En la majoria de cursos o congressos internacionals, s'acaba realitzant un sopar que acostuma a congregar persones d'arreu. Aquests dies a Viena ens ha tocat assistir en un d'aquests esdeveniments. En una espècie de taverna austríaca ens oferiren un sopar tipícament vienès. La taula, la compartírem uns quants personatges curiosos; i és en aquesta mena de situacions que poden néixer anècdotes lingüístiques d'aquelles que tant m'agrada comentar. Tot i que a vegades, com aquest cop, deixin un regust amarg a la boca.
A taula hi havia un argentí de Rosario, un nord-americà de Miami que arribà tard a Viena perquè no podia perdre's un partit molt important de futbol americà del seu fill, un matrimoni suís però que vivia a Jersey i un italià de Bari resident a la siciliana ciutat de Siracussa.
En ple sopar, i amb aquesta variabilitat de nacionalitats, és indubtable que acabà aflorant el tema lingüístic. L'italià em preguntà si el català era gaire diferent de l'espanyol i li vaig dir que tenia diferències i semblances, ja que ambdues eren llengües romàniques. Ell insistí i em demanà si aquestes diferències es trobaven només en la parla o també en l'expressió escrita. Jo, una mica desconcertat, li vaig respondre que es trobaven tant en la parla com en l'escriptura. L'italià ho trobava estrany, ja que segons ell els dialectes italians només són diferents en la llengua oral, no en l'escrita. Vaig trigar una colla llarga de minuts a fer-li entendre que el català no era un dialecte, sinó una llengua, com ho són l'espanyol, el francés o l'italià. Per sort, el suís tenia més coneixements lingüístics i se sumà a l'explicació. Al final en quedà completament convençut. Ara que es torna a parlar de la pedagogia que hem de fer a Espanya, potser fóra bon moment per no oblidar la pedagogia que cal fer a Europa!
.jpg)
17 comentaris:
jo he passat anys repetint que el català és una llengua i no un dialecte als meus amics italians. fins i tot ara en fan conya quan em veuen :-)
per ells, tot el que es parla a italià i no és l'italià és un dialecte. per definició és així.
n'hi deu haver alguns que deu ser cert del tot, però per exemple el piemontès, jo crec que té més pinta de llengua que de dialecte, perquè no s'assembla gens a l'italià... encara que jo no hi entenc gens d'això.
De vegades donem per suposat temes evidents i com dius tu hem de fer pedagogia també a Europa. Un apunt molt interessant.
Tens raó, i si que és un tema interessant... ja cal que agafem forces... que cansat és això d'haver de fer pedagogia sempre!
Molt interessant, però no cal anar tan lluny, a València encara hi ha molta gent que no té clar que és una llengua i molts s'enfaden si no el diferencíem del valencià. Crec que millor farem pedagogia aquí a Valencià explicant la divisió entre el català oriental i l'occidental. Si els mateixos parlants no ho volen saber, m'imagine el pobre ilalià.
Quina llàstima i ignorància més gran!
No s'hi val... haurem de fer pedagogia fins la sacietat, n'estic una mica farta .
No em féu cas, potser només és que tinc mal dia
Ai, Ma!!! M'has recordat quan era molt joveneta... uns tretze o catorze anys, una companya de clase que era de El Viso, es divertia intentant torturar-me tot dient-me que "el catalán no es un idioma que es un dialecto"... jo, que no havia sentit mai abans aquesta barrabassada, intentava explicar-li que no era així... però ella no volia entendre, ni ho intentava... es tractava tan sols d'això, de fer-me la punyeta.
Per cert... quina enveja, has estat a Viena "de veritat"!! ;-)) Jo vaig tot sovint al Viena... també s'hi està bé, però no és el mateix jeje
Perdó, acabo de veure que la broma de "Viena" i "el Viena" ja l'havia fet en el post anterior... mira, em faig gran... :-)))
No se'm fa gaire estrany que el suís tingui més coneixements lingüístics, ell que és d'un país on hi ha quatre llengües oficials.
Hi ha persones que mai ho entendran o mentalitats, ves a saber... així m'agrada que acabis convencent!
i tant! pedagogia que quan sigui una normalitat en direm cultura general.
Temps enrere, jo també em vaig trobar en aquesta situació parlant amb belgues. Fora d'aquí costa d'entendre, però és el que dieu: pedagogia, i que ens la deixin fer. Però és que la situació dels italians és tan estranya que en part és normal que no entenguin ben res. Tenen una llengua única quan escriuen, però parlant no s'entenen els uns als altres.
kika: Com a mínim, a pesar de la conya, els has deixat les coses clares! :)
kweilan: Sí, a vegades t'adones que no ens hem sabut explicar massa bé...
Carme: A vegades pot ser cansat, però no ens queda més remei! :)
Joana: Ja ho pots ben dir. A València, el tema de la llengua és un tema polèmic (massa tenyit d'interessos polítics i allunyat d'arguments filològics...)
Mireia: Espero que només sigui un mal dia! :)
Assumpta: Doncs quina companya que tenies! Sobre el Viena... hi tens alguna comissió?, jeje :)
P-CFACSBC2V: Doncs sí, suïssa és un país multilingüe i segurament els seus ciutadans tenen una mica més de consciència lingüística...
Cesc: Aquest cop no va ser massa complicat, això de convèncer :)
estrip: Ja tens raó, ja...
Xexu: Tot i que hauria de ser més fàcil d'entendre, a fora... Vull dir, sense tanta influència espanyola distorsionant...
Doncs mira, una companya ignorant jejeje
I el Viena... bé, regalen unes pastetes quan demanem cafè o tallat, a segons quines hores (però ho regalen a tothom... no tenen cap deferència especial amb mi. Injust, però cert.)
Vaja amb l'italià...
I jo que pensava que els jocs del 92 haviua fet molta pedagogia... Però es veu que NOOO!
Assumpta: que injust! Haurem de fer alguna instància perquè et regalin més coses :)
bajoqueta: però al final ho va entendre tot, crec.
Mireia: Potser ja s'ha perdut aquella pedagogia del 92...
Anem fent, que alguna cosa queda, eh?
Publica un comentari a l'entrada