07 de setembre 2010

Poema d'abans d'anar a dormir

Aquest darrer cap de setmana l'hem passat al Ripollès, de visita turística interior. Hem pujat caminant a Núria, hem baixat en cremallera i hem visitat uns quants pobles preciosos. Ens  hem allotjat a un hotel de Ribes de Freser, tranquil i relaxat, les habitacions del qual tenien una petita sorpresa literària: a la paret de l'habitació hi hem trobat un breu poema. Aquí teniu les imatges del nostre, de Carner (evidentment no podia deixar passar l'oportunitat de fotografiar aquesta curiositat).


02 de setembre 2010

Italians

Cada vegada és més freqüent, quan viatges per Europa, que els comerciants locals t’identifiquin com a català. De seguida que et senten comentar alguna cosa et demanen si ets del Barça. És la seva manera de fer-te entendre que saben d’on vens. Aquest estiu, a Grècia, ens ho han demanat més d’una vegada. I, fins i tot, passejant per un carrer d’Atenes (anàvem callats i sense cap guia a la mà) se’ns van dirigir en espanyol i “Visca Barça”. Només un parell de cops ens van confondre per italians però curiosament no tingueren la confusió uns grecs, sinó uns espanyols. Sopàvem tranquil·lament un tzatziki, una moussaka i un souvlaki en una terrasseta atenenca emparats per un ventilador que mitigava la calor sufocant, quan vaig sentir la conversa d'una taula veïna. Un dels homes comentava a les seves companyes de viatge que aquella terrassa estava plena de “llatins”. Per exemple, digué, els de la taula del costat són italians, els de més enllà francesos, i al fons hi ha un altre grup d’espanyols. Els suposats italians érem nosaltres, que parlàvem en català.


26 d’agost 2010

Lectura a la platja

Quan arriba l’estiu, la platja esdevé una sala de lectura improvisada. Sota l’empara del para-sol i amb la remor del mar o els crits de la gent de fons (tot depèn de la sort i la zona) s’han llegit moltes pàgines. Hi ha gent que a la sorra prefereix llegir llibres estil best seller (gruixuts per tenir-ne per molts dies i lleugers per no haver de trencar-se el cap a 35 graus, temperatura d'ebullició de qualsevol cervell humà). D’altres porten clàssics. Molts, s’entretenen amb diaris i revistes. I, alguns, porten el proper llibre de la seva llista de pendents. La varietat literària és, doncs, molt àmplia a la platja, només cal fixar-s'hi.

 

Jo era dels que, a la platja, portava el primer llibre que trobava, per ser devorat sobre la tovallola. Aquest any, però, aprofitant que disposo del lector digital de llibres m’he pogut endur una biblioteca sencera. És un plaer, quan vas a la platja però sobretot quan has de fer un viatge llarg, poder portar molt més que els quatre o cinc llibres habituals i poder disposar, així, de grans possibilitats de tria en cada moment. Ja no em cal pensar mentre preparo la maleta què em vindrà de gust llegir quan sigui en tal o en tal altre destí turístic. Senzillament, m’enduc tota la biblioteca de casa i en funció de les ganes del moment en trio un o altre. A la platja, aquest any m’he decantat per L’últim Dickens de Matthew Pearl (tipus best seller d’intriga), La mort a Venècia de Thomas Mann (clàssic) i Un tranvía en SP d'Unai Elorriaga (el primer de la meva llista de pendents). Variats, com podeu comprovar.

 

I vosaltres, quin tipus de llibre us agrada llegir sobre la sorra?


24 d’agost 2010

Curs nou, vida nova

Recomençar. Després d’un silenci involuntari de cinc mesos només trencat per un petit apunt reivindicatiu, voldria recomençar el Mots emblocats. Sento haver desaparegut tant de temps de la catosfera així de sobte, però després de tornar del Japó, la feina se’m va multiplicar. Primer em deia a mi mateix, demà ja visitaràs els blocs preferits i saludaràs tothom, la setmana que ve ja escriuràs un apunt. Però el temps passa ràpid quan no en disposes gaire i una cosa portà a l’altra i al final han passat molts mesos. No és una excusa, però en cap moment tenia intenció de fer una aturada tan llarga al bloc i per això mai vaig escriure un apunt anunciant-la.

Ara, amb l’inici d’un nou curs i amb menys feina a l’horitzó, pot ser un bon moment per recomençar el bloc i tornar a visitar-vos amb assiduïtat. Doncs això, recomenço.

11 de juliol 2010

Som una nació, nosaltres decidim!

Espectacular la manifestació d'ahir. Per motius personals no vaig poder ser a Barcelona, però la vaig seguir via internet (twitter, tv online, radio online, etc.). La primera mani 2.0. Esperem que serveixi d'alguna cosa.


24 de març 2010

Japó!

La cuina japonesa fa temps que està de moda. Així, hi ha tota una sèrie de bons restaurants a la ciutat de Barcelona, i també una bona colla d'imitadors més o menys maldestres. Però aquesta proliferació japonesa no només ha estat culinària, sinó també lèxica. Fa uns anys, ens sonava vagament la paraula sushi, però actualment ja està plenament incorporada al diccionari i li han crescut germanes: sashimi, nigiris, makis, toro, unagi, etc. La llengua adopta noves paraules a mesura que evoluciona, en un procés del tot natural.

L'apunt d'avui, a més de fer-vos salivera, em serveix per comentar que potser en els propers dies no seré molt per la catosfera ja que avui marxo de viatge... al Japó!

La imatge de l'apunt d'avui és d'aquí.

Natural?

Fa uns dies érem en un restaurant del centre de Barcelona i, per uns moments, vaig tenir la sensació d'estar en un capítol d'una sèrie de televisió que veia de petit. Concretament, en l'últim capítol de la clàssica Oh! Europa de Dagoll Dagom. En aquell episodi, els turistes catalans visitaven Madrid i entraren en un bar a prendre alguna cosa. Tota la història girava al voltant de les anècdotes que tenien lloc al local: els catalans demanaven productes com biquinis, aigües naturals i suïssos; i el cambrer madrileny no els entenia en absolut.

Doncs bé, nosaltres vam demanar una ampolla d'aigua i el cambrer ens pregunta: "Del temps?". Es referia a si volíem l'aigua natural o no, però l'expressió em recordà la comèdia televisiva. Era per dir-li: "Amb la nevada que cau, millor l'escalfem una mica".

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

21 de març 2010

Invisible

Fa uns mesos ja vaig esmentar la meva devoció per Paul Auster. Era un escriptor que m'agradava molt i que encara em fa el pes. Tot i això, en els darrers anys he llegit força crítiques literàries que ressaltaven negativament una certa repetició o, si eren més curosos en la descripció dels suposats defectes, una certa repetició d'alguns elements de la seva obra. A saber: una fortuna que arriba de froma inesperada, una influència de l'atzar per sobre del que és habitual, un personatge jove que es contraposa a un de més gran, una història dins de la història, etc. Fins i tot es va arribar a escriure que Auster ja no produïa res d'interessant. Doncs bé, he de dir que la nova novel·la de l'escriptor nord-americà (Invisible) em sembla un dels millors llibres que he llegit recentment.

La història atrapa des de la primera línia i està estructurada en capítols ben definits i escrits en primera, segona i tercera persona. Per primera vegada, no diré res més sobre el llibre, millor que cada lector el descobreixi per si mateix. Jo el vaig llegir en una sala d'espera, de forma compulsiva, sense poder-lo deixar anar.

08 de març 2010

L'illa del tresor

Hi ha llibres que quan els rellegeixes, no et transporten només a l'escenari on passa l'acció, sinó que també et menen a altres èpoques de la vida. Tornant a llegir L'illa del tresor, he recordat la primera vegada que vaig llegir aquest llibre i com em va agradar llavors. Ara, encara en puc entreveure els motius: una acció vibrant, un protagonista jove, una aventura clàssica, un tresor amagat... el llibre té tants elements engrescadors que es fa difícil que no agradi. A més del ritme narratiu, els personatges són entranyables (el jove Hawkins, el doctor Livesey, l'hisendat, el capità, però sobretot en Long John Silver - el pirata sense cama-).

Ara que sembla que les sèries de televisió cada cop agraden més, L'illa del Tresor ens hi farà pensar. L'obra fou escrita com una novel·la per capítols, amb entregues periòdiques a una revista literària de l'època. Per tant, cada capítol acaba amb un cert misteri per mantenir l'interès del lector fins a la propera entrega, tal i com fan algunes sèries.

Finalment, i com a simple curiositat, us diré que he llegit aquesta obra clàssica en el meu modern lector digital.

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

28 de febrer 2010

Neologismes de Madrid

Aquest és el segon hivern en el qual la premsa esportiva de Madrid ens obsequia amb paraules de nova creació. L'any passat es van inventar un mot ben barroer com cagómetro, que es definia com un aparell que mesurava la suposada por que tenia el Barça de la "remuntada" del Madrid. El neologisme tingué una vida curta i morí durant el mes de maig, concretament el dia del 2-6.

Enguany, la fal·lera lèxica ha tornat i s'han tret de la màniga el nou mot villarato que vindria a ser una forma poc original de dir que els àrbitres ajuden el Barça. D'aquesta paraula se n'ha parlat a bastament, però jo diria que el seu recorregut encara serà més curt i que no caldrà esperar al partit del Bernabeu per deixar clara la seva poca vigència (només cal pensar en el partit d'anit).

I jo em demano, no podrien fer la feina de periodista sense tantes bestieses pseudofilològiques?

21 de febrer 2010

Londres nevat

M'agraden molt els contes, sense que aquesta afirmació impliqui que rebutjo les novel·les o la poesia, que no és el cas. M'agraden perquè són directes, van al gra. I, també, perquè com que són unes peces literàries més petites, de menys paraules, l'autor es permet certs estilismes que són d'agrair. Per això, durant l'any llegeixo una colla de llibres de contes, l'últim dels quals Londres nevat, de Jordi Llavina. Un llibre amb unes històries curioses, descrites amb tendresa i ironia i amb un bon estil narratiu. Per exemple, la d'un home que es troba un vagabund dormint a la terrassa de casa i en lloc de fer-lo fora el convida a dutxar-se i esmorzar. Una curiositat del volum és que en aquests relats sovint s'interpel·la al lector, preguntant-li coses o fent-hi referència. És un recurs que s'adapta molt bé als contes de Llavina i que doten el llibre d'una certa sensació d'unitat. Ideal per llegir-lo una tarda d'hivern, tot i que no siguem a Londres ni veiem nevar per la finestra.


15 de febrer 2010

Accents

Ja fa temps que el cinema nord-americà té una especial cura amb els accents que els personatges usen quan parlen. Actors coneguts com Richard Gere o Julia Roberts, per exemple, a base d'hores d'entrenador personal, han estat capaços d'impostar un accent irlandès prou correcte. En el fons, té la seva lògica: si es gasten una fortuna en, posem per cas, els efectes especials, el vestuari d'època o la fotografia, és evident que també cal cuidar la qüestió lingüística. D'aquesta manera, hi ha pel·lícules en les quals la llengua i els accents poden acabar tenint un gran protagonisme, com vaig explicar fa un temps.

A casa nostra, però, encara no hem arribat a aquest estadi evolutiu (pel que fa a les sèries de televisió). Una crítica que vaig sentir repetir a bastament sobre dues de les grans produccions de TV3 (Serrallonga i Les veus del Pamano) fou aquesta absoluta manca d'estètica lingüística i adequació dels accents. Sembla que encara no cuidem prou la llengua.

I parlant d'accents, fa un parell de setmanes que començà la sisena (i última) temporada de la sèrie Lost (de la qual us en vaig fer una referència literària). Una de les moltes coses que m'agraden de Lost és la varietat d'accents que s'hi poden sentir: anglès, americà, australià, canadenc, escocès... De tots ells, el meu preferit és el del personatge Desmond Hume (interpretat per Henry Ian Cusick): un accent escocès molt agradable, amb aquelles os tan obertes en pronunciar la paraula brother. Cal remarcar, però, que en aquest cas s'optà per la solució més econòmica i senzilla, la de buscar un actor de pare escocès. 

11 de febrer 2010

La Guerra dels Segadors i la Viquipèdia

Fa uns dies, una amiga meva molt activa a la Viquipèdia em va descriure algunes de les entrades que figuren a la viquipèdia espanyola, del tot tendencioses i amb certa mala fe. Com a mostra, si busqueu la Guerra dels Segadors trobareu la següent entrada (he fet una impressió de pantalla per si algú amb més enteniment en fa una modificació):
El text, molt esbiaixat per certes conviccions, comença de la següent manera: Sublevación de Cataluña (1640): La Sublevación de Cataluña, Revuelta de los catalanes o Guerra de los Segadores...

Sublevació de Catalunya? Algú pot donar crèdit a aquest nom? Els hauria de fer vergonya utilitzar la viquipèdia per segons què, per en canvi ho posen així, sense cap remordiment... Lamentable!

31 de gener 2010

Etiquetes

Habitualment, al supermercat hi anem a comprar (a més de llibres de Plató) productes alimentaris, de neteja, d'higiene personal, etc. Sovint, també en consultem les propietats tot llegint acuradament o per sobre (això depèn de la persona, les ganes o el temps) les seves propietats i característiques, a saber: conté gluten? porta conservants? és extrasuau? conté àcids WRTSHB (o una cosa semblant que diuen els anuncis)?...

I tothom que hagi tingut mai algun d'aquests dubtes existencials i hagi hagut de llegir l'etiqueta, s'haurà adonat que, exceptuant algunes marques blanques d'entitats catalanes i tret d'alguns productes determinats, la majoria d'etiquetes obliden de forma escandalosa el català. En el cas dels productes de neteja, el monolingüisme en castellà és pràcticament hegemònic. Però és que molts productes bilingües ho són... en castellà i portuguès (segona llengua més freqüent en l'etiquetatge dels productes a Catalunya).

La Plataforma per la Llengua n'ha fet alguns estudis que podeu consultar al seu lloc web, però només us cal passejar per algun supermercat a l'atzar per a comprovar in situ aquesta anomalia.

24 de gener 2010

Mira, la Mirra!

De tant en tant, amaneixo el bloc amb un apunt sobre algun dels noms que formen part de la meva col·lecció de noms poc freqüents. La darrera adquisició onomàstica l’he obtinguda del llibre Animals tristos, de Jordi Puntí, del qual us en vaig parlar fa ben poc temps.

En el primer dels contes del llibre (Bungalow onze), el personatge femení principal es diu Mirra. Mirra, que segons el diccionari és una "goma resina aromàtica obtinguda de diverses espècies del gènere Commiphora", no és que sigui un nom estrany, sinó que és un nom inexistent fora de l’àmbit estrictament literari. A Catalunya hi ha exactament zero Mirres (segons l'Idescat). Tot i això, sí que existeixen dones que es diuen Mira (amb una sola R). Mira, doncs, és un d’aquests noms poc habituals (13 en tot el país!) que també he enganxat a l’àlbum col·leccionable.

22 de gener 2010

Sensacions leqtores

Fa uns dies us vaig explicar que els Reis havien estat generosos i que m'havien dut un lector digital de llibres. Ara, després de llegir 3 llibres en format digital, ja en puc fer una valoració. Les obres que he llegit són tres que venien amb l'aparell: Me'n vaig de Pepe Rubianes, Animals tristos de Jordi Puntí i Una imatge no val més que mil paraules de Jesús Tuson.

Pel que fa als llibres en si, un parell de consideracions. El del Rubianes és probable que no l'hagués llegit mai si no hagués vingut amb el lector. Més tard, em va encuriosir perquè parlava de la vida a l’Àfrica i també dels problemes que havia tingut arran de les seves declaracions al programa El Club. En general, correcte.

Animals Tristos és un recull de 5 contes sobre unes parelles que estan en un procés difícil (o inexistent). La veritat és que són 5 històries molt ben desenvolupades i escrites amb un domini de la tècnica narrativa important. A més, estan plenes de comparacions i metàfores curioses i poc habituals. Recomanable.

El darrer dels llibres, el de Jesús Tuson, en la magnífica línia de sempre. L’autor intenta desmontar (amb un èxit total) una sèrie de tòpics més o menys establerts, com per exemple “Els joves parlen malament i els periodistes escriuen malament” o “Un estat plurilingüe és molt car de mantenir”. Imprescindible.

I, ja per acabar, les sensacions lectores. És ben cert tot això que s'ha dit que la pantalla simula el paper, ja que no és il·luminada i no cansa la vista. De fet, hi he llegit més de tres hores seguides sense problemes. En general, la lectura és exactament igual que la del llibre de paper.

Els avantatges: reducció imprescindible d'espai i poder portar sempre a sobre tants llibres com es vulgui.

Els inconvenients: he de reconèixer que per mi el llibre encara té un pes sentimental molt important, un lligam afectiu al paper, per dir-ho d’alguna manera. Hi ha alguns llibres (per l'edició curosa, per motius sentimentals, perquè són imprescindibles) que sempre els voldré tenir (també?) en paper. A més, ha de millorar algunes coses: per exemple, no es pot fullejar un llibre, acció que realitzo sovint.

18 de gener 2010

Primera història d'Esther

Primera història d'Esther (PHE), de Salvador Espriu, és una peça teatral complexa i una petita joia literària. A Sinera, concretament al jardí dels cinc arbres, es prepara una representació amb titelles de la història de la reina Esther. En realitat, però, és un pretext per presentar dos mons en aparença força diferents però que tenen moltes relacions. L’obra parteix de dos espais i dos temps ben delimitats que, de mica en mica (en comptagotes, com uns vasos comunicants) i gràcies a un tercer món que actua de palanca (el d'Espriu, amb el seu propi espai i temps) i a uns elements condicionants com, per exemple, la mort, la pròpia estructura de l’obra i el llenguatge; els dos mons , dèiem, acaben confluint i fusionant-se i esdevenen un nou espai i un nou temps, el del públic, diferent als anteriors i, alhora, difícilment ubicable. Un nou món que s’identifica amb la Catalunya de postguerra però que la transcendeix i esdevé atemporal i universal, representable a qualsevol indret o època i, per tant, interpretable sota diferents prismes.


Una de les delícies de l'obra, a més, és la gran riquesa lèxica, fruit de la doble intenció d'Espriu  d'una banda, de deixar “testimoni d'una llengua moribunda” en una època d'esclafament nacional i, de l'altra, de lluitar (mitjançant la fina ironia) contra “un estúpid i golafre pop, amb majúscula imperial anomenat Censura”.


Un clàssic que si teniu unes hores, convé revisar.

09 de gener 2010

1 any!

Tal dia com avui d'ara fa un any nasqué aquest Mots emblocats. Va ser un part sobtat, tot i que no prematur, que posava fi a un embaràs ràpid format per algunes idees que de mica en mica anaren agafant forma. 

Només unes hores després dels primers plors en forma d'apunt, el bloc ja tenia comentaris i seguidors. El primer en arribar-hi fou en Jesús Tibau (un dels blocaires més actius que existeix i especialista en detectar blocs emergents). De mica en mica, han anat apareixent nous lectors i així he pogut conèixer molts blocaires i molts blocs ben interessants (i que procuro seguir quan el temps em dóna una treva). 

Durant aquest any, doncs, he passat molt bons moments digitals i crec que fou un encert començar aquest bloc. Ara només espero continuar sumant anys! Moltes gràcies a tothom per entrar a visitar aquest bloc i pels vostres comentaris!

08 de gener 2010

Regals de Reis 2010

Com cada any, els Reis han passat per casa i, entre d'altres coses, m'han deixat algun regal en forma de llibre. Aquest any han caigut:
  • Invisible de Paul Auster.
  • Tormenta de espadas de R.R. Martin (tercera part de Canción de hielo y fuego).
  • El nombre del viento de Patrick Rothfuss.
En principi, doncs, una quantitat de llibres més aviat petita i menor que l'any passat, però amb una novetat important i força interessant. A més dels llibres en format paper,  els Reis van perdre per casa un lector digital, concretament el famós Leqtor. Ben aviat exposaré al bloc les sensacions lectores que tingui amb aquest aparell. I és que el lector venia amb quatre llibres de regal que cal sumar als de paper:
  • Me'n vaig de Pepe Rubianes.
  • L'illa del tresor de Robert Louis Stevenson.
  • Animals tristos de Jordi Puntí.
  • Una imatge no val més que mil paraules de Jesús Tuson.

01 de gener 2010

Bon Any 2010!!!

Bon Any i Bones Lectures 2010!
La imatge l'he agafat d'aquí.