents). Variats, com podeu comprovar.

I vosaltres, quin tipus de llibre us agrada llegir sobre la sorra?

Curs nou, vida nova

2010-08-24T23:35:00.002+02:00

Recomençar. Després d’un silenci involuntari de cinc mesos només trencat per un petit apunt reivindicatiu, voldria recomençar el Mots emblocats. Sento haver desaparegut tant de temps de la catosfera així de sobte, però després de tornar del Japó, la feina se’m va multiplicar. Primer em deia a mi mateix, demà ja visitaràs els blocs preferits i saludaràs tothom, la setmana que ve ja escriuràs un apunt. Però el temps passa ràpid quan no en disposes gaire i una cosa portà a l’altra i al final han passat molts mesos. No és una excusa, però en cap moment tenia intenció de fer una aturada tan llarga al bloc i per això mai vaig escriure un apunt anunciant-la.

Ara, amb l’inici d’un nou curs i amb menys feina a l’horitzó, pot ser un bon moment per recomençar el bloc i tornar a visitar-vos amb assiduïtat. Doncs això, recomenço.

Som una nació, nosaltres decidim!

2010-07-11T14:25:00.002+02:00

Espectacular la manifestació d'ahir. Per motius personals no vaig poder ser a Barcelona, però la vaig seguir via internet (twitter, tv online, radio online, etc.). La primera mani 2.0. Esperem que serveixi d'alguna cosa.

Japó!

2010-03-24T17:51:00.000+01:00

La cuina japonesa fa temps que està de moda. Així, hi ha tota una sèrie de bons restaurants a la ciutat de Barcelona, i també una bona colla d'imitadors més o menys maldestres. Però aquesta proliferació japonesa no només ha estat culinària, sinó també lèxica. Fa uns anys, ens sonava vagament la paraula sushi, però actualment ja està plenament incorporada al diccionari i li han crescut germanes: sashimi, nigiris, makis, toro, unagi, etc. La llengua adopta noves paraules a mesura que evoluciona, en un procés del tot natural.

L'apunt d'avui, a més de fer-vos salivera, em serveix per comentar que potser en els propers dies no seré molt per la catosfera ja que avui marxo de viatge... al Japó!

La imatge de l'apunt d'avui és d'aquí.

Natural?

2010-03-24T00:18:00.000+01:00

Fa uns dies érem en un restaurant del centre de Barcelona i, per uns moments, vaig tenir la sensació d'estar en un capítol d'una sèrie de televisió que veia de petit. Concretament, en l'últim capítol de la clàssica Oh! Europa de Dagoll Dagom. En aquell episodi, els turistes catalans visitaven Madrid i entraren en un bar a prendre alguna cosa. Tota la història girava al voltant de les anècdotes que tenien lloc al local: els catalans demanaven productes com biquinis, aigües naturals i suïssos; i el cambrer madrileny no els entenia en absolut.

Doncs bé, nosaltres vam demanar una ampolla d'aigua i el cambrer ens pregunta: "Del temps?". Es referia a si volíem l'aigua natural o no, però l'expressió em recordà la comèdia televisiva. Era per dir-li: "Amb la nevada que cau, millor l'escalfem una mica".

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

Invisible

2010-03-21T18:17:00.000+01:00

Fa uns mesos ja vaig esmentar la meva devoció per Paul Auster. Era un escriptor que m'agradava molt i que encara em fa el pes. Tot i això, en els darrers anys he llegit força crítiques literàries que ressaltaven negativament una certa repetició o, si eren més curosos en la descripció dels suposats defectes, una certa repetició d'alguns elements de la seva obra. A saber: una fortuna que arriba de froma inesperada, una influència de l'atzar per sobre del que és habitual, un personatge jove que es contraposa a un de més gran, una història dins de la història, etc. Fins i tot es va arribar a escriure que Auster ja no produïa res d'interessant. Doncs bé, he de dir que la nova novel·la de l'escriptor nord-americà (Invisible) em sembla un dels millors llibres que he llegit recentment.

La història atrapa des de la primera línia i està estructurada en capítols ben definits i escrits en primera, segona i tercera persona. Per primera vegada, no diré res més sobre el llibre, millor que cada lector el descobreixi per si mateix. Jo el vaig llegir en una sala d'espera, de forma compulsiva, sense poder-lo deixar anar.

L'illa del tresor

2010-03-08T19:19:00.001+01:00

Hi ha llibres que quan els rellegeixes, no et transporten només a l'escenari on passa l'acció, sinó que també et menen a altres èpoques de la vida. Tornant a llegir L'illa del tresor, he recordat la primera vegada que vaig llegir aquest llibre i com em va agradar llavors. Ara, encara en puc entreveure els motius: una acció vibrant, un protagonista jove, una aventura clàssica, un tresor amagat... el llibre té tants elements engrescadors que es fa difícil que no agradi. A més del ritme narratiu, els personatges són entranyables (el jove Hawkins, el doctor Livesey, l'hisendat, el capità, però sobretot en Long John Silver - el pirata sense cama-).

Ara que sembla que les sèries de televisió cada cop agraden més, L'illa del Tresor ens hi farà pensar. L'obra fou escrita com una novel·la per capítols, amb entregues periòdiques a una revista literària de l'època. Per tant, cada capítol acaba amb un cert misteri per mantenir l'interès del lector fins a la propera entrega, tal i com fan algunes sèries.

Finalment, i com a simple curiositat, us diré que he llegit aquesta obra clàssica en el meu modern lector digital.

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

Neologismes de Madrid

2010-02-28T12:26:00.004+01:00

Aquest és el segon hivern en el qual la premsa esportiva de Madrid ens obsequia amb paraules de nova creació. L'any passat es van inventar un mot ben barroer com cagómetro, que es definia com un aparell que mesurava la suposada por que tenia el Barça de la "remuntada" del Madrid. El neologisme tingué una vida curta i morí durant el mes de maig, concretament el dia del 2-6.

Enguany, la fal·lera lèxica ha tornat i s'han tret de la màniga el nou mot villarato que vindria a ser una forma poc original de dir que els àrbitres ajuden el Barça. D'aquesta paraula se n'ha parlat a bastament, però jo diria que el seu recorregut encara serà més curt i que no caldrà esperar al partit del Bernabeu per deixar clara la seva poca vigència (només cal pensar en el partit d'anit).

I jo em demano, no podrien fer la feina de periodista sense tantes bestieses pseudofilològiques?

Londres nevat

2010-02-21T20:44:00.005+01:00

M'agraden molt els contes, sense que aquesta afirmació impliqui que rebutjo les novel·les o la poesia, que no és el cas. M'agraden perquè són directes, van al gra. I, també, perquè com que són unes peces literàries més petites, de menys paraules, l'autor es permet certs estilismes que són d'agrair. Per això, durant l'any llegeixo una colla de llibres de contes, l'últim dels quals Londres nevat, de Jordi Llavina. Un llibre amb unes històries curioses, descrites amb tendresa i ironia i amb un bon estil narratiu. Per exemple, la d'un home que es troba un vagabund dormint a la terrassa de casa i en lloc de fer-lo fora el convida a dutxar-se i esmorzar. Una curiositat del volum és que en aquests relats sovint s'interpel·la al lector, preguntant-li coses o fent-hi referència. És un recurs que s'adapta molt bé als contes de Llavina i que doten el llibre d'una certa sensació d'unitat. Ideal per llegir-lo una tarda d'hivern, tot i que no siguem a Londres ni veiem nevar per la finestra.

Accents

2010-02-15T19:55:00.000+01:00

Ja fa temps que el cinema nord-americà té una especial cura amb els accents que els personatges usen quan parlen. Actors coneguts com Richard Gere o Julia Roberts, per exemple, a base d'hores d'entrenador personal, han estat capaços d'impostar un accent irlandès prou correcte. En el fons, té la seva lògica: si es gasten una fortuna en, posem per cas, els efectes especials, el vestuari d'època o la fotografia, és evident que també cal cuidar la qüestió lingüística. D'aquesta manera, hi ha pel·lícules en les quals la llengua i els accents poden acabar tenint un gran protagonisme, com vaig explicar fa un temps.

A casa nostra, però, encara no hem arribat a aquest estadi evolutiu (pel que fa a les sèries de televisió). Una crítica que vaig sentir repetir a bastament sobre dues de les grans produccions de TV3 (Serrallonga i Les veus del Pamano) fou aquesta absoluta manca d'estètica lingüística i adequació dels accents. Sembla que encara no cuidem prou la llengua.

I parlant d'accents, fa un parell de setmanes que començà la sisena (i última) temporada de la sèrie Lost (de la qual us en vaig fer una referència literària). Una de les moltes coses que m'agraden de Lost és la varietat d'accents que s'hi poden sentir: anglès, americà, australià, canadenc, escocès... De tots ells, el meu preferit és el del personatge Desmond Hume (interpretat per Henry Ian Cusick): un accent escocès molt agradable, amb aquelles os tan obertes en pronunciar la paraula brother. Cal remarcar, però, que en aquest cas s'optà per la solució més econòmica i senzilla, la de buscar un actor de pare escocès.

La Guerra dels Segadors i la Viquipèdia

2010-02-11T20:39:00.000+01:00

Fa uns dies, una amiga meva molt activa a la Viquipèdia em va descriure algunes de les entrades que figuren a la viquipèdia espanyola, del tot tendencioses i amb certa mala fe. Com a mostra, si busqueu la Guerra dels Segadors trobareu la següent entrada (he fet una impressió de pantalla per si algú amb més enteniment en fa una modificació):

El text, molt esbiaixat per certes conviccions, comença de la següent manera: Sublevación de Cataluña (1640): La Sublevación de Cataluña, Revuelta de los catalanes o Guerra de los Segadores...

Sublevació de Catalunya? Algú pot donar crèdit a aquest nom? Els hauria de fer vergonya utilitzar la viquipèdia per segons què, per en canvi ho posen així, sense cap remordiment... Lamentable!

Etiquetes

2010-01-31T18:30:00.000+01:00

Habitualment, al supermercat hi anem a comprar (a més de llibres de Plató) productes alimentaris, de neteja, d'higiene personal, etc. Sovint, també en consultem les propietats tot llegint acuradament o per sobre (això depèn de la persona, les ganes o el temps) les seves propietats i característiques, a saber: conté gluten? porta conservants? és extrasuau? conté àcids WRTSHB (o una cosa semblant que diuen els anuncis)?...

I tothom que hagi tingut mai algun d'aquests dubtes existencials i hagi hagut de llegir l'etiqueta, s'haurà adonat que, exceptuant algunes marques blanques d'entitats catalanes i tret d'alguns productes determinats, la majoria d'etiquetes obliden de forma escandalosa el català. En el cas dels productes de neteja, el monolingüisme en castellà és pràcticament hegemònic. Però és que molts productes bilingües ho són... en castellà i portuguès (segona llengua més freqüent en l'etiquetatge dels productes a Catalunya).

La Plataforma per la Llengua n'ha fet alguns estudis que podeu consultar al seu lloc web, però només us cal passejar per algun supermercat a l'atzar per a comprovar in situ aquesta anomalia.

Mira, la Mirra!

2010-01-24T12:55:00.000+01:00

De tant en tant, amaneixo el bloc amb un apunt sobre algun dels noms que formen part de la meva col·lecció de noms poc freqüents. La darrera adquisició onomàstica l’he obtinguda del llibre Animals tristos, de Jordi Puntí, del qual us en vaig parlar fa ben poc temps.

En el primer dels contes del llibre (Bungalow onze), el personatge femení principal es diu Mirra. Mirra, que segons el diccionari és una "goma resina aromàtica obtinguda de diverses espècies del gènere Commiphora", no és que sigui un nom estrany, sinó que és un nom inexistent fora de l’àmbit estrictament literari. A Catalunya hi ha exactament zero Mirres (segons l'Idescat). Tot i això, sí que existeixen dones que es diuen Mira (amb una sola R). Mira, doncs, és un d’aquests noms poc habituals (13 en tot el país!) que també he enganxat a l’àlbum col·leccionable.

Sensacions leqtores

2010-01-22T18:34:00.000+01:00

Fa uns dies us vaig explicar que els Reis havien estat generosos i que m'havien dut un lector digital de llibres. Ara, després de llegir 3 llibres en format digital, ja en puc fer una valoració. Les obres que he llegit són tres que venien amb l'aparell: Me'n vaig de Pepe Rubianes, Animals tristos de Jordi Puntí i Una imatge no val més que mil paraules de Jesús Tuson.

Pel que fa als llibres en si, un parell de consideracions. El del Rubianes és probable que no l'hagués llegit mai si no hagués vingut amb el lector. Més tard, em va encuriosir perquè parlava de la vida a l’Àfrica i també dels problemes que havia tingut arran de les seves declaracions al programa El Club. En general, correcte.

Animals Tristos és un recull de 5 contes sobre unes parelles que estan en un procés difícil (o inexistent). La veritat és que són 5 històries molt ben desenvolupades i escrites amb un domini de la tècnica narrativa important. A més, estan plenes de comparacions i metàfores curioses i poc habituals. Recomanable.

El darrer dels llibres, el de Jesús Tuson, en la magnífica línia de sempre. L’autor intenta desmontar (amb un èxit total) una sèrie de tòpics més o menys establerts, com per exemple “Els joves parlen malament i els periodistes escriuen malament” o “Un estat plurilingüe és molt car de mantenir”. Imprescindible.

I, ja per acabar, les sensacions lectores. És ben cert tot això que s'ha dit que la pantalla simula el paper, ja que no és il·luminada i no cansa la vista. De fet, hi he llegit més de tres hores seguides sense problemes. En general, la lectura és exactament igual que la del llibre de paper.

Els avantatges: reducció imprescindible d'espai i poder portar sempre a sobre tants llibres com es vulgui.

Els inconvenients: he de reconèixer que per mi el llibre encara té un pes sentimental molt important, un lligam afectiu al paper, per dir-ho d’alguna manera. Hi ha alguns llibres (per l'edició curosa, per motius sentimentals, perquè són imprescindibles) que sempre els voldré tenir (també?) en paper. A més, ha de millorar algunes coses: per exemple, no es pot fullejar un llibre, acció que realitzo sovint.

Primera història d'Esther

2010-01-18T18:37:00.002+01:00

Primera història d'Esther (PHE), de Salvador Espriu, és una peça teatral complexa i una petita joia literària. A Sinera, concretament al jardí dels cinc arbres, es prepara una representació amb titelles de la història de la reina Esther. En realitat, però, és un pretext per presentar dos mons en aparença força diferents però que tenen moltes relacions. L’obra parteix de dos espais i dos temps ben delimitats que, de mica en mica (en comptagotes, com uns vasos comunicants) i gràcies a un tercer món que actua de palanca (el d'Espriu, amb el seu propi espai i temps) i a uns elements condicionants com, per exemple, la mort, la pròpia estructura de l’obra i el llenguatge; els dos mons , dèiem, acaben confluint i fusionant-se i esdevenen un nou espai i un nou temps, el del públic, diferent als anteriors i, alhora, difícilment ubicable. Un nou món que s’identifica amb la Catalunya de postguerra però que la transcendeix i esdevé atemporal i universal, representable a qualsevol indret o època i, per tant, interpretable sota diferents prismes.

Una de les delícies de l'obra, a més, és la gran riquesa lèxica, fruit de la doble intenció d'Espriu d'una banda, de deixar “testimoni d'una llengua moribunda” en una època d'esclafament nacional i, de l'altra, de lluitar (mitjançant la fina ironia) contra “un estúpid i golafre pop, amb majúscula imperial anomenat Censura”.

Un clàssic que si teniu unes hores, convé revisar.

1 any!

2010-01-09T17:14:00.004+01:00

Tal dia com avui d'ara fa un any nasqué aquest Mots emblocats. Va ser un part sobtat, tot i que no prematur, que posava fi a un embaràs ràpid format per algunes idees que de mica en mica anaren agafant forma.

Només unes hores després dels primers plors en forma d'apunt, el bloc ja tenia comentaris i seguidors. El primer en arribar-hi fou en Jesús Tibau (un dels blocaires més actius que existeix i especialista en detectar blocs emergents). De mica en mica, han anat apareixent nous lectors i així he pogut conèixer molts blocaires i molts blocs ben interessants (i que procuro seguir quan el temps em dóna una treva).

Durant aquest any, doncs, he passat molt bons moments digitals i crec que fou un encert començar aquest bloc. Ara només espero continuar sumant anys! Moltes gràcies a tothom per entrar a visitar aquest bloc i pels vostres comentaris!

Regals de Reis 2010

2010-01-08T18:36:00.004+01:00

Com cada any, els Reis han passat per casa i, entre d'altres coses, m'han deixat algun regal en forma de llibre. Aquest any han caigut:

Invisible de Paul Auster.
Tormenta de espadas de R.R. Martin (tercera part de Canción de hielo y fuego).
El nombre del viento de Patrick Rothfuss.

En principi, doncs, una quantitat de llibres més aviat petita i menor que l'any passat, però amb una novetat important i força interessant. A més dels llibres en format paper, els Reis van perdre per casa un lector digital, concretament el famós Leqtor. Ben aviat exposaré al bloc les sensacions lectores que tingui amb aquest aparell. I és que el lector venia amb quatre llibres de regal que cal sumar als de paper:

Me'n vaig de Pepe Rubianes.
L'illa del tresor de Robert Louis Stevenson.
Animals tristos de Jordi Puntí.
Una imatge no val més que mil paraules de Jesús Tuson.

Bon Any 2010!!!

2010-01-01T00:05:00.000+01:00

Bon Any i Bones Lectures 2010!

La imatge l'he agafat d'aquí.

Atzar Emperador o Pallasso

2009-12-30T18:13:00.001+01:00

Fa un parell de setmanes, llegia el suplement de Cultura de l'Avui i em cridà l'atenció la següent ressenya. El llibre al qual feia referència semblava una novel·la interessant amb un personatge d'aquells que són difícils d'oblidar. El protagonista, l'August, porta un nom que "tant valdria per fer d'emperador com per fer de pallasso" citava amb alegria l'articulista. Aquella mateixa nit, estirat al llit, devorava una d'aquelles lectures paral·leles que us vaig comentar, concretament K.L. Reich. Poca cosa, només una mitja horeta abans d'agafar el son. I a la segona pàgina que llegia (la 399) aparegué la següent frase: August! Nom d'Emperador i de clown!. Una sentència llegida en dues obres tan diferents i en un mateix dia... Talment em semblà una promoció de l'atzar, ara que Auster ha tret una nova novel·la...

Bon Nadal!

2009-12-25T12:40:00.004+01:00

Bon Nadal a tothom i que el Tió us porti molts regals en forma de llibres!!!

La imatge d'avui l'he aconseguit d'aquí.

Apunt artesanal

2009-12-14T20:21:00.002+01:00

Lectures paral·leles

2009-11-26T20:31:00.004+01:00

Fa una colla d'anys, tenia el costum de llegir 3 o 4 llibres de forma paral·lela: un el portava a la bossa per fullejar al metro, l'altre el llegia estirat al llit abans d'anar a dormir, un altre em servia per amenitzar les pauses d'estudi, etc. Però, darrerament, aquest costum havia canviat i llegia els llibres de manera consecutiva, un rere l'altre, sense que les històries, posem per cas, de L'illa del tresor i La pell freda, no es barregessin al llarg del dia.

Ara, però, m'he trobat de ple en la lectura paral·lela de 3 llibres (i feia temps que no ho feia, això). Es tracta de K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella (difícil llegir més d'un capítol seguit per la duresa d'allò que s'hi descriu), Choque de Reyes de George R.R. Martin (la segona part de la increïble saga Canción de Hielo y Fuego) i L'hora violeta de Monserrat Roig (novel·la fragmentada que s'adapta força bé a la lectura a trossos). Recuperació de velles costums? Canvi d'hàbit? Pura casualitat? Caldrà esperar per conèixer els motius.

I, vosaltres, quin estil de lector sou? Dels que llegeix un llibre o diferents llibres a la vegada?

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

Una tirada de Boggle (10)

2009-11-19T20:48:00.005+01:00

Ja fa molts dies que vaig proposar l'última tirada de Boggle, així que avui que la setmana laboral comença a acabar-se (més o menys) us proposo una nova tirada.

Pels que no sabeu com funciona el joc, us emplaço a consultar les normes (gens estrictes).

Aquest cop, la tirada no és senzilla...

Plató al súper!

2009-11-16T20:23:00.002+01:00

Entrem al supermercat, posem l'euro a l'escletxa del cadenat i alliberem un dels carros. Amb aquest element indispensable, ens passegem pels carrils amples de l'establiment tot omplint el carro amb aquells productes que constitueixen la nostra compra habitual. Ara unes garrafes d'aigua, més tard uns bricks de llet, encara unes bosses d'escombraries, no ens oblidem del detergent, ni del desodorant, i finalment uns iogurts. Sembla que més o menys ho tenim tot, així que ens dirigim cap a la caixa. La zona de caixes es distingeix clarament per la presència de dos elements imprescindibles: el primer, una sèrie de productes innecessaris i cridaners (xiclets, caramels, etc.); i el segon, les caixeres.

Però, oh sorpresa, just a tocar de les caixes trobem un producte del tot inusual: una pila de llibres de butxaca! Fa temps que el nostre supermercat va incorporar també algunes revistes. Ara, però, sembla que ha posat llibres al costat dels xiclets. D'entrada, pensem que es deuen tractar de llibres de consum ràpid, superficials, banals, estil Dan Brown; és a dir, de supermercat. Per això encara ens xoca més trobar Les veus del Pamano de Jaume Cabré (una obra mestra d'un dels escriptors catalans vius més prestigiosos) i, sobretot, el Fedre de Plató. Plató al carro de la compra, el nou eslògan publicitari!

In the Country of Last Things

2009-11-11T20:43:00.000+01:00

Al llarg de la vida una persona acaba tenint una bona colla d'escriptors preferits. A vegades, algun d'aquests autors es manté constant al llarg del temps. D'altres, queden circumscrits a una època determinada. Els autors predilectes ho són per raons ben distintes en funció de cada lector: per la qualitat de la història, per l'ús indomable del lèxic, per simpaties personals, per moda, etc. Un d'aquests autors que figura al meu altar literari particular és Paul Auster qui, definitivament, fou el meu escriptor viu preferit de l'inici de l'edat adulta. Actualment, tot i que ja no és el número 1, encara conserva una bona posició al meu rànquing particular.

D'Auster ho havia llegit pràcticament tot i, ara, després de llegir In the country of last things, puc afirmar amb certa rotunditat que he llegit tota la seva producció publicada. No sé ben bé per què la lectura d'aquest llibre s'havia anat posposant en el temps, però un cop realitzada, recomano l'obra enèrgicament. El llibre és una carta que la protagonista, l'Anna Blume, escriu a un antic company. Això li serveix per explicar la seva nova vida en una ciutat decadent i denigrant. Una ciutat en la qual la pobresa és present de forma colpidora, els drets humans són quasi inexistents, tot es degrada, tot es destrueix i res no es crea. Una ciutat que, tot i ser pràcticament fantàstica, és un retrat crític de societats ben reals. Perduda enmig del caos i a la recerca del seu germà, també desaparegut en aquella ciutat, l'Anna anirià descobrint la duresa de la vida i coneixerà alguns personatges força peculiars.

El llibre té un ritme narratiu vibrant i un desenvolupament ordenat i estimulant. La història està ben teixida, com és habitual en Auster, els personatges són complexos i estranys i l'atzar hi és present (la marca de la casa d'aquest autor).

Un llibre, doncs, ben recomanable tant si sou fans de l'escriptor nord-americà com si no n'heu llegit res. Llàstima que és un dels pocs llibres d'Auster que no està traduït al català.

Temps per llegir

2009-11-09T19:52:00.004+01:00

Sovint anem a la recerca del temps, i no em refereixo al temps perdut, sinó a tot tipus de temps; element imprescindible i moneda de canvi vital insubstituible per a qualsevol de les nostres activitats diàries. Si no tens temps (que no és or sinó que és molt més valuós) és difícil que puguis dedicar-ne una engruna. Feia dies que no tenia temps ni d'actualitzar el bloc ni de llegir els vostres apunts. Només tenia temps d'anar a la recerca d'aquest temps (valgui la redundància temporal tan esmentada en aquest text), però sembla que després de dues setmanes de molta feina, l'he aconseguit retrobar. No s'havia perdut, només estava massa ocupat.

La imatge de l'apunt d'avui ha sortit d'aquí.

Versos quotidians

2009-10-28T22:49:00.001+01:00

En un capítol del llibre Literary Theory: A Very Short Introduction de Jonathan Culler, aquest prestigiós autor ens proposava un joc força curiós. A partir d'una frase extreta d'un llibre d'instruccions que deia (tradueixo): Agiti enèrgicament i deixi que reposi cinc minuts, Culler es demanava "és literatura? L'he convertit en literatura quan he tret la frase del context pràctic d'unes instruccions? Potser sí, però no em sembla gaire clar que ho hagi aconseguit.[...] Per tal que fos literatura necessitaríem, potser, inventar un títol que tingués una relació amb el vers i fos capaç de crear problemes i obligar a exercitar la imaginació: El secret, per exemple, o L'essència de la compassió".

Tot i que les conclusions a les que finalment arriba Culler després d'analitzar altres factors són diferents d'aquestes suposicions inicials, sempre m'ha agradat aquesta idea d'aconseguir canviar el sentit d'una frase descontextualitzant-la i donant-li un nou context. Així que he agafat el pimer producte que he trobat a la nevera (etiquetat en català, és clar) i n'he extret una frase a l'atzar:

El mètode d'elaboració retorna a l'autenticitat

Quin títol li posaríeu per tal d'obtenir l'efecte que presenta Culler?

Llibres Perduts

2009-10-25T13:20:00.005+01:00

Fa uns dies vaig llegir en el web Espoiler (un dels blocs clàssics entre els que seguim sèries de televisió) la relació que hi havia entre Lost i la literatura. En algun capítol, ja m'havia fixat que el fet literari tenia una certa importància en la sèrie americana (per exemple, quan John Locke dóna a Ben/Henry Gale (nom, per cert, d'un personatge de The Wonderful Wizard of Oz), mentre aquest darrer està empresonat, un llibre de lectura que no és altre que Els germans Karamazof, de Dostoievski -que també fou empresonat l'any 1849 i condemnat a mort, tot i que just en el moment de l'execució se li commutà la pena per treballs forçats a Sibèria-). Però veure tot el recull agrupat i comprovar totes les referències literàries que té una de les meves sèries preferides, té certa gràcia i em fa valorar-la encara millor.

La imatge de l'apunt ha sortit de Lost Libros, on podreu trobar totes les curiositats literàries de la sèrie.

La luz fantástica

2009-10-20T18:47:00.003+02:00

Segurament, a la majoria de blocaires que mantenen un bloc de caire literari els deu passar el mateix: a més de la pila de llibres pendents de llegir, tenen (tenim!) una llarga llista de llibres pendents de comentar. I és que, sovint, la lectura és encara més ràpida que l'escriptura.

Abans de marxar de vacances, us vaig esmentar un llibre que vaig usar en els, diguem-ne, dinars literaris. Es tractava d'un llibre de Terry Pratchett, de la seva saga de Discworld; concretament: La luz fantástica (no em consta cap traducció de Terry Pratchett al català, i és una autèntica llàstima). Aquest és el segon llibre de la línia argumental de Rincewind, que s'inicià amb El color de la magia. El món de Pratchett, pels que encara no el conegueu, és un món fantàstic força particular: sobre una tortuga enorme que vaga per l'espai (Gran A'Tuin) es troben quatre grans elefants que sostenen sobre les seves espatlles un món pla i oval, el MónDisc. En aquesta terra, la màgia encara té una importància cabdal, però sobretot hi ha molta ironia, humor, referències a clàssics literaris i certa visió crítica del món actual. És un univers en el qual podem trobar un turista que viatja amb un bagul que té vida pròpia, un mag que no és capaç de pronunciar ni un sol encanteri, herois de la tercera edat, sectaris religiosos del més enllà del disc, mags universitaris amb grans ambicions socials, etc. En aquesta segona entrega que us presento, una estranya llum amenaça el món i l'única persona amb possibilitats de salvar el planeta és Rincewind, el mag més covard i inepte de tota la literatura (tot i que és força entranyable).

De tant en tant m'agrada llegir una obra de Pratchett perquè sempre em proporciona una estona ben divertida.

Sopar internacional

2009-10-14T21:15:00.001+02:00

En la majoria de cursos o congressos internacionals, s'acaba realitzant un sopar que acostuma a congregar persones d'arreu. Aquests dies a Viena ens ha tocat assistir en un d'aquests esdeveniments. En una espècie de taverna austríaca ens oferiren un sopar tipícament vienès. La taula, la compartírem uns quants personatges curiosos; i és en aquesta mena de situacions que poden néixer anècdotes lingüístiques d'aquelles que tant m'agrada comentar. Tot i que a vegades, com aquest cop, deixin un regust amarg a la boca.

A taula hi havia un argentí de Rosario, un nord-americà de Miami que arribà tard a Viena perquè no podia perdre's un partit molt important de futbol americà del seu fill, un matrimoni suís però que vivia a Jersey i un italià de Bari resident a la siciliana ciutat de Siracussa.

En ple sopar, i amb aquesta variabilitat de nacionalitats, és indubtable que acabà aflorant el tema lingüístic. L'italià em preguntà si el català era gaire diferent de l'espanyol i li vaig dir que tenia diferències i semblances, ja que ambdues eren llengües romàniques. Ell insistí i em demanà si aquestes diferències es trobaven només en la parla o també en l'expressió escrita. Jo, una mica desconcertat, li vaig respondre que es trobaven tant en la parla com en l'escriptura. L'italià ho trobava estrany, ja que segons ell els dialectes italians només són diferents en la llengua oral, no en l'escrita. Vaig trigar una colla llarga de minuts a fer-li entendre que el català no era un dialecte, sinó una llengua, com ho són l'espanyol, el francés o l'italià. Per sort, el suís tenia més coneixements lingüístics i se sumà a l'explicació. Al final en quedà completament convençut. Ara que es torna a parlar de la pedagogia que hem de fer a Espanya, potser fóra bon moment per no oblidar la pedagogia que cal fer a Europa!

Microbiblioteca a Viena

2009-10-11T19:56:00.001+02:00

Aquests dies som a Viena per motius a mig camí entre els professionals i els personals. Viena és una ciutat molt agradable, que per mi té una retirada a Berlín (i això és un bon elogi). Ens allotgem en un petit apartament, molt acollidor, situat a la riba baixa del Danubi, entre el riu i el canal, a la Grosse Mohrengasse. L'edifici té un jardi interior ple de nans i un distribuidor que conté el que podríem anomenar una microbiblioteca. Aquest espai minimalista es troba al passadís on donen les portes de tres dels apartaments. Allà, hi ha una lleixa amb quatre llibres (en anglès) per qui s'hagi oblidat la lectura a casa. És un bon servei, sens dubte. Després d'uns dies a la ciutat i d'una anàlisi exhaustiva dels exemplars, puc confirmar que entre els hostes triomfa The Last Enchantment (de Mary Stewart), el llibre en més mal estat de conservació.

Malaptesa

2009-10-02T19:48:00.002+02:00

Després d'uns dies de voràgine laboral, decideixes ordenar la teva taula, que ja supura papers, revistes i llibres pels extrems laterals. Fas una mica de neteja i comences a desar les revistes que tenies esparpallades: que si una revista Castells per aquí, que si una Fotogramas per allà, que si una Loonely Planet al caire de l'abisme de l'escriptori, que si una Món Medieval en precari equilibri, que si... la revista dels antics alumnes de la UB? Trobes aquesta darrera ensorrada en un extrem de la taula, colgada sota diaris vells, i la fulleges. Hi ha una entrevista a en Màrius Serra molt interessant i, de sobte... Hola quant temps feia que no ens vèiem!, sents que et diuen. És una paraula del text que t'ha cridat l'atenció: malaptesa. T'ha saludat de forma jovial i molt destra, irònicament. Trigues uns breus instants en reconèixer el mot. Ja passa sovint, això, amb la fesomia de les paraules. N'hi ha que són de la família, les veus cada dia, les uses i les aprecies. També existeixen aquells mots amics amb els que t'agrada quedar, explicar detalls importants de la teva vida i que també fas servir amb freqüència. I no ens podem oblidar de les paraules que són companyes laborals, les coneixes perquè sempre et saluden dins dels correus de feina. Finalment, després d'aquestes primeres esferes de proximitat, hi ha les paraules conegudes (saps qui són i què són, i de tant en tant hi prens un cafè en forma de relat), però no són íntimes. I més enllà de tot això, entre aquestes últimes i les completes desconegudes, hi ha paraules com malaptesa, que et sonen, però no saps ben bé d'on. De seguida hi caus, has estat poc hàbil. Malaptesa mai no t'havia saludat, només us havieu vist algun cop, però sembla que ara vol que us conegueu millor. De moment, com que l'has vista animada, quedeu per fer un cafè ràpid en forma d'apunt al bloc. Qui sap si algun dia serà d'us comú..

El senyor Pip

2009-09-28T21:00:00.000+02:00

Hi ha llibres que si no te'ls regalessin mai no els arribaries a tenir a les mans. Hi ha tanta literatura pendent que algunes obres poden passar-te completament desapercebudes a les prestatgeries de qualsevol llibreria. A vegades, però, reps algun regal inesperat en forma de llibre i, després de llegir-lo, l'agraeixes profundament.

Això és el que m'ha passat amb El senyor Pip de Lloyd Jones (i traduït per Ernest Riera), una petita joia literària que em féu passar una bona estona de lectura. L'argument gira entorn de la Matilda, una nena negra que viu en una illa en la qual només hi queda un home blanc (el senyor Watts, un personatge estrambòtic i entranyable). Degut a les circumstàncies (hi esclata una guerra) el senyor Watts esdevé el professor dels nens de l'illa. Com que no n'ha exercit mai, no sap com posar-s'hi i comença a llegir-los Grans esperances, de Dickens. De mica en mica, i a mesura que avança la lectura, el protagonista de Grans esperances, en Pip, esdevé més real als ulls de la Matilda i es converteix en un autèntic amic imaginari. Hi ha una espècie d'encreuament entre realitat i ficció, doncs, que acabarà afectant l'evolució de molts personatges.

La novel·la és un homenatge a la literatura i a la interpretació del lector, que veurem que té força transcendència. També és un cant als clàssics, a Dickens en particular, i a la influència de les seves obres més enllà del moment en què foren escrites. El llibre està molt ben estructurat i, tot i que en un principi l'acció trancorre lentament, la lectura és fluïda, agraïda i plaent. Un gran encert i una gran recomanació.

7...= 4!

2009-09-25T20:50:00.000+02:00

Ahir, dia de la Mercè, Festa Major de Barcelona, ens atansàrem a la 58a Fira del Llibre d'ocasió. Decidírem badar davant les parades plenes de llibres que ocupen una part del Passeig de Gràcia, ja que no poguérem accedir a la plaça Sant Jaume on les colles castelleres locals feien la seva actuació. Remenàrem una mica i finalment compràrem 4 llibres per un total de... 7 euros. Els títols són els següents:

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. (Un clàssic de tota la vida, sense dubte).
Una princesa de marte de Edgar Rice Burroughs. (La primera part del cicle John Carter de Mart).
Notas para conciertos imaginarios de Carlos Gómez Amat. (Uns apunts musicals).
El juego de Berlín de Len Deighton. (Una d'espies).

Ara ja formen part de la meva gran pila de llibres pendents...

La imatge d'avui ha sortit d'aquí.

Els idiomes d'Inglorious Basterds

2009-09-22T20:25:00.003+02:00

Si el lector habitual del Mots emblocats decideix anar al cinema a veure Inglorious Basterds (la nova perla fílmica de Quentin Tarantino) és imprescindible que sàpiga que ha d'anar a veure la versió original del film. En general, les versions originals sempre tenen aquell plus de qualitat interpretativa que atorga l'actor (i que per molt bo que sigui el doblatge no acaba mai d'aconseguir transmetre); però en aquest cas aporta molt més que això i és una part bàsica de l'obra.

La pel·lícula de Tarantino ha estat rodada en quatre idiomes (anglès, alemany, francès i italià), amb actors de diferents nacionalitats i llengües maternes (per exemple, Diane Kruger, Mélanie Laurent, Daniel Brühl o Brad Pitt), que aporten els seus diferents accents i matisos. Així, la diversitat lingüística no esdevé una barrera infranquejable sinó un enriquiment (com gairebé sempre). Hi ha, per exemple, una escena impagable que té lloc en una taverna en la qual un dels personatges n'interroga un altre a causa del particular accent del segon, ja que el primer no acaba de distingir-ne la procedència. Per tant, els matisos lingüístics i les confusions idiomàtiques són tan importants com la tensió narrativa (el primer capítol de la pel·lícula és per treure's el barret; es tracta d'una recreació tarantiniana de l'spaghetti western, amb una atmosfera angoixant que envolta l'espectador fins al desenllaç del capítol), la qualitat de les interpretacions (increïble en Christoph Waltz com a Coronel Landa, un actor austríac prou desconegut que omple com pocs la pantalla cada cop que hi apareix), les referències cinèfiles externes (G.W.Pabst, King Kong, i el cinema dins del cinema), les internes (a mi, la Shosanna/Mélanie Laurent em recorda The Bride/Uma Thurman de Kill Bill, salvant les distàncies), els diàlegs punyents marca de la casa (gaudiu a fons de l'escena del restaurant) i l'humor sovint hilarant (perfecte Brad Pitt en el darrer episodi). De fet, en una entrevista recent, i en referència a això dels idiomes, Tarantino deia que havia escollit Eli Roth per al paper de Sargent Donowitz perquè "el seu accent de Boston és el millor que he sentit mai". I encara més, el director afirmava que "després de la meva pel·lícula, mostrar nazis parlant en anglès semblarà passat de moda" i "que els millors actors britànics interpretin un nazi rere l'altre és una cosa antinatural".

Però si no teniu cap cinema proper que facin la pel·lícula en versió original, jo us recomano que us espereu a veure el DVD. De la mateixa manera que un àpat selecte cal regar-lo amb un vi de qualitat, aquesta pel·lícula cal gaudir-la amb tots els detalls i matisos amb què fou creada i això inclou, és evident, sentir la diferent musicalitat dels idiomes que la componen.

La imatge ha sortit d'aquí.

Gelat de farigola

2009-09-19T00:01:00.000+02:00

Quan tens un Àlbum de vacances, et ve de gust anar-hi encabint petits retalls de la quotidianitat estiuenca. En principi, no hi haurà gaires més entregues al bloc sobre les vacances, però hi ha un parell d'anècdotes que m'agradaria comentar. Una d'elles succeí un cop havíem tornat d’Astúries i havíem decidit visitar la Costa Brava. Una tarda de principis de setembre ens acostàrem a Peratallada, un poble ple d’encant, un vestigi medieval remarcable que pertany al municipi de Forallac. Allà ens ocorregué una anècdota que podria recordar algun dels capítols del llibre Històries naturals de la paraula, de Jesús Tuson.

A Peratallada hi tenen una botiga que fa uns gelats artesans de gran qualitat, textura suau i gust selecte. D’entre els sabors més destacats tenen varietats tan originals com el gelat de farigola (lleuger, delicadament aromatitzat, una delícia per assaborir pausadament) o el gelat de mascarpone amb figues (curiosa i cremosa combinació de força). Com que són, probablement, dos dels gustos més sol·licitats, a la botiga tenen un rètol de reclam que els anuncia. I aquest anunci es troba exclusivament en català. Tractant-se d’un poble amb vocació turística, aquest és un aspecte remarcable, ja que sovint el castellà és qui guanya la partida en aquest àmbit. En aquesta botiga, doncs, mentre la dependenta em deixava tastar el gelat de farigola (actitud preventiva que vaig adoptar perquè desconeixia el seu potencial) hi entrà una familia espanyola. La mare comentava als fills que hi havia un gelat de mascarpone amb alguna cosa que no sabia ben bé què era. Ràpidament, la dependenta precisà que figues són higos. A partir d’aquí, va créixer l’interés de la família per saber altres traduccions com la de farigola, maduixa o gerds, totes elles força difícils d’interpretar si no es domina el català. El que féu agradable la situació fou que no hi hagué cap tipus de tensió lingüística, cap retret pel fet que els productes només estiguessin etiquetats en català, cap recriminació per usar la nostra llengua. Sempre hauria de ser així, però sovint no és aquesta l'actitud que ens trobem.

Us deixo una imatge de la botiga i una altra d'una Cara del món de Peratallada:

La reina al...

2009-09-17T19:38:00.003+02:00

Quan era una critaura havia sentit més d'una vegada aquella espècie de sentència que concloïa que les segones parts mai foren millors que les primeres. No cal buscar massa per trobar llibres o pel·lícules que desmonten aquesta teoria, però a vegades encara hi ha obres que compleixen l'afirmació. I una d'elles podria ser el tercer volum de Millenium (La reina al palau dels corrents d'aire, de Stieg Larsson). A mi, aquesta novel·la m'ha generat menys interès que les precedents. Si la primera era una bona història de misteri amb un final potser previsible i exagerat (com ja vaig comentar al seu moment); i la segona era una novel·la més d'acció de l'estil més difícil encara i final sobtat, el tercer llibre podria catalogar-se com de gènere judicial amb conspiració. Realment, costa de creure que el leitmotiv de l'obra pugui ser real. A més, al meu entendre, hi ha una deformació dels personatges (la Lisbeth Salander té un caràcter força allunyat del dels primers llibres i esdevé menys interessant; i en Mikael Blomkvist arriba a un grau d'egocentrisme difícilment superable).

Jo crec que la tercera part és, de lluny, la pitjor, tot i que això no vol dir que sigui un mal llibre d'entreteniment. Segurament escriure una crítica com aquesta té una utilitat que tendeix a zero. A aquells que no hagueu començat Millenium, se'm fa difícil aconsellar-vos que no enceteu la trilogia, ja que el primer llibre em sembla força bo. Però un cop encetada, voldreu saber com continua i, com els que ja han llegit els dos volums, voldreu saber el final de la història. Per tant, acabareu llegint el tercer llibre de totes maneres, per molt que us diguin...

Finalment, cal dir que a pesar de tot això, la lectura de la tercera entrega de Larsson és tan assequible com les anteriors i la novel·la continua sent un llibre d'aquells que es devoren en pocs dies.

100!

2009-09-15T16:48:00.000+02:00

Mentre preparava l'apunt d'avui, m'he adonat que el d'ahir era el número 99 del Mots emblocats. Així que m'he regalat el luxe de posposar el text i fer-ne un de més egocèntric per celebrar que aquest és l'apunt número 100.

Quan vaig començar aquest bloc pensava que algun dia o altre arribaria el moment de les efemèrides emblocades. Només tenia el dubte de si arribaria abans a l'any de vida o a l'apunt 100. Crear el bloc fou una idea encertada que, com ja em van avançar en els primers comentaris, m'ha portat moltes satisfaccions.

Des d'aquí, gràcies a totes els que heu visitat el Mots i m'heu ajudat a fer-ne 100. Demà anirem camí dels 200!

La imatge d'avui l'he aconseguit gràcies al lloc web que trobareu aquí.

Ben asidratat

2009-09-14T17:45:00.003+02:00

Després d'unes bones vacances, res millor que encetar una tornada a l'escola amb un apunt al bloc. Han estat tres setmanes d'inactivitat blocaire degut a la falta de connexió, així que els propers dies intentaré llegir aquells apunts dels vostres blocs que m'he anat perdent. D'altra banda, seguiré amb les Paraules, les Tirades de Boggle i la col·lecció de noms, però durant els últims dies de setembre també us oferiré pessics de les meves vacances i alguns comentaris de les lectures realitzades (menys de les previstes, com sempre).

D'entrada, us voldria parlar d'un neologisme d'avui que si heu anat a Astúries segur que heu sentit més d'un cop. Era un dia calurós i acabàvem de finalitzar un descens en canoa pel riu Sella. Mentre esperàvem el vehicle que ens havia de tornar al punt d'origen, un dels treballadors d'una de les empreses que gestionen aquesta activitat ens convidà a un got de sidra. Ens digué que després de l'exigència de la travessia (és un dir) calia sidratar-se. Aquesta contracció (a mig camí del lapsus intencionat) entre el substantiu sidra i el verb hidratar la sentírem després en alguns altres indrets d'Astúries. Fins i tot, existeix una marca de samarretes (Les Camisetes) que també juga amb el mot sidra i té una línia de samarretes amb el logotip Asidras.

En definitiva, els primers dies de vacances a Astúries ens serviren per asidratar-nos, entre d'altres coses. Aquí us deixo un parell més de fotografies (de la Ruta del Cares i de les canoes):

Vacances

2009-08-21T19:33:00.001+02:00

Alguns de vosaltres, als comentaris de l'apunt d'ahir, em demanàveu si faria o no vacances, una pregunta que sorgia arran de la frase final. Cal dir que l'apunt era una mica tendenciós, perquè era l'últim dia abans de les vacances que tot just començo avui. Habitualment, sempre que marxo fora porto l'ordinador i, per tant, puc actualitzar el bloc i visitar-ne els vostres. Aquest cop, però, marxem a Astúries i a Menorca, i ens estem en uns allotjaments on no tindré accés a internet ni al 3G, pel que sembla. De la mateixa manera que no podré publicar res, tampoc podré visitar-vos als vostres espais (a la tornada tindré una feinada ben bona!!!). O sigui que tancaré per vacances durant tres setmanes.

De tota manera, si algun dia aconsegueixo connexió, intentaré escriure algun apunt amb la crònica dels aspectes curiosos del viatge (sempre i quan aquests aspectes tinguin cabuda a la temàtica del Mots) o amb algun comentari sobre les lectures d'estiu que faci (que espero que siguin moltes per reduir la pila de llibres que m'esperen!). O sigui que potser algun escrit cau durant aquestes tres setmanes.

Fins aviat, doncs!

La imatge de l'apunt d'avui l'he fet gràcies al següent lloc web.

Dinars literaris d'agost

2009-08-20T20:03:00.001+02:00

Aquests dies d'agost, a la feina, quedem literalment quatre gats (bé, per ser més exactes i literals, dos). Durant l'any, molts dies anem a dinar junts uns quants companys de feina. Els àpats sempre discorren més ràpid si es té una bona conversa. Aquests dies, però, i a causa de la manca de companys de feina, estic tornant a experimentar un petit plaer (una felicitat petita que en dirien per algun bloc amic) que feia anys que no assaboria. Asseure's a la taula d'un restaurant per endrapar un menú de migdia i aprofitar l'estona per llegir. Llegir mentre dino, una activitat que no acostumo a realitzar en altres èpoques de l'any (la companyia es podria enfadar...). La novel·la que m'ha acompanyat a taula durant aquesta setmana ha estat La luz fantástica, una de les de Terry Pratchett. Què més es pot demanar? Potser... vacances?

La imatge, tan suggerent, d'aquest apunt l'ha trobat Google aquí.

Quin títol li posarem?

2009-08-18T23:23:00.000+02:00

Sempre m'ha encuriosit i estranyat la manera que tenen alguns traductors d'interpretar els títols de les pel·lícules doblades. Una de les primeres vegades que això em cridà l'atenció fou quan TV3 decidí emetre la versió catalana de la pel·lícula Some Like It Hot. Per aquestes contrades, i per culpa d'un primer doblatge al castellà, l'excel·lent film de Billy Wilder es coneixia com Con faldas y a lo loco. TV3, conscient que traduir literalment el títol de la versió castellana hagués estat una mica ridícul i submís, organitzà un concurs per tal de trobar-ne un d'adequat (una iniciativa curiosa, tenint en compte que la pel·lícula ja en tenia un, de títol). Finalment, la proposta guanyadora fou Ningú no és perfecte, molt bé, felicitats.

Un temps després, amb l'eclosió de les projeccions en versió original, semblava que la cosa hagués de canviar i que ens podríem evitar algunes traduccions ben particulars. Res més lluny de la realitat. Qualsevol persona que vagi, posem per cas, al cinema Icària de Barcelona a veure una pel·lícula en versió original (per a més informació VOSE [sic]) trobarà, per exemple, que no hi fan The Hangover sinó una aproximada Resacón en Las Vegas i que de How to lose friends & alienate people només en queda un Nueva York para principiantes. És a dir, que per molt que les pel·lícules siguin en anglès, el títol figura en castellà (no fos cas que el públic es confongués de sala...).

Però a més, en una situació diametralment oposada, de mica en mica hem anat observant estupefactes que hi ha una sèrie de films totalment doblats que, per alguna raó enigmàtica, conserven el títol original. Per què anem a veure Up en versió catalana (si trobem un cinema que la faci, és clar) i no Amunt (o, de forma més lliure i com seria habitual, Amunt, amunt i fora!)? Això ja ho explicava Quim Monzó fa molts anys en un dels seus articles. En aquella època al cinema hi feien Seven. Monzó es preguntava per què en conservaven el títol original. És que Set no feia prou per un títol? Anys després, aquests misteris continuen perfectament vigents.

Miolar lliçons (121è joc literari de 'Tens un racó...')

2009-08-16T18:17:00.000+02:00

Com ja és habitual cada mes, en Jesús Tibau ens proposa un joc literari de caràcter creatiu. Aquesta vegada, hi ha tres condicions que ha de complir el text:

1) Cal basar-se en la següent imatge:

2) No pot contenir la paraula gat ni cap dels seus sinònims.

3) Com a mínim ha de tenir 80 paraules.

Tot seguit us deixo el meu relat. Com que l'extensió màxima no estava definida, ha quedat una mica més llarg del que sol ser habitual en aquest bloc. Però vaja...

Clareja. Un incipient raig de sol s'escola per la finestra sense vidre i m'il·lumina la cara. Em desperto i descobreixo que el meu germà ja fas estona que s'ha llevat. L'observo mentre es llepa els bigotis i la pota dreta, ensangonada. L'esquerra la té ocupada prement amb força el cadàver d'una rata (ja escapçat) que m'ha de servir d'esmorzar. L'avantatge de viure amb el germà gran en una casa abandonada i infestada de rates és que de bon matí tens l'esmorzar preparat. Després del primer àpat del dia, el meu germà m'informa amb un miol autoritari que avui m'ensenyarà a espavilar-me pels carrers de la ciutat. Diu que ja he après a fer emboscades a les rates de casa i que és hora que conegui el món i surti fora per primer cop.

La claror inunda els carrers i els nostres cossos són els primers a trepitjar-los. Anem amb la cua alçada en senyal d'alarma, mai se sap. Al lluny, divisem una bestiola gran. El meu germà em revela que es tracta d'un gos, que traduït del llenguatge miolat significa "l'enemic intel·lectualment justet". La primera lliçó és aprendre a divertir-se a costa d'aquests animals mensypreables. El meu germà s'apropa a l'indesitjable i li clava una urpada a la cara. Al seu senyal, començo a córrer pels carrers buits darrere el meu germà. Saltem un mur que separa un descampat i el gos ho intenta. En caure, degut a la nostra millor condició genètica, ho fem de quatre potes. El gos, en canvi, s'estimba de mala manera. Riem a gust i continuem la passejada. Més tard, arriba la segona lliçó. Hi ha un esplet de nens ("els monstres infernals de dues potes") que juguen a pilota a una plaça. El meu germà es posa en estat d'alerta. M'ensenya que enfront d'aquells éssers l'única opció que tenim és fugir. Sembla ser que l'esport preferit dels monstres és tirar-nos pedres amb l'objectiu de ferir-nos o, eventualment, matar-nos. Tinc por i decidim que no és una opció passar vora les quimeres. Ens amaguem i el meu germà m'alliçona contra un altre dels pitjors enemics que tenim: l'home ("el dimoni"). Les nostres llegendes conten els actes sanguinaris que alguns dimonis il·lustres ordiren i infligiren als de la nostra espècie, com tancar-nos en una caixa d'acer amb una substància radioactiva per veure'n el resultat o emparedar-nos en un soterrani. Com que els meus ulls supuren horror, el meu germà deixa d'explicar-me aquestes històries, però no abandona el seu posat d'instructor. De sobte, sentim un miol llunyà i dolç i les nostres orelles s'alcen majestuosament i s'inclinen en direcció a aquells cants de sirena. El meu germà somriu i em dirigeix cap a aquells sons. Uns minuts després, descobreixo que el miol amorós el produeix una femella i veig dos mascles prop seu a punt per batre's: un d'ells eriça els pèls i arqueja l'esquena i a mi em sembla terrible. No gaire lluny, un altre mascle mossega amablement per darrere el coll d'una segona femella. El meu germà em mira amb ulls inquisitius i em miola que encara sóc massa jove i que ja aprendré tot sol què cal fer en aquest tipus de situacions.

Les classes s'han allargat quatre hores ben bones i el sol ja regna al cel, orfe de núvols. Ens movem lentament, fatigats. En aquest punt el meu germà em confessa que encara cal que aprengui l'última de les lliçons del dia. Quan fa sol i estàs cansat, comença, el millor remei és buscar unes escales on jeure sota l'agradable escalfor. Llavors m'explica que ell en tenia unes d'especials i que l'any passat (quan jo encara no sortia de la casa abandonada) hi anava cada dia d'estiu, per mandrejar una estona. Després de parlar, la seva cara perd l'alegria que l'ha acompanyat durant tot el dia i se sent una mica trist. El segueixo callat i entenc per què. Les seves escales han estat derruïdes durant l'hivern i al meu germà només li queda un munt de runa en forma d'escala. Jeu atuït al segon esglaó i s'adorm sota el sol. Jo me'l miro des de baix, el meu germà gran!, quin aspecte tan imponent!. M'allunyo i el deixo amarat d'enyor, bé es mereix uns moments d'introspecció. Volto per la zona buscant les meves pròpies escales, ara que ja sóc gran...

Jo no ravalejo

2009-08-14T17:25:00.000+02:00

Fa un temps, algú amb poca feina decidí crear el verb ravalejar. Era un mot que s'emmirallava en el normatiu ramblejar (que vol dir passejar per la rambla) i que, per extensió, venia a significar "passejar pel Raval" (barceloní, s'entén). La paraula tingué la seva època daurada i s'usà a tort i a dret, sobretot quan qui l'emprava volia semblar modern o, fent servir un lèxic més ajustat al seu tarannà, cool. Aquest ús indiscriminat no evità que, com a bon mot català, es conjugués amb una bona dosi de faltes d'ortografia. Jo ho he vist escrit, per exemple, així: ravalejes en comptes de ravaleges.

Però hi ha un parell de preguntes que em volten pel cap en relació amb aquest verb. La primera: si passejo per la Rambla del Raval, què estic fent, ramblejar, ravalejar o totes dues coses? I la segona, que ja va apuntar l'Empar Moliner en una entrevista recent: posats a fer, podríem crear altres verbs del no-res i parlar de minejar (del barri de La Mina), de santandreuejar (de Sant Andreu), etc.?

La imatge és d'una paret que porta escrit el verb i l'he trobat aquí.

L'ase d'or

2009-08-12T18:19:00.000+02:00

Parlàvem fa uns dies de la vigència dels clàssics i de la necessitat de llegir-los en profunditat. I entre els clàssics, L'ase d'or d'Apuleu de Madura és una peça imprescindible. Es tracta d'un dels exemples més clars de novel·la romana (en el fons, un compendi de narracions de ficció que tenia la finalitat de fer passar una bona estona al lector i de divertir-lo, sense objectius més profunds). En aquest sentit, la novel·la romana tractava alguns temes clàssics (amorosos, eròtics, les aventures i els viatges) que són ben presents al llibre d'Apuleu. De fet, en aquestes novel·les podien parodiar-se tot tipus de qüestions, ja fossin religioses o socials, però no hi havia cap voluntat moralitzadora.

L'autor de L'ase d'or, Apuleu, nasqué a Madura cap al 125 dC i destacà amb aquesta obra. El llibre (que portava com a títol original Les Metamorfosis) ens conta les aventures de Luci, un jove que s'enamora de la criada del seu amfitrió (la Fotis) i, a causa de la poca habilitat de la noia en el control de les arts màgiques, acaba convertit en ase. La mateixa nit que s'esdevé aquesta tràgica mutació, uns lladres entren a robar la casa on s'allotja Luci i, després de saquejar-la a fons, s'emporten el jove com a burro de càrrega. D'aquesta manera, patirà en les seves noves carns equines tota una sèrie de calamitats i desgràcies.

L'obra està dividida en 11 capítols molt ben estructurats que recorden les novel·les per episodis. En cada un d'ells, a més de narrar-se la hitòria itinerant de Luci, alguns personatges ens expliquen petites anècdotes que els han passat o que han sentit comentar. La novel·la, doncs, intercala breus contes (alguns dels quals són divertits, d'altres són fantàstics, eròtics, místics o, fins i tot, cruels i sanguinaris), una forma que serà molt usada en segles posteriors (hi ha estudiosos que diuen que Apuleu influí en gran mesura la novel·la picaresca, però també Quevedo o Bocaccio). De totes les històries curtes que es narren a L'ase d'or, potser la més famosa és la història d'amor entre Cupido i Psique.

Jo he llegit l'edició castellana del llibre, a cura de José María Royo. Es tracta d'una edició molt ben feta, amb un treball inicial excel·lent de contextualització de l'obra, de l'autor i dels personatges, i amb diverses anotacions amb els corresponents detalls de les històries mitològiques que inclou la novel·la, que en són moltes.

Un llibre, doncs, molt interessant de llegir i que no ha perdut encant a través dels segles.

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

Els alfabets del kurd

2009-08-10T18:16:00.000+02:00

Hi ha llengües que al llarg dels anys han patit situacions força difícils. Una d'aquestes llengües és el kurd (una llengua indoeuropea del subgrup de les llengües iranianes que té tres dialectes principals: el kurmanji que utilitza l’alfabet llatí; el sorani, que usa l’alfabet àrab; i el gorani). Una bona mostra de la seva situació la trobem en les paraules que encapçalen el lloc web de la Kurdish Academy of Language: La llengua kurda convergirà en un llenguatge kurd unificat. Per tal de tenir una llengua kurda unida, cal un alfabet kurd unificat. Durant molt de temps, la nació kurda s’ha vist dividida en diferents estats (com el turc, el rus o l'irànic) i això ha influït en la codificació de la llengua. Aquesta ha establert el codi gràfic en funció de criteris geogràfics i segons les diferents influències polítiques.

D’una banda, a Turquia, l’alfabet utilitzat és un sistema d’escriptura que deriva de l’escriptura llatina (adaptada l’any 1932) que s’anomena Hawar. Conté 31 lletres: 26 lletres pertanyen a l’alfabet llatí (de la A a la Z) i 5 són caràcters especials com la ç, la ş, la ê, la û i la î. L’estat turc no reconeix com a oficials aquest tipus d’alfabet ni algunes de les lletres que utilitza com la Q, la W o la X ja que no són presents en el sistema gràfic turc. En certa manera, doncs, hi ha una voluntat d’influir en la codificació gràfica kurda per tal d’homogenitzar-la amb la turca.

A la zona de l'Iraq i l'Iran, els kurds, tot i que també utilitzen l’alfabet Hawar, solen fer servir el sorani. Es tracta d’un sistema d’escriptura basat en l’alfabet àrab modificat. Consta de 33 lletres, però no és una representació completa de tots els sons kurds.

El tercer dels alfabets utilitzats per la llengua kurda és el ciríl·lic (32 lletres). L'ús d'aquest alfabet es deu, en part, al fet que la política lingüística soviètica va promoure intervencions de tipus glotofàgic. D’aquesta manera es va establir que totes les llengües de territoris d’influència soviètica adaptessin l’alfabet ciríl·lic en un intent de russificar-les. L’objectiu final era aconseguir la substitució d’aquestes llengües pel rus. La llengua kurda, com tantes d’altres, es va veure afectada també per aquesta política assimiladora.

És evident que l’ús dels tres sistemes gràfics diferents presenta molt problemes de comunicació entre els diferents membres de la nació kurda. Per tal de millorar la intercomunicació, la Kurdish Academy of Language va introduir un alfabet kurd unificat (Yekgirtú) que tenia una clara voluntat d’esdevenir l’alfabet estàndard.

Així, doncs, la situació de la llengua kurda és força complicada.

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

La mala dona

2009-08-07T17:15:00.001+02:00

No volies caldo? Doncs dues tasses! O, adaptant la frase a un context més literari, no volies novel·la negra? doncs un altre llibre!

La mala dona, de Marc Pastor, és un dels llibres que figuraven al meu apunt de Sant Jordi. Però, suposo que com a molts de vosaltres, a mi també em passa això d'anar acumulant llibres a la tauleta de nit i no llegir-los fins un bon temps després d'haver-los apilat. De fet, no tenia previst llegir aquest llibre just després de La dona de verd però, per casualitat, vaig escoltar una entrevista a l'autor (que podeu trobar al bloc L'Illa dels llibres) i me'n van venir ganes.

La novel·la ens explica la recerca, per part de dos inspectors de policia, de la persona responsable de diverses desaparicions de nens (sobretot fills de prostitutes que no s'atreveixen a denunciar els fets) a la Barcelona de principis de segle. El protagonista del llibre, Moisès Corvo, és un personatge clàssic de la novel·la negra: l'inspector una mica bevedor, d'idees fixes, amant de les dones i de bon cor. L'altre personatge clau del llibre és l'Enriqueta Martí, la mala dona, de la qual no us en diré res ja que és millor que sigueu vosaltres els que en descobriu la història.

La novel·la està narrada amb un gran ritme que fa que te l'acabis de seguida. A més, el narrador és un narrador prou especial (a l'estil de La lladre de llibres) i els personatges estan molt ben treballats, cadascun amb les seves particularitats. En resum, una bona novel·la per a l'estiu, que us pot agradar sense que us calgui ser un aficionat al gènere.

La foto de l'apunt ha sortit d'aquí.

Amb ulls de joguina (116è joc literari de 'Tens...')

2009-08-04T18:14:00.002+02:00

Ja fa uns quants dies (i com cada mes) el Jesús Tibau ens proposà un nou joc literari de caràcter creatiu. Aquest cop no hi havia límit superior de paraules, sinó només un mínim de 70 . Una mica tard, però finalment he aconseguit esgarrapar una estona per poder escriure un breu text inspirat en la següent imatge (de les tres imatges, veureu que una és l'eix del relat i les altres són secundàries...):

Tic-tac, tic-tac, tic-tac... Riiiiiing, riiii... un cop de mà sec mata el soroll incipient. La Bàrbara es desperta amb una sensació estranya al cos. Mira el despertador per corroborar que ja és l’hora de llevar-se però, en comptes de trobar els habituals números digitals que assenyalen les 7, contempla un despertador mecànic, antic, dels que sonen amb una campaneta incrustada a la part superior. Ho troba estrany, però no tant com els canvis que observa camí del lavabo. El color de les parets de casa, abans de tonalitat ocre, ara és rosa llampant; els mobles d'Ikea s’han convertit en objectes poc funcionals; el sofà ha mutat i és com un gran xiclet estampat de punts blancs; i el passadís és ple de quadres de nines. Per si això no fos suficient motiu d’angoixa, quan la Bàrbara arriba al lavabo i s’observa al mirall s’horroritza encara més. Les mans, abans dúctils, són com una pinça estàtica. Els ulls, tan expressius, són ara dues rodones pintades de blau. El cabell curt i negre s’ha convertit en una melena rossa. Tota ella s’ha plastificat, ha perdut la voluptuositat femenina, fa un pam i mig i... Sóc una nina?! Surt per la porta de casa i descobreix que no es troba a casa seva, sinó dins de la casa de nines de la seva filla, que encara dorm a l’habitació. Des de la nova perspectiva tot es veu enorme. La Bàrbara, atuïda pels canvis sobtats, observa allò que té al voltant. Amb la seva mirada de joguina, l’antiga bola del món que descansa sobre l’escriptori sembla un planeta de debò. I la seva filla... és com un gegant. Intenta cridar-la per veure si ella la pot ajudar però només encerta a repetir, amb veu metal·litzada, "Tinc gana", "Tinc pipí". Es torna a tancar dins la casa de nines, espantada. Ha perdut la humanitat i ara no és més que una joguina. En el moment que el desànim comença a apoderar-se de la dona que ja no és dona, sent el despertador de la filla, que es lleva amb desgana. Ja ho té, ja sap què farà. Segur que els de casa la trobaran a faltar i la buscaran, així que decideix sortir de la casa de nines i plantar-se al mig de l’habitació per fer senyals als seus familiars. Mentre espera que la vinguin a rescatar, recorda que ahir a la nit va demanar a la seva filla que pensés a guardar les seves joguines antigues en una caixa per dur-les a les golfes (feia anys que ni les tocava). S’obre la porta i la seva sorpresa creix quan veu que qui entra a l’habitació és ella mateixa, la Bàrbara, de carn i ossos. En aquell moment vol fugir, es tem el pitjor, però les seves cames no articulades no responen. La Bàrbara humana duu una capsa de cartró sota el braç, la deixa a terra, agafa la casa de nines i totes les nines i les hi entafora. Abans de quedar enterrada en l’oblit de la capsa, la Bàrbara nina entreveu una lluïssor en els ulls de la Bàrbara dona, com de plàstic.

Una tirada de Boggle (9)

2009-08-02T12:26:00.000+02:00

Fa molts dies de l'última tirada de Boggle que vam fer al bloc, així que ja tocava fer-ne una altra. Pels que fa poc que heu conegut el 'Mots emblocats' us deixo un enllaç amb les instruccions. Sento dir-vos que no hi ha cap premi especial per participar a la tirada, només el plaer de descobrir pararaules... Bon diumenge i bona tirada!

La meva finestra

2009-07-29T19:33:00.000+02:00

Fa uns quants dies en Xexu, l'autor del sempre interessant bloc Bona nit i tapa't, ens proposava que ensenyéssim la nostra petita finestra al món blocaire, el racó on escrivim els nostres apunts. Aquí us deixo el meu petit espai i algun comentari:

Com podeu observar, utilitzo un ordinador portàtil o sigui que, en el fons, acabo escrivint des de molts llocs diferents. Però aquest racó és la "sala d'estudi" de casa, amb les prestatgeries curulles de llibres, els papers esparpallats per la taula i la bateria del Guitar Hero preparada per amenitzar les tardes tranquil·les.

L'enquadrament està fet amb intenció, per amagar les parts més desordenades...

La dona de verd

2009-07-23T23:38:00.004+02:00

Un dels efectes de l'èxit de les novel·les de Stieg Larsson (deixo al lector l'opció de decidir si beneficiós o colateral, depèn dels seus gustos), és la pluja d'autors de novel·la negra de països nòrdics que ens ha arribat aquests últims mesos. Penso en autors com per exemple Camilla Lackberg o l'escriptor del llibre que ens ocupa, Arnaldur Indridason.

La dona de verd és una bona història de misteri que té un inici molt prometedor. Als afores de Reikjavik, uns nens troben les restes d'un cadàver enterrat fa molts anys. L'investigador encarregat del cas haurà de treure'n l'entrellat alhora que haurà de resoldre certs aspectes de la seva pròpia vida privada que semblen descontrolats.

A mi és un llibre que m'ha agradat molt perquè conté tots els elements d'una bona novel·la negra (que és un gènere pel qual tinc especial predilecció, sobretot a l'estiu) però els combina amb una història personal dels personatges ben sòlida. Llegint-lo segur que passareu una bona estona.

Si voleu més informació, van parlar fa poc del llibre al bloc L'illa dels llibres.

La imatge de l'apunt ve d'aquí.

Silenci!

2009-07-19T18:14:00.000+02:00

Xsssssst. El dit índex alçat a tocar dels llavis és una imatge inequívoca. Silenci. Una paraula sense dificultats aparents, a priori, per ser entesa per tots els parlants. Silenci! Un mot que no té res a veure amb algunes de les paraules que hem comentat al bloc, molt més rares, molt més infreqüents, amb significats que sovint requereixen el suport del diccionari. Silenci!! Un professor utilitza la paraula per fer callar els seus esvalotats i adolescents alumnes, però el resultat és una remor de veus a mig camí de la maduració, una sèrie de xiuxiuejos burletes que s'amaguen en l'anonimat del col·lectiu. Silenci!!! Un pacient intenta dormir en una habitació d'hospital, un lloc on en principi el silenci hauria de ser el rei (o el cap d'estat, si no som monàrquics), però els familiars del seu company d'habitació parlen tan alt que li fa més mal el cap que el genoll operat. Silenci!!!! L'anunci projectat abans de la pel·lícula demana desconnectar els telèfons mòbils i, de forma indirecta, una mica de silenci, però el crepitar de les crispetes, els xarrups de les coca coles i els riures entretallats dificulten la comprenció dels diàlegs. Silenci!!!!!

Suposo que algun cop tothom s'ha trobat en alguna d'aquestes situacions (o de l'estil) on, a pesar que es demana silenci, sembla com si no entenguéssim què vol dir la paraula i l'ignoréssim completament. Dijous de la setmana passada vaig tenir una d'aquestes sensacions. Anàrem a escoltar el concert que Laia Masramon (una concertista excel·lent) interpretà a l'Auditori de Barcelona (una hora i quart d'obres de Haydn, Beethoven i Chopin). Abans de començar, una veu en off demanà de forma amable i diligent que desconnectéssim els nostres telèfons. Cinc minuts després, quan la pianista tot just començava a atacar les primeres tecles, sonà una melodia que no tenia res a veure amb l'obra de Haydn que s'interpretava. Un soroll de trucada que trigaren a fer callar. Després, sentírem unes veus comentant la jugada, que si mira això, que si mira allò i, finalment, una bossa de mà carregada fins a la saturació repicà unes quantes vegades contra terra. A vegades s'agraeix una mica més de silenci.

Les imatges de l'apunt les he aconseguit, gràcies al Sr. Google, d'aquí i d'aquí (en estricte ordre d'aparició a l'apunt).

Joc d'atzar

2009-07-16T18:53:00.004+02:00

Aquests dies d'estiu se'ns acumulen les lectures a la tauleta de nit. Tot i això, el ritme de lectura encara és més alt que el d'escriptura i hi ha una bona colla de llibres que ja he aconseguit foragitar de la llista de pendents però als quals encara no he pogut dedicar un apunt al bloc. Així, doncs, potser els propers dies us oferiré més recomanacions de les habituals...

El llibre que ens ocupa, Joc d'atzar de Slawomir Mrozek, és ideal per a les estones curtes. A mi em recorda molt l'estil dels contes que es poden llegir a diferents blocs: relats breus, directes, amb humor intel·ligent, un punt de tristesa, un raig d'ironia i molt bones idees. Tot preparat per llegir en uns instants, sense necessitat de dedicar moltes hores per fruir de la lectura. El llibre conté uns 30 contes en poc més de 100 pàgines i n'hi ha de molt ben trobats, com un que descriu un viatge en tren on els passatgers d'un compartiment s'introdueixen en els somnis dels seus companys de vagó.

La foto de l'apunt ha sortit d'aquí.

Menut

2009-07-14T18:21:00.003+02:00

Com ja comentàrem fa un parell de mesos, hi ha alguns restaurants que amaneixen els seus locals amb un petit rajolí d'originalitat. La setmana passada sopàrem en un d'aquests llocs, el Semproniana (tendra llaminera amarada de whisky, potent curri de llenties amb bacallà, gustós corball amb puré d'albergínia) de la cuinera Ada Parellada. No cal dir que el restaurant ens oferí alguna raresa digna de menció. Un cop passat el llindar de la porta, el comensal es troba en una sala d'espera amb algun llibre antic per si el vol consultar, però de seguida podrà seure i demanar el menjar. Juntament amb la carta, ens entregaren un petit paper (escrit amb una mida de lletra Arial 5, com a molt) i una lupa (per tal de poder llegir què hi deia!). La idea es basa en una interpretació literal dels mots, que no per senzilla deixa de ser encertada: Aquí tenen un gran menú de petit format. A més, quan ens dugueren el compte vam poder esbrinar el nom del menú, format també per un d'aquells jocs de paraules difícils de traduir: Menut. Un parell de curiositats que, acompanyades d'un bon àpat, ens feren sentir simpatia pel local. Llàstima que el compte, a pesar del Menut, no fos en català...

La maledicció d'Alietzer

2009-07-10T17:36:00.000+02:00

Al llarg de l'any la majoria de lectors llegeixen una gamma de llibres prou diferent. És evident que no sempre estem en condicions de llegir Joyce, Dante o Proust. No em veig, per exemple, llegint Kafka a la platja (i em refereixo a l'autor txec, no al llibre de Murakami) o Homer al metro.

Per a aquets espais, sempre he preferit alguna novel·la menys profunda però amb ritme. La maledicció d'Alietzer, d'Annabel Cervantes, compleix amb escreix els requisits per esdevenir una lectura de sorra de platja, a l'ombra d'un para-sol: un enigma a descobrir, un llenguatge directe i senzill (no haurem de menester el diccionari), uns personatges esquemàtics, un ritme narratiu alt...

La protagonista del llibre és una arqueòloga que es veu immersa en la recerca d'un objecte valuós que pertanyé a Alietzer, un jueu mort durant l'assalt al call de Barcelona, segles enrere. Recuperar aquesta peça, però, no serà fàcil i trobarà antagonistes externs i poderosos, aliats interessants i un passat familiar que haurà de descobrir.

En definitiva, uns ingredients que ben combinats i en el moment oportú, faran passar una estona agradable.

La imatge de l'apunt ha sortir d'Aquí.

Esparpallar

2009-07-07T17:36:00.000+02:00

Aquests últims dies de tanta calor t'has entretingut a classificar documents antics al disc dur extern sota l'empara de l'aire condicionat. D'aquesta manera has pogut rellegir algun dels teus contes primerencs (o algun article antic de la revista universitària, o algun treball, o algun text inconnex, o...). T'agrada fer-ho de tant en tant. Aquest cop, però, hi has descobert una paraula que en aquella època feies servir molt sovint però que des de fa una temporada (i llarga) havies oblidat dins d'algun calaix de la teva memòria. No és tan estrany que quan descobrim una paraula nova ens sentim temptats a fer-ne un ús massiu, sovint exagerat. Passada aquesta febre inicial (que sense dubte és positiva per a consolidar la paraula dins del lèxic particular), el nou mot roman expectant i l'utilitzes de forma més esporàdica. Aquesta paraula que ara escrius menys i que has retrobat és esparpallar, un d'aquests mots híbrids, fusió d'espargir i escampar la palla. Jo esparpallo, tu esparpalles, ell esparpalla... Tanques l'ordinador amb els documents esparpallats per l'escriptori. Ja hi posaràs ordre més tard. Ara que t'has retrobat amb esparpallar penses que potser faràs servir la paraula en el següent conte que facis, o en el següent apunt del bloc (ai no, que això ja ho has fet).

365 contes i relats de terror

2009-07-05T14:32:00.004+02:00

Un apunt ràpid, de temporada. Avui, el bloc 365 contes (quina gran iniciativa!) publica un relat que vaig enviar fa uns dies. Es titula "La truita dels dijous" i espero que enllaceu cap aquell bloc per llegir-lo (els que no conegueu aquesta iniciativa, no us la podeu perdre).

Una segona part de l'apunt: Fa uns dies arribà a casa el llibre que han editat els companys blocaires de l'Hespèria a partir dels relats presentats al Concurs de microrelats de terror. Jo ja m'havia descarregat el pdf, però sempre fa patxoca tenir un exemplar en format llibre (format llibre petit, de fet ;)). El concurs el guanyà en Joan Pinyol, tal i com a es va publicar al web de l'Hespèria. Jo hi vaig participar amb aquests dos relats: Dolor al cementiri i La masmorra.

El multilingüisme finès

2009-07-01T23:57:00.001+02:00

Fa unes setmanes vaig trobar un article força interessant d'Adrià Alcoverro que parlava de la situació lingüística a Finlàndia. Si seguiu l'enllaç virtual que s'amaga darrere aquestes paraules podreu llegir l'article sencer. És recomanable. Pels que ho deixeu per després, en resum, una part de l'article ve a dir el següent:

Finlàndia és un país que té una mica més de 5 milions d'habitants i dues llengües oficials: el finès i el suec. A més, s'hi parla una tercera llengua (el saami) però és molt minoritària. De fet, i sent estrictes, el finès, el suec i el saami són oficials, però només les dues primeres tenen un mateix reconeixement jurídic i nacional a tot l'estat. Cal tenir present que el suec el parlen unes 290.000 persones (és a dir un 6% de la població) però, tot i això, té el mateix estatus que el finès. I un parell de curiositats: la primera, que a les illes Aaland (un arxipèlag del mar Bàltic) el 90% de la població parla suec i és l'única llengua oficial allà; la segona, la retolació a Finlàndia es fa en un o dos idiomes en funció de si almenys hi ha un 6% de la població o 3.000 persones que parlin la llengua minoritària.

De cara a la protecció de les llengües minoritàries, aquesta forma de fer de Finlàndia és molt positiva.

La imatge de l'apunt l'he tret d'aquí.

Amor vegetal (113è joc literari de 'Tens un...')

2009-06-28T19:29:00.000+02:00

Ja fa uns dies que en Jesús Tibau ens va proposar un nou joc literari. Aquest cop, es tractava de fer un breu relat (mínim de 60 paraules, sense màxim) a partir de la imatge que acompanya aquest apunt i amb una condició ben particular: no es podia utilitzar la lletra i. No cal dir que la dificultat de la proposta era gran (i sinó, observeu quantes is porto escrites en només quatre ratlles). Tot i això, al final he trobat temps per fer un breu escrit, centrat sobretot en les verdures, més que no pas en la bicicleta (potser perquè m'agraden més els petits detalls que les imatges principals...). Bé, sense més preàmbuls, us deixo amb la imatge d'en Jesús i el relat:

Pedaleja amb força per tal de no fer tard, ha de ser al restaurant a les set. Abans, ha passat per l'hort urbà (que conrea de manera poc legal), per arrencar unes quantes verdures. El seu cap, el xef del Temporada, les vol per preparar el menú del vespre. Porta dos cabassos ben plens: un davant, que conté un esplet de verdures; l'altre al darrere, curull de pomes. Pedaleja veloç, vol ser puntual.

Mentrestant, en el cabàs de davant, una pastanaga tremola de por. On ens duen?, demana preocupada. D'entrada, no rep cap resposta, totes les altres verdures romanen callades. Una patata s'encomana d'aquest horror que ha començat a aflorar en la pastanaga: ella tampoc sap on van. Un dels cogombres comenta que potser els porten de vacances, ara que a l'hort ja començava a fer massa calor. Tothom dubta, no pot ser cert, les verdures no fan vacances. Un tomàquet rodanxó, que porta una estona observant aquella esvelta forma taronja, s'apropa a ella per reconfortar-la. L'abraça com només ho pot fer un tomàquet mentre la pastanaga es relaxa. Durant tot el trajecte que queda, les dues verdures resten juntes, parlant de moltes coses, sense pensar massa en el terme del trajecte, regalant-se una estona xalesta...

L'home que pedaleja de forma tenaç aparca davant del restaurant. Les set en punt. El xef ja l'espera amb ganes. Agafa els cabassos per posar-los sobre el marbre. Les verdures es remouen, expectants Què passarà, ara? Una mà agafa la patata... zas, zas, zas... el xef l'esquartera davant dels ulls estupefactes de les seves companyes. La pastanaga comença a bramar. El tomàquet, fent el cor fort, prova de calmar-la. Ara és el torn del cogombre... zas... l'han tallat en dos trossos per després ofegar-lo en una olla que bull a foc fort. Encara el senten esgargamellar-se quan, a la tercera escomesa manual, el xef agafa la pobra pastanaga: ajuda'm!, exclama tot llançant unes llambregades fugaces al tomàquet. Zas, zas, zas, zas, zas, zas, zas... l'ha feta a trossos. Després, la llança sobre l'escarola que reposa en un dels plats. El xef s'atura un moment, encara falta alguna cosa. Observa el cabàs, agafa el tomàquet... zas, zas, zas... l'ha desmembrat com només pot desmembrar-se un tomàquet. Lentament, el xef fa ploure les restes del tomàquet per sobre l'escarola, tal com ha fet amb la pastanaga. Aquest darrer gest permet a les dues verdures passar juntes el tràngol de la mort.

Londres

2009-06-26T17:22:00.004+02:00

Londres és un recull de sis articles que Virgina Woolf va escriure entre els anys 1931 i 1932 a la revista Good Housekeeping. Els textos versen sobre certs aspectes de la ciutat i alguns punts emblemàtics, com Oxford Street, els molls de Londres i els seus magatzems, l'abadia de Westminster o la Cambra dels Comuns. Però a més d'aquests centres neuràlgics de la ciutat, hi ha altres protagonistes més personals i humans, com la senyora Crowe i la seva hora del te. Els articles foren escrits de manera molt descriptiva i, tot i que el pas del temps ha fet canviar (i molt) la ciutat, hom pot delectar-se en les vivències del Londres antic, del Londres premodern. El llibre és, doncs, una petita perla (i petita en el sentit més ampli ja que l'edició catalana, amb una correcta traducció d'Eduard Castanyo, només conté 77 pàgines), per empassar-se a l'avió, camí (o al cel) de Londres, i així prendre consciència d'una part de la història (força personal, tot s'ha de dir) de la capital anglesa.

La imatge de l'apunt d'avui l'he obtingut del lloc web de la llibreria Ona.

OK

2009-06-21T20:16:00.001+02:00

Avui continuaré allargant aquest parèntesi londinenc que s'inicià amb una maleta a mig fer i que prosseguí amb les pràctiques lingüístiques que vaig dur a terme, temps enrere, a la ciutat de Virginia Woolf.

Un altre dels records d'aquella època té per protagonista inesperat el coordinador docent de les classes d'anglès que vaig cursar a Londres. Era un tipus curiós: nascut a Londres i vestit com un autèntic sir, de pare egipci i mare francesa, tenia triple nacionalitat (en forma de passaport i competències lingüístiques). Portava sempre un bastó a la mà i ens explicava anècdotes que en aquell temps vaig trobar interessants. Una de les preferides era l'origen etimològic del terme OK.

Hi ha moltes teories respecte a aquest origen, però ell n'explicà aquella que diu que, durant la guerra civil americana, els oficials acostumaven a redactar informes de les baixes en combat. Molts d'aquests informes tenien un aspecte del tipus 11 killed (11 morts), però degeneraren, a causa de la manca de temps, cap a anotacions de l'estil 11k. D'aquí que quan no hi havia morts s'escrivia 0 killed o 0k (0 morts) i indicava, evidentment, que la cosa havia anat bé. Degut a la doble manera de pronunciar en anglès el número zero, l'expressió es convertí en l'OK actual.

El Sr. Google m'ha ofert la imatge d'aquest apunt quan hi he cercat OK.

French connection a Londres

2009-06-19T19:05:00.000+02:00

Com els lectors amables d'aquest bloc ja suposaren, hem marxat de viatge a Londres. Aquest és el tercer cop que trepitjo la capital anglesa, el primer després de molt temps. Als anys 1999 i 2000 hi vaig passar 15 dies al juliol (tot sumat: un mes). L'objectiu de la visita era aprendre anglès però les circumstàncies em van permetre practicar molt més un altre idioma. Jo m'estava en una residència per a estudiants a Earls Court, on la majoria dels que érem allà compartíem (a més de la vida diària) les classes d'anglès. Alguns dels noms que recordo: Jean-Pierre, Alain, Michel, Denise, Juliette, Ludivine... Tots, doncs, amb un mateix denominador comú: noms francesos.

La qüestió és que la residència era plena d'estudiants francesos amb qui vaig compartir totes les classes i moltes pintes, i amb qui parlava en francès. Així, doncs, per una d'aquelles gracioses casualitats, aquell parell d'estius a Londres em van servir, i força, per perfeccionar el francès.

Tot preparant la maleta

2009-06-17T20:15:00.002+02:00

Molt aviat marxo uns dies de viatge i ja he començat a preparar la maleta:

La primera cosa que hi he posat: Londres de Virginia Woolf.

Fistó

2009-06-15T16:22:00.000+02:00

Una de les coses que tens clares és que existeixen tantes paraules que cada dia pots descobrir un nou mot (o una dotzena). Sovint, paraules que tu desconeixes són d'ús ben comú per a d'altres persones. Per exemple, un expert gastronòmic tindrà un vocabulari extens en matèria culinària però potser va peix pel que fa al lèxic esportiu.

És per això que quan llegeixes la paraula fistó no pots amagar un somriure davant d'aquesta nova troballa. En el seu context la paraula et diu: La seva mare li havia fet com a obsequi d'aniversari una armilla de popelín d'Irlanda, amb un dibuix de capets de guineu i un fistó de setí marró i botons rodons en forma de móres. El context, sempre condescendent, ja t'adverteix que la paraula forma part d'un dels mons més llunyans i desconeguts, del qual només n'has sentit a parlar a les pàgines més frívoles dels diaris: el món de la moda, o el món del tèxtil. Més enllà dels pantalons, les camises i les butxaques, poca cosa més en saps. Tot i que tens clar que aquest fistó de setí marró és algun tipus de complement o brodat que porta l'armilla, necessites un últim cop de mà del DIEC per copsar-ne el significat correcte: Brodat que es fa a la vora d'una peça així retallada. Retallada com?: Retallat de la vora d'un vestit, d'un objecte qualsevol, en forma de dents corbes, quadrades, etc.

Descobreixes que en el món arquitectònic també existeixen els fistons, però decideixes deixar aquest camp per un altre dia.

El mundo es un pañuelo

2009-06-12T00:15:00.000+02:00

L'autor del llibre que omple (en el sentit més ampli de la paraula) l'apunt d'avui té una trajectòria prou peculiar. David Lodge ha escrit alguns llibres de teoria literària però des de fa uns quants anys s'ha passat a l'altra banda i és un novel·lista punyent i amb èxit. El mundo es un pañuelo (que està traduït de forma excel·lent per Esteban Riambau) és, per sobre de tot, un homenatge a la literatura i una crítica mordaç al sistema de congressos que envolta això que s'anomena crítica literària. No fa massa he hagut d'escriure una crítica del llibre de Lodge i us en deixo un petit fragment, per tal que us feu a la idea de l'argument del llibre:

L'argument gira al voltant de dos pilars principals: d'una banda, el format pel jove professor Persse McGarrigle i la seva recerca arreu del món de la bella i engimàtica Angelica Pabst, a qui coneix en el transcurs d'un congrés; i per altra banda, el segon eix argumental té per fonaments un grup de crítics literaris que es baten per una càtedra literària de la UNESCO. Aquests arguments tenen un embolcall estructural (que actua, en certa manera, com a principi d'unitat) basat en les llegendes artúriques. Així, ambdues recerques tenen un paral·lelisme amb la recerca del Graal, alguns personatges estan inspirats en personatges literaris [...] i fins i tot trobem una sèrie d'escaramusses dialèctiques entre els representants de les diverses escoles de crítica que ens recorden, forçant la imaginació, els tornejos medievals. En aquest sentit, llegint el llibre ens adonem que els arguments que esgrimeix cada teòric amb molta faramalla arriben a ser més punyents que qualsevol de les estocades d'Excàlibur.

[...] En definitiva, 'El mundo es un pañuelo' mostra una visió irònica del món literatura de la mà d'un autor que sap de què parla, que ho explica de forma entenedora per a qualsevol lector, amb alguna picada d'ullet dirigida al públic més llegit i que aborda temes tan universals com el dels desitjos humans (sexuals i intel·lectuals) a partir d'una estreta relació amb la literartura que farà les delícies del lector més exigent.

L'últim dels...

2009-06-08T20:44:00.000+02:00

No se sap exactament el número de llengües actives al món però es calcula que n'hi ha unes 6000. Evidentment, n'hi ha que tenen molts parlants (com l'anglès, el xinès o el castellà) i n'hi ha que en tenen pocs. Però dins de la categoria pocs parlants també existeix una gran diversitat de mides: hi ha llengües amb pocs parlants, d'altres en perill d'extinció i encara unes altres al caire de l'abisme.

Un parell de llengües que al 2005 (l'any de l'última publicació de Ethnologue, una enciclopèdia que recull les llengües del món) estaven en aquesta darrera situació són l'aurà i el yàmana. La primera és una llengua del Brasil que l'any 2004 tenia registrats dos parlants. Podem imaginar-nos la precarietat de la situació i el diàleg interminable entre les dues úniques persones amb competències lingüístiques en aurà. Una enorme solitud els deu assaltar cada cop que facin petar la xerrada. Això si és que encara són vius. I més dramàtica és la situació del yàmana, una llengua de Xile que l'any 2003 tenia un sol parlant. Si la solitud dels parlants de l'aurà era gran, la d'aquest últim dels yàmanes ha de ser frustrant.

Què deu passar pel cap de l'última persona que parla una llengua? Potser mentre llegiu aquestes paraules el yámana ja és una llengua totalment morta. Segurament, aquestes colpidores desaparicions ens haurien de fer reflexionar molt més.

La imatge tètrica d'aquest apunt l'he obtingut d'aquí.

De la carmanyola al tàper

2009-06-06T19:55:00.000+02:00

Encara no fa una setmana, vaig llegir al diari un article titulat De l'entrepà al tàper que, entre altres coses, venia a dir que amb això de la crisi molta gent s'endú el dinar preparat de casa. És evident que no és una forma de fer exclusiva del moment actual, però sembla que s'ha incrementat últimament. Sense anar més lluny, quan jo estudiava a la Universitat també m'enduia el tupper (que en aquella època encara no havia passat pel maquillatge ortogràfic i hom l'escrivia de la mateixa manera que la marca que li donà nom). I, de petit, quan marxava d'excursió amb l'escola sempre portava la meva carmanyola amb el pollastre arrebossat o la truita de patates. A tot estirar, algun company de classe duia una fiambrera (i un bon barbarisme, també!). Els tuppers i els tàpers vingueren després en la cadena evolutiva.

En certa manera, doncs, em va sorprendre veure escrita la paraula tàper (sort que li posaren l'accent, no confondre-ho amb un taper). És evident que popularment molta gent ja ho anomenava així, però en la versió escrita jo encara tenia fe amb les carmanyoles.

Evidentment, la fotografia dels tàpers que il·lustra aquest apunt l'he agafat del lloc web de Tupperware.

Dublinesos

2009-06-04T19:11:00.002+02:00

De tant en tant (o de forma més freqüent que aquest tímid de tant en tant) és aconsellable llegir (o rellegir, tot depèn de l'edat i les lectures prèvies) els clàssics. En general, dels clàssics només perviuen (en forma de noves edicions) aquelles obres que sobresortiren al seu temps, que suposaren un abans i un després, aquelles que condensen tota l'essència de la literatura de l'època. A diferència del que passa amb la literatura actual, que encara no ha tingut temps de passar pel sedàs temporal de la qualitat, les obres dolentes d'altres èpoques ja gairebé ni ens arriben. Així, doncs, llegir un clàssic es tradueix sovint en un encert.

Tot això pot aplicar-se a Dublinesos de James Joyce (amb una excel·lent i lèxicament rica traducció de Joaquim Mallafrè). Aquesta obra primerenca de l'escriptor irlandès recull 15 contes ordenats per l'edat dels protagonistes. D'aquesta manera, comencem el llibre amb les angoixes d'un vailet i l'acabem a la festa de dues entranyables ancianes. Entremig, una bona colla de contes d'alta qualitat literària, amb força sentits ocults i que deixen entreveure i expliquen l'essència de la veritable protagonista del llibre, la ciutat de Dublín. Sense dubte, si hom viatja a Dublín podria posar també aquest llibre dins la maleta ni que sigui per impregnar-se d'aquestes sensacions.

Així doncs, si teniu una mica de temps per gaudir de bona literatura, no ho dubteu i enceteu aquest llibre de Joyce.

La imatge de l'apunt prové d'aquí.

Cinturó Negre

2009-06-02T20:26:00.002+02:00

Tot just ahir acabà el 27è Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Com que no som ni a França ni als Estats Units ni al Japó (països amb molta més tradició que nosaltres en aquesta disciplina i on el còmic té un estatus similar al de la literatura, el cinema o la pintura) pocs diaris se n'han fet ressò.

Jo m'hi vaig deixar caure ahir i assaborí moltes de les novetats acabades de sortir del forn de les editorials que van aprofitar la publicitat que atorga el Saló. Una de les obres que es van presentar amb el cartell de 'Novetats del Saló' (tot i que ja fa més d'un mes que es publicà), fou el manga Yawara. A alguns de vosaltres us sonarà arran de la sèrie de TV3 Cinturó Negre, que és la seva adaptació televisiva. Aquest còmic és del gran Naoki Urasawa, un dels autors més importants del món del còmic actual, autor d'obres imprescindibles com Monster i guanyadores de nombrosos premis internacionals com 20th Century Boys. La particularitat de Yawara a casa nostra, però, és que només s'ha publicat en català.

Com bé deveu saber, si el còmic en català ja és escàs, les traduccions al català encara són una raresa més gran. És cert que hi ha honroses excepcions (fa anys Planeta s'atreví amb Bola de Drac i, de fet, l'editorial Glénat té una línia de còmic en català), però habitualment, si existeix una versió catalana també existeix la versió castellana (amb l'inconvenient afegit que sovint va uns quants números per davant). Ara bé, Yawara (com al seu dia passà amb Musculman) no té versió castellana, només catalana. Els motius són estrictament comercials, com ha repetit per activa i passiva la pròpia Glénat. Es tracta de dues sèries de fa uns quants anys que els catalans coneixem perquè TV3 va emetre la seva versió televisiva, però a Espanya són força desconegudes. Per això l'editorial no ha volgut jugar-se-la amb unes obres de vendes incertes. Us podeu imaginar que, al seu moment, això generà molts missatges a fòrums de gent que es queixava d'aquesta decisió (i que arribava a insultar Glénat i els catalans en general). Moltes d'aquestes persones fins i tot admetien que ni coneixien les sèries ni mai no les comprarien, però les volien veure traduïdes al castellà. L'editorial va aguantar el xàfec (i de fet Musculman es publicà de forma íntegre en català) i l'ha tornat a aguantar. Sembla mentida que encara puguin existir queixes d'aquest tipus si tenim en compte que el 95% dels còmics traduïts a casa nostra (sent molt generosos amb aquest 5% restant) són exclusicament en castellà. Paciència...

La foto de l'apunt ha sortit del lloc web de l'editorial Glénat.

Bestiari

2009-05-31T18:34:00.002+02:00

Ahir a la nit anàrem al Bestiari (que a pesar del nom és un restaurant del carrer Comerç, a Barcelona). Com que aquest no és un bloc gastronòmic, no m'aturaré a fer una crítica dels plats (que d'altra banda eren molt bons) ni repartiré cap elogi al seu curiós estofat de maduixes (unes postres ideals per acabar una bona vetllada). L'apunt d'avui el centraré en una petita curiositat del restaurant: els tovallons de paper del Bestiari estaven decorats amb la definició d'aquest mot.

Bestiari

1. En els circs romans, home que combatia contra bèsties salvatges.

2. En la literatura medieval, col·lecció de faules d'animals.

3. A l'edat mitjana, decoració de bèsties i monstres molt utilitzada.

No cal dir que la definició que s'ajusta més al restaurant és la tercera ja que el recinte està decorat amb quadres de diferents bèsties. La veritat és que em va fer gràcia trobar aquesta picada d'ullet lexicogràfica en un tovalló de paper (ha quedat molt d'anunci televisiu, aquesta frase). Jo proposo, ja que ens hi posem, que altres restaurants adoptin aquesta iniciativa. Potser així sabrem què volen dir alguns dels seus noms.

Aquí teniu la foto del tovalló:

Una tirada de Boggle (8)

2009-05-30T19:34:00.002+02:00

Com deveu haver observat, aquest mes de maig he tingut molt menys temps per actualitzar el 'Mots emblocats' i per visitar-vos als vostres blocs. Tanmateix, això canviarà ben aviat. De moment, i per anar fent boca, us deixo una nova tirada de Boggle. Quantes paraules trobareu?

El Catán

2009-05-21T20:20:00.004+02:00

Fa una mica més d'un mes vaig publicar un apunt que tractava de la precària situació del català en la subtitulació de les pel·lícules. Malauradament, aquest fet pot fer-se extensible a altres formes de lleure com els còmics, els videojocs, els jocs de taula, el doblatge, etc. Pràcticament només en teatre i literatura el català gaudeix de certa salut.

Per això, sovint ens alegrem quan descobrim algun producte d'aquest tipus en català. Una emoció prou estranya ja que celebrem una circumstància que hauria de ser habitual. Aquest és el cas d'un joc de taula força famós, clàssic i deliciós: Los colonos de Catán. Com observeu pel títol, l'edició no es troba en català (ni les cartes del joc ni la capsa estan escrites en aquesta llengua), però tingueren el detall d'incloure també les instruccions en català. Tot i que només sigui un petit gest, com que la majoria de jocs de taula no el fan ens provoca una estranya sensació agredolça.

La imatge d'aquest apunt l'he obtingut d'aquí.

El viatger de guix (108è joc literari de 'Tens un racó...')

2009-05-17T23:36:00.000+02:00

Com cada mes, el bloc Tens un racó dalt del món ens proposa un joc literari que consisteix en fer un breu text a partir d'una imatge. En aquest cas, la imatge és la següent:

I ara relat que us proposo:

Arriba a casa i la mare del Joel només necessita una llambregada per copsar la petita desgràcia domèstica. Sobre el moble del rebedor reposa el cadàver mutilat d'una de les dues figuretes decoratives. S'ha trencat en bocins. Vora les despulles de guix troba una nota: "He decidit marxar a veure món. Signat: la figura del rebedor". Abans que la dona tingui temps a dir res, el Joel se li acosta per donar explicacions:

- Hola mama, resulta que estava fent deures i la figureta m'ha dit "Ep Joel! Marxo a fer una volta!" i de cop ha saltat del moble i patapam i s'ha trencat i jo que la recullo i veig la nota i penso que millor la vegis tu i...

La mare mira fixament els ulls glaucs del seu fill i no hi percep cap rastre de malícia, cap voluntat d'engany. Més i tot, li sembla entreveure que hi aflora una petita espurna d'enginy, una mirada que és la porta cap a un cervell imaginatiu. Hi ha un vinclament en el somriure del nen mentre la mare encara no reacciona. Ha quedat gratament sorpresa amb la història que ha forjat el Joel. Acarona els cabells del nen i li diu que potser l'altra figura tindrà més sort el dia que vulgui marxar de viatge

Glauc

2009-05-12T20:37:00.000+02:00

Com cada matinada, t'arriba puntualment un correu electrònic de RodaMots amb la paraula del dia. Saps que aquesta és una iniciativa de llarg recorregut (ja has demanat el llibre de l'efemèride) i també una proposta necessària i important. Ara fa pràcticament un any i mig que t'hi subscrigueres i, des de llavors, cada dia has rebut un mot degudament definit i amb exemples literaris pertinents. Avui t'han lliurat la paraula glauc que d'entrada t'ha recordat a una malaltia (glaucoma) però que un cop llegits la definició i els textos (de Montserrat Roig i de Pla!) que l'acompanyaven, t'ha quedat clar que fa referència a una particular tonalitat del verd. Glauc, glauca; camps glaucs, fulles glauques.

Però la paraula també et sona d'alguna altra cosa ja que, de fet, un glauc és també un mol·lusc marí de l'ordre dels nudibranquis (Glaucus sp), d'un bell color blau. Et sorprèn a mitges que els glaucs no siguin d'un to glauc sinó blau, però conclous que els colors sovint són subjectius i que sota el mar la llum pot entrar esbiaixada.

I sense tenir-ne prou amb els dos glaucs, recordes que Glauc és el nom de nombrosos personatges històrics, i també el d'un personatge de la mitologia grega. Aquest darrer Glauc morí en estranyes circumstàncies, sembla ser que ressucità després d'haver ingerit una herba i es convertí en immortal i en una divinitat marina. Medites si l'herba que va empassar-se Glauc era glauca i si no es convertí, en realitat, en un glauc...

La imatge de l'apunt s'ha obtingut d'aquí i apareix quan es cerca al Google el concepte 'verd glauc'.

Heura

2009-05-08T17:55:00.000+02:00

Maria-Mercè Marçal ha estat, sense cap mena de dubte, una de les grans poetes catalanes. Els seus versos traspuen una sensibilitat i unes conviccions clarament definides en un dels seus poemes més famosos (Divisa).

Una de les seves obres cabdals és Sal oberta, un recull de poemes inspirats en l'experiència de la maternitat. Es tracta d'un conjunt que conté una sèrie de temes i imatges que són habituals en la poesia de Marçal. Un parell d'aquests temes són l'experiència de la maternitat (i la relació amb la natura) i el desig sexual i la passió amorosa; tractats des d'una òptica gens convencional en poesia. És, a més, un llibre dedicat a la seva filla, l'Heura. I aquí és on volia arribar. El nom d'Heura és un altre dels noms que forma part de la meva col·lecció de noms poc habituals. De fet, només n'hi ha 54 a tota Catalunya.

Per acabar amb aquest nom, en una magnífica entrevista que es pot consultar al lloc web de la Fundació Maria-Mercè Marçal, l'autora explica per què posà aquest nom a la seva filla: fou el sentiment que va experimentar durant l'embaràs, com una heura que s'arrapava a ella. Així, els poemes que creà en aquella època estan plens de referències a aquesta planta. Us en deixo una petita mostra:

Heura al velam! Sal viva a les parpelles

per albirar l'enllà, com un desert

obert de sobte en un deliri verd!

Que l'escandall encalci les estrelles.

La imatge del post ha sortit d'aquí.

Metàfores i futbol

2009-05-04T21:20:00.002+02:00

En el llibre Com és que ens entenem? (si és que ens entenem) Jesús Tuson llençà la idea que entre les metàfores ordinàries i les prestigioses metàfores literàries no hi ha cap frontera. Aquest punt de partida el desenvolupà més estretament en un altre llibre molt recomanable: Això és (i no és) Allò que entrà de ple en el món de la metàfora.

Només cal observar una mica la realitat per adonar-se que Tuson té tota la raó. Quants cops no hem sentit a dir aquesta noia és un sol (per referir-se a algú que en principi no irradia, sinó que és bona persona); o bé, aquell home ha perdut el nord; o encara, t'has saltat les clases? També la premsa fa un ús ben clar de les metàfores, en especial la premsa esportiva. Sinó, mireu alguns dels titulars que van aparèixer diumenge després del partit del Barça (pura lírica comunicativa):

El Barça sotmet el Madrid i sentencia la Lliga

Guardiola va despullar el Madrid en...

L'argentí va trencar la defensa en associar-se amb Iniesta i Xavi

El Barça finiquita al Madrid...

I un llarg etcètera que segur que heu llegit aquests dies. Doncs això, a vegades les metàfores són més a prop del que semblen!

La foto del post s'ha obtingut d'aquí.

Dormir amb Winona Ryder

2009-05-01T11:56:00.004+02:00

Dormir amb Winona Ryder, d'Edgar Cantero, és un llibre que m'ha sorprès molt positivament. Explica la història d'un jove que anhela ser escriptor i que intenta escriure contes a partir de somnis que va tenint. En un d'aquests somnis té una idea reveladora i s'adona que la seva font d'inspiració és Winona Ryder. Llavors, inicia un viatge real i interior per tal de trobar la seva musa.

El llibre està molt ben teixit, conté un vocabulari ric i variat, ple de paraules interessants. A més, el ritme narratiu és constant i els personatges són força curiosos. Finalment, hi trobareu una bona dosis de referències cinèfiles i també un petit homenatge a Borges ja que la novel·la es basa en un dels seus contes.

En definitiva, una obra molt recomanable que us farà passar una bona estona.

Una tirada de Boggle (7)

2009-04-27T23:47:00.000+02:00

L'última tirada de Boggle que us vaig proposar resultà força difícil (probablement degut a la condensació de vocals en un sector del quadre) i trobàreu menys paraules de tres o més lletres del que és habitual. Aquestes són les paraules:

api, baf, bat, bata, befa, efa, fat, fia, paf, pia

Ara us deixo una nova tirada de Boggle (amb les lletres ordenades, com sempre). A veure com va aquest cop!:

Si voleu saber les instruccions, seguiu aquest enllaç.

Els llibres de Sant Jordi

2009-04-24T21:24:00.001+02:00

Ahir fou Sant Jordi, un mal dia per remenar llibres amb tranquil·litat perquè hi ha molta més gent del que és habitual. Tanmateix, no podia deixar passar aquesta data sense almenys vagarejar sense rumb per la Rambla de Catalunya (o seguint el rumb imposat per la riuada humana), aturar-me a les parades curulles de llibres per intentar fullejar algun exemplar, observar les roses que s'elevaven elegantment dins dels cubells d'aigua que les retenien i, evidentment, acabar comprant.

Ahir, com cada any, qui més qui menys passejava amb un llibre sota el braç o una rosa a la mà (o totes dues coses). Aquí teniu la llista de llibres que vaig traginar ahir, bé perquè me'ls van regalar o perquè els vaig regalar. Com veureu, hi ha algun títol que vaig comprar seguint les recomanacions llegides als vostres blocs:

El senyor Pip de Lloyd Jones.

La maledicció d'Alietzer d'Annabel Cervantes.

Catalunya des del mar de Carlos Barral.

El fill del vent de Henning Mankell.

Ulls verds de Marc Pallarès.

La mala dona de Marc Pastor.

La masmorra

2009-04-22T19:45:00.000+02:00

Abans d'ahir va acabar el termini per participar al concurs de relats breus de terror que organitzaren els companys blocaires de l'Hespèria. Ja fa moltes setmanes que convocaren el concurs i sembla ser que ha tingut una gran acceptació. Des del dia de la publicació de les bases heu pogut trobar, a la barra lateral del Mots emblocats, l'entrenyable Nosferatu que, com un nunci d'una Festa Major, us convidava a visitar la pàgina del concurs i a participar-hi.

Jo vaig participar al concurs amb un breu relat sobre un vampir que podeu llegir aquí. Però dilluns, no sé encara molt bé com, vaig acabar escrivint un segon text que encara arribà a temps abans no tanquessin les portes del concurs. Si hi heu pres part sabreu que això de fer contes de 140 caràcters comptant espais no és una empresa fàcil. Cal reduir el text a la mínima expressió, buidant-lo d'excessos adornadors i reduint la trama a l'anècdota. A mi aquest tipus de textos em recorden, salvant les distàncies, als epigrames més clàssics.

Bé, sense més preàmbuls, us deixo el meu segon microrelat:

A la sòrdida masmorra els seus amics foren aparedats o esquarterats. A ell li reservaren una tortura més cruel: l'angoixa de la incertesa.

La noia que...

2009-04-20T23:08:00.000+02:00

Durant la Setmana Santa vaig devorar el segon volum de la tilogia Millennium de Stieg Larsson. El llibre té un títol llarg i suggeridor: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Fa uns mesos ja vaig llegir i comentar la primera part, que també tenia la virtut de fer-te passar la nit sense aclucar l'ull. A hores d'ara, pràcticament tots vosaltres n'haureu sentit a parlar arran de l'èxit de vendes d'ambdues però, si no és així, seguint el fil intangible d'aquest enllaç trobareu un resum del llibre.

És evident que dins del panorama literari hi ha diferents tipus de literatura. Així, hi ha llibres d'alta qualitat literària que pretenen convertir el llenguatge en alguna cosa més que una eina de comunicació i d'altres que potser no són tan brillants però que saben entretenir. El llibre que comento avui entraria en aquesta segona categoria. El llenguatge és senzill i entenedor però no és gens ric (la traducció, a càrrec d'Albert Vilardell, no destaca especialment); pel que fa a la narració, aquesta manté un ritme molt alt durant bona part del llibre. Hi ha pocs llibres que aconsegueixin captar l'atenció quan en les primeres 200 pàgines encara no s'ha acabat de definir la trama principal. Però el llibre de Larsson ho fa amb escreix. Molta gent ha dit que el plat fort del llibre són els seus personatges, dels quals en sabrem més coses. Tot i això, crec que aquest volum també peca (com l'anterior) de voler construir un final massa rocambolesc, massa de sorpresa continguda. I tot i que té més de 700 pàgines, paradoxalment, acaba de forma abrupta.

En definitiva, un llibre que enganxa, que us el llegireu en un no res, que conté una bona dosificació del misteri, una gran gestió de la trama i que, senzillament, pretén fer passar una bona estona. I cal dir que en això excel·leix.

El premi Dardos

2009-04-20T21:33:00.001+02:00

Diumenge al vespre. Les despulles del sol encara s'albiren a l'horitzó amb forma de línia rogent. Fa un parell de dies que no em passaejo pel bloc. Hi ha, doncs, comentaris per respondre i visites a fer. Així que entro a fer una ullada a la meva casa virtual i hi trobo una invitació de l'-assumpta- que em convida a passar-la a veure a Des d'on neixen tots els somnis.

Allà, al seu bloc, hi trobo una sorpresa agradable: un cafè calent i un premi, el premi Dardos. Aquest premi, un dels molts que corren per la catosfera, destaca "la constància i saber fer de la persona que hi ha al darrere de cadascun d'aquests blocs, on cada nou post és com trobar-se amb un petit tresor de coneixements, d'empenta i d'entusiasme" segons ens explica ella mateixa. No cal dir que és un honor que també l'hagi concedit al Mots emblocats, que amb prou feines compta amb tres mesos de vida. A més, aquest és el primer premi que atorguen al bloc i això també em fa especial il·lusió. Després de rebre'l, convenientment vestit per l'ocasió, l'he col·locat a la prestatgeria del bloc (a baix a mà dreta) perquè faci goig i llueixi.

Pel que fa a la concessió del premi, sembla ser que no hi ha una normativa clara. Pel que he anat veient hi ha molts blocs que l'han rebut, així que es fa difícil concedir-lo de nou. Hauré d'investigar les possibilitats :)... D'entrada, però, qualssevol dels blocs que segueixo i on eventualment deixo comentaris (i que figuren a la barra lateral del bloc) es mereixerien ser premiats, ja que d'ells n'he après moltes coses.

Moltes gràcies -assumpta-!!!!

A través de la lectura (104è joc literari)

2009-04-16T23:00:00.004+02:00

Una setmana més, el Jesús Tibau ens proposa, al seu blog, un joc literari de tipus creatiu. Es tracta d'escriure un petit text a partir de la següent imatge:

Aquí teniu la meva proposta:

A través de la finestra, la petita Vera intueix el pas de l’any gràcies als rastres que cada nova estació deixa als arbres del parc. Des d’aquesta tarima improvisada, observa les flors incipients als extrems d’algunes branques (que són un reclam apetitós per als insectes); escolta el refilar afinat d’alguns ocells còmodament instal·lats als seus nius i es meravella de la frondositat que les fulles concedeixen als arbres. Aquest dia en particular, però, atura la vista en un petit plataner que li sembla no haver vist mai i que mostra un aspecte diametralment oposat a la resta. No té ni flors ni una sola fulla, ni tampoc hi descansa cap ocell. La petita Vera pensa que deu ser un arbre ignorat de forma clamorosa per la primavera i marginat a viure una solitud perenne. En definitiva, un arbre trist. Pobre arbre! (la seva manca de coneixements en botànica impedeix que sigui més precisa), és important no sentir-se sol. Així que, tota decidida, baixa fins al parc i s’enfila al plataner. Un cop asseguda entre les branques nues treu un llibre de la seva motxilla. Comença la lectura amb l’esperança que les seves paraules siguin unes companyes adients.

Gens de faramalla

2009-04-14T23:45:00.000+02:00

Ahir al vespre (matant les últimes hores de vida de la Setmana Santa) et posares a llegir Auques i ventalls, de Josep Carner. Vas pensar que una mica de poesia sempre és bona quan s'acaben les festes i, és clar, qui millor que el Príncep dels Poetes per amenitzar la teva vetllada particular (o, en paraules de Maurici Serrahima, un dels dotze mestres). De Carner ja n'havies llegit un bon munt d'obres, però t'agrada rellegir-les. Ningú com ell per combinar temes de gran transcendència amb pures banalitats, tot farcit amb una fina ironia que s'albira a cada vers. Però, sobretot, et rendeixes al llenguatge ric i culte que emprava.

Així que ahir, mentre saltaves aleatòriament d'un poema a un altre, no et podies allunyar de la teva llibreta: letícies, nequícies, pítimes, faramalla... Apuntares aquestes paraules (totes elles trobades al mateix poema!, quina petita letícia). Algunes ja sabies què volien dir, d'altres te n'havies oblidat, i encara algunes foren noves per tu. Pensares que sempre va bé tenir-les a punt, per repassar-les, per introduir-les al teu cabal lèxic. Deien que Carner parlava amb la mateixa riquesa lèxica amb la qual escrivia. Tampoc cal que t'hi assemblis però saps que, de la mateixa manera que llegir és una bona forma de conèixer nous mots, usar-los és la manera pertinent de fer-te'ls teus. Com a mínim, segur que això no et nourà pas.

VOSC...

2009-04-11T14:07:00.006+02:00

Fa uns dies parlaven una altra vegada, en un d'aquests programes de televisió matinal, sobre l'escàs nombre de pel·lícules que tenim doblades al català als cinemes de casa nostra. Poca cosa es pot afegir al tema. Només cal obrir qualsevol diari per la plana dedicada a la cartellera i certificar el que tothom ja sap. A mi, però, m'agradaria incidir en un altre aspecte que hi va lligat. Si les versions en català (VC als diaris!) són escasses, encara ho són més les versions originals subtitulades al català (VOSC, si és que sou capaços de trobar aquest terme). Dirira que, si mireu la cartellera, tota pel·lícula amb subtítols porta un VOSE al costat. Trobar una versió original subtitulada al català és més difícil que trobar bolets al bosc fora de temporada!

De fet, això és extensible als DVD. Fa unes setmanes vam comprar (a un preu molt raonable) la pel·lícula "Das Leben der Anderen" que resulta que per una casualitat (molt casual) també portava incorporats subtítols en català. Posàrem el so en versió original i els subtítols en català. Als pocs minuts podíem llegir "La vida de los otros" (una frase catalana 100%). A aquesta frase la seguiren tot de mots en un perfecte... castellà! No sé si és un problema de l'edició del DVD o de l'exemplar que vaig comprar, però és un bon exemple de la situació que viu la llengua en aquest camp.

Assaig sobre la ceguesa

2009-04-07T18:05:00.000+02:00

Fa uns quants dies que vaig acabar de llegir Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, una implacable novel·la sobre les misèries de la condició humana. L'argument, el pretext de la història, és força senzill: de cop i volta, sense cap avís previ, un home es queda cec. No es tracta, però, d'una ceguesa convencional (o sigui fosca) sinó d'una ceguesa blanca i lluminosa. De mica en mica, tothom va quedant-se cec excepte una dona que assistirà horroritzada als canvis que pateix la humanitat sotmesa a aquesta nova condició.

El llibre és una excel·lent metàfora de la ceguesa moral, narrat amb l'inconfusible estil de Saramago: frases llargues però molt ben puntuades, lèxic ric i acurat, profunditat psicològica, gran intervenció del narrador que sovint dóna la seva opinió sobre els esdeveniments que explica, etc. Com sempre, tots els personatges parlen d'una manera similar (això també passa en altres obres de l'autor com La caverna, Les intermitències de la mort i Tots els noms), o sigui parlen com ho fa l'autor, de forma precisa i literària. Però això que en algun altre escriptor seria una cosa negativa, en Saramago és un segell de marca.

Aquest és un d'aquells llibres que et fan reflexionar més enllà de les seves pàgines, que et commou i t'impressiona, que et fa rellegir certs fragments i anotar-los a la teva llibreta de petites perles literàries. En resum, una bona obra i una excel·lent lectura.

Abans d'acabar, voldria fer també esment de la traducció, a càrrec de Núria Prats, ja que no ha de ser fàcil traduir una obra d'aquest estil i la veritat és que la versió catalana està molt ben resolta.

Una tirada de Boggle (6)

2009-04-05T11:22:00.003+02:00

Ja han passat molts dies des de l'última tirada de Boggle, però és que el temps, sovint, no em permet publicar tots els apunts que voldria. Però bé, avui diumenge us deixo finalment una nova tirada. Com que darrerament aquest blog ha rebut algunes noves visites, us poso també aquest enllaç perquè llegiu les normes de la tirada. No cal dir que no és necessari que les seguiu, són només orientatives.

Com sempre, després de fer la tirada, us he posat les lletres del dret per tal que tot sigui més àgil. Doncs aquí teniu la tirada, quantes paraules sou capaços de trobar?:

Solució del 100è joc literari

2009-04-01T20:50:00.000+02:00

Fa uns dies vaig penjar un apunt de col·laboració amb el 100è joc literari de Tens un racó dalt del món. Calia esbrinar a quin llibre pertanyia un fragment en concret. Jo us vaig donar alguna pisteta (foto de l'autor i imatge del país d'origen).

Com molts de vosaltres vau suposar, es tractava de La lladre de llibres de Markus Zusak. La veritat és que aquell apunt va rebre un bon grapat de visites i comentaris. Moltes gràcies. D'aquesta manera vaig saber que alguns de vosaltres vau trobar de seguida la resposta.

Cal dir que l'experiència fou molt bona. Durant força dies, un munt de blocaires vam anar saltant de blog en blog (segons el nostre temps) intentant trobar quins títols s'amagaven darrera de cada fragment de llibre. Així he conegut alguns blogs que no sabia que existien i també sé que hi ha hagut gent que ha topat amb el Mots emblocats gràcies al 100è joc literari (i s'hi ha quedat de visita permanent).

Ara només queda esperar quina celebració ens prepara en Jesús pel 200è joc :).

Homenatge a les Desdefinicions

2009-03-31T19:29:00.006+02:00

En Jesús Tibau de Tens un racó dalt del món, que fa poc va celebrar el 100è joc literari, celebra ara les 100 desdefinicions. La veritat és que són construccions molt enginyoses, sovint divertides i que m'agraden especialment.

Així que he decidit fer-li un petit homenatge per celebrar aquesta efemèride i he desdefinit quatre paraules que formen part del nom del seu blog:

Tens: Beguda que conté teïna i que és força tibant.

RAC0: Emissora de radio que precedeix a RAC1.

dALT(A): Una lletra de gran alçada.

mON?: El món perdut.

Tens un e-mail...

2009-03-27T21:40:00.000+01:00

Si sou dels que bona part de la vostra feina la feu per correu electrònic us haureu adonat de l'incipient ús de dos anglicismes: FYI i ASAP, que són els acrònims en anglès de Per al vostre coneixement i Tan aviat com sigui possible. Als Estats Units ja fa molt temps que s'utilitzen en les cadenes de correus reenviats, però aquí són relativament nous.

De sempre que s'ha escrit això del 'Tan aviat com sigui possible', però així tal qual, en català. Ara, però, sembla que per economia o racionament lèxic s'estan introduint aquests acrònims. I és així com acabes rebent un correu del tipus RE: i on de cos del missatge hi ha només un FYI i un seguit de correus adjunts.

Avui n'he rebut un que m'ha fet gràcia perquè ha anat un pas més enllà: ha lexicalitzat un d'aquests acrònims (ha passat com amb sida, làser o radar, tots ells acrònims d'origen). Doncs bé, el correu deia: Has vist quants Asaps que m'ha enviat en XXX aquesta setmana? No he pogut acabar-ho tot!. I m'ha fet pensar que, arribats en aquest punt, aquests conceptes mereixen ser considerats neologismes d'avui.

La imatge d'aquest post l'he obtingut d'aquí.

Les llibretes

2009-03-24T16:15:00.000+01:00

Des de fa força temps acostumo a portar a la bossa (o a la bandolera) una petita llibreta que és molt útil. Algunes vegades hi anoto dates límit (sobretot pels tràmits burocràtics o els viatges); d'altres, adreces o telèfons que em passen, o trobo, i que necessito; també és útil per a apuntar-hi títols de llibres que veig en alguna llibreria i que penso que algun cop hauré de llegir. A més d'aquestes qüestions més funcionals, la llibreta també em fa servei per a escriure aquelles paraules que vaig trobant per aquí i per allà i que em criden l'atenció. I no només paraules, sinó també frases, noms estranys... I idees per fer algun apunt o relat, és clar.

En aquests moments tinc dues llibretes: una d'anelles i quadrets i l'altra ratllada i amb una goma que fa les funcions de tanca. Certament, no tenen cap ordre intern. Hi ha alguns fulls que tenen moltes coses anotades i d'altres (per allà al mig) que estan completament en blanc. A mi m'agrada pensar que és un caos organitzat.

Un parell de curiositats finals. Primera: tot i que les llibretes encara tenen molts fulls per encetar, no sé com ho faig però les tinc farcides de papers solts arrencats d'altres llocs. Segona: tot i que sempre tinc cura d'agafar la llibreta quan canvio de bossa, bandolera o motxilla, sovint m'adono, quan em disposo a anotar alguna cosa, que amb les presses m'he oblidat el bolígraf a casa.

Prelibar

2009-03-20T21:00:00.001+01:00

Saps que les paraules curioses, oblidades o que t'ajuden a reflexionar una mica et poden assaltar en qualsevol moment i per qualsevol banda: ja sigui consultant un diccionari, enmig d'una conversa, en un restaurant, de forma inesperada o de moltes altres maneres. Tot i això, també saps que el més probable és que se t'apareguin mentre llegeixes un llibre. Saps tot això, però no ho penses fins que no topes amb una altra paraula engabiada en una frase d'un llibre de Saramago (Assaig sobre la ceguesa): Repenjada al seient, prelibava ja, si se'm permet el terme, les diferents i múltiples sensacions... Prelibar.

Pel context ja has intuït a què es pot referir i el diccionari (sempre diligent) t'ho confirma. Però en lloc de continuar amb la lectura, t'atures un moment i penses que prelibar es deu composar del prefix pre- i el verb libar. I que si pre- anuncia una activitat anterior i prelibar és gaudir de forma anticipada, libar ha de significar gaudir. I, en certa manera, és així: la definició del diccionari et diu que libar és beure un glopet de vi de licor, etc. o xuclar suaument una cosa... Bé, gaudir en certa manera, almenys per la primera accepció. I abans de tancar el diccionari encara detectes que existeix un últim significat: fer una libació. Per sortir dels molts dubtes que ja tens creats, vas a buscar què és una libació (que evidentment és l'acció que es desprèn del verb libar) però... descobreixes que una libació és també un acte ritual que consisteix a vessar, damunt d'un altar, a terra o sobre la víctima d'un sacrifici, vi, mel, llet o algun altre líquid en honor d'una divinitat.

Et preguntes com pots haver acabat pensant sobre rituals a partir del prelibar, però ja fa temps que tens clar que una paraula en porta a una altra i a una altra i... Arribats a la libació, i tot i que es tracti d'un sacrifici no sagnant, ja no gaudeixes amb el mot i això que quan l'has trobat has tingut una prelibació ben particular.

La imatge d'aquest apunt correspon a una libació i l'has obtingut d'aquí.

Col·laboració amb el 100è joc literari

2009-03-17T23:00:00.004+01:00

Fa uns dies que apareix anunciat a tota una sèrie de blocs:

El bloc Tens un racó dalt del món arriba al seu 100è joc literari i, per celebrar-ho, som molts els blocs que ens hem unit al joc. Jo hi col·laboro amb el següent text:

Primer els colors.

Després els humans.

Així és com normalment veig les coses.

O almenys ho intento.

* VET AQUÍ UN PETIT FET *

Et moriràs.

Es tracta del fragment inicial d'un llibre que heu d'endevinar. Per a facilitar-vos la feina us dono una pista. L'autor té aquesta cara:

I ha nascut en aquest país:

Trobareu les instruccions exactes per a participar en aquest enllaç . Ja us avanço que no heu d'escriure la resposta en un comentari a aquest apunt, sinó seguir les instruccions.

Entre totes les persones que hi participin, en Jesús Tibau sortejarà una sèrie de premis.

Afegit el dia 1 d'abril de 2009: Voleu saber la solució? Segui la pista d'aquest enllaç!

La venjança del bandoler

2009-03-16T20:48:00.007+01:00

La venjança del bandoler, de Martí Gironell, narra la història d’en Boquica, un traginer de Besalú que les circumstàncies el porten a esdevenir un dels bandolers més temuts de l’època, primer aliat dels patriotes contra la invasió napoleònica; més tard el seu grup esdevé un escamot de miquelets, col·laboradors dels francesos.

Llegint aquest llibre m’ha passat el contrari del que em va passar llegint Retorn amarg. En aquest cas, ens trobem davant d’una història que enganxa i que té un ritme narratiu alt. En canvi, però, l’estructura i el lèxic no són tan rics ni tan punyents com ho és la història i, en alguns paràgrafs, he tingut la sensació que no estaven del tot ben teixits.

L’any passat vaig llegir El pont dels jueus (del mateix autor) i ja vaig tenir aquesta mateixa sensació. Cal dir que s’observa una millora important en la tècnica literària de Martí Gironell si comparem La llegenda del bandoler amb el seu primer llibre, però per mi encara hi ha alguna cosa que trontolla. En resum, el llibre no emociona ni és profund però si el llegiu passareu una molt bona estona i aprendreu moltes coses (les descripcions de la vida de l’època són molt acurades i informatives).

El nas de l'alegria (99è joc literari de 'tens...')

2009-03-12T23:00:00.002+01:00

Ahir en Jesús ens proposava un nou joc literari (i ja en porta 99, a tocar de l'esperat número 100) de tipus creatiu. Es tracta de confeccionar un relat breu a partir d'una anècdota que ens va explicar fa uns dies al seu blog. L'home del nas de pallasso. Per què porta el nas? Aquí teniu la meva proposta:

Quan el camioner entra a casa troba una breu nota: "Hem acabat". Dues paraules que ell es veia a venir però que no per això són menys doloroses. Comença, doncs, a fer les maletes i a remenar les caixes de les golfes quan, entre un munt de coses ja inservibles, emergeix un nas vermell de pallasso. De seguida recorda el dia que el seu avi li va regalar. Ell tenia 10 anys i volia un Scalextric però va rebre un simple nas, boterut i vell. El seu avi, intentant animar-lo, li va explicar la història d'aquell objecte: "aquest és un nas màgic, està impregnat de tota l'alegria que el teu besavi, un gran pallasso de circ, va repartir durant dècades. Si mai et sents trist només posar-te'l el somriure et tornarà". Mai no va creure en aquelles propietats, però ara que torna a encarar-se amb l'objecte, amarat del dolor de la ruptura i embriagat pels records, decideix posar-se per primer cop el nas. Vol creure que l'alegria pot tornar. I ara viatja amb el nas de pallasso, mentre un mig somriure comença a aflorar-li a la cara.

Llegim?

2009-03-10T20:24:00.000+01:00

Fa uns dies uns companys meus de professió debatien sobre el fet literari. Una de les seves conclusions era que ara es llegeix menys. Potser perquè ja estic cansat d'aquest debat, o per polemitzar una mica, els vaig fer alguns comentaris.

Que llegim menys? Que llegim menys que quan? Que fa 100 anys quan una gran part de la població era analfabeta? Que a l'edat mitjana quan llegir era un plaer exclusiu? Que a l'època clàssica?

I és que les estadístiques sobre els hàbits de lectura són relativament recents. La primera de l'idescat data de l'any 1986. A més, probablement actualment estem vivint una de les èpoques més lectores de la història. Disposem d'una quantitat immensa de textos per llegir que són a l'abast de tothom: llibres, revistes, diaris, còmics, blocs, internet en general, jocs, etc. Potser l'afirmació que volien fer els meus companys era que ara es llegeixen pocs llibres, o poca literatura. Tot i així, tot depèn de què considerem poc i de què considerem llegir literatura. Què en penseu?

Els catalans arreu

2009-03-08T20:18:00.002+01:00

Segur que això que comentaré us ha passat a tots vosaltres. Per molt lluny que marxeu de viatge sempre heu acabat trobant algú que parla català. A mi m'ha passat: des de Washington a Buenos Aires, des de Sicília a Londres, a tot arreu on m'he escapat he sentit parlar en català. Estàs menjant tranquil·lament un bagel a Nova York i sents que algú comenta alguna cosa sobre el Barça, estàs fent cua al Vaticà i escoltes una conversa sobre València, estàs dalt de la Torre Eiffel i t'arriba a les orelles l'article salat...

Avui és el quart dia que sóc a Berlín i en els tres anteriors he sentit parlar en català: dins d'un museu, pel carrer i en un autobús. Els catalans, doncs, devem ser viatgers de mena i per això, anem on anem, ens acabem trobant.

Una tirada de Boggle (5)

2009-03-06T20:27:00.001+01:00

Ja ha arribat una nova tirada de Boggle. Com sempre, abans us faré un resum de l'anterior tirada. Entre tots vau trobar 26 paraules de més de dues lletres:

blau, blai, blat, bleda, blet, buda, cub, cul, culet, dat, dau, dia, dial, dic, duc, dut, godí, jau, oda, odi, tel, tela, teu, vida, vidu, vídua

Fantàstic!

Ara us deixo una nova tirada amb les lletres del dret i el comptador de temps: