Entrem al supermercat, posem l'euro a l'escletxa del cadenat i alliberem un dels carros. Amb aquest element indispensable, ens passegem pels carrils amples de l'establiment tot omplint el carro amb aquells productes que constitueixen la nostra compra habitual. Ara unes garrafes d'aigua, més tard uns bricks de llet, encara unes bosses d'escombraries, no ens oblidem del detergent, ni del desodorant, i finalment uns iogurts. Sembla que més o menys ho tenim tot, així que ens dirigim cap a la caixa. La zona de caixes es distingeix clarament per la presència de dos elements imprescindibles: el primer, una sèrie de productes innecessaris i cridaners (xiclets, caramels, etc.); i el segon, les caixeres.
Però, oh sorpresa, just a tocar de les caixes trobem un producte del tot inusual: una pila de llibres de butxaca! Fa temps que el nostre supermercat va incorporar també algunes revistes. Ara, però, sembla que ha posat llibres al costat dels xiclets. D'entrada, pensem que es deuen tractar de llibres de consum ràpid, superficials, banals, estil Dan Brown; és a dir, de supermercat. Per això encara ens xoca més trobar Les veus del Pamano de Jaume Cabré (una obra mestra d'un dels escriptors catalans vius més prestigiosos) i, sobretot, el Fedre de Plató. Plató al carro de la compra, el nou eslògan publicitari!
Al llarg de la vida una persona acaba tenint una bona colla d'escriptors preferits. A vegades, algun d'aquests autors es manté constant al llarg del temps. D'altres, queden circumscrits a una època determinada. Els autors predilectes ho són per raons ben distintes en funció de cada lector: per la qualitat de la història, per l'ús indomable del lèxic, per simpaties personals, per moda, etc. Un d'aquests autors que figura al meu altar literari particular és Paul Auster qui, definitivament, fou el meu escriptor viu preferit de l'inici de l'edat adulta. Actualment, tot i que ja no és el número 1, encara conserva una bona posició al meu rànquing particular.
D'Auster ho havia llegit pràcticament tot i, ara, després de llegir In the country of last things, puc afirmar amb certa rotunditat que he llegit tota la seva producció publicada. No sé ben bé per què la lectura d'aquest llibre s'havia anat posposant en el temps, però un cop realitzada, recomano l'obra enèrgicament. El llibre és una carta que la protagonista, l'Anna Blume, escriu a un antic company. Això li serveix per explicar la seva nova vida en una ciutat decadent i denigrant. Una ciutat en la qual la pobresa és present de forma colpidora, els drets humans són quasi inexistents, tot es degrada, tot es destrueix i res no es crea. Una ciutat que, tot i ser pràcticament fantàstica, és un retrat crític de societats ben reals. Perduda enmig del caos i a la recerca del seu germà, també desaparegut en aquella ciutat, l'Anna anirià descobrint la duresa de la vida i coneixerà alguns personatges força peculiars.
El llibre té un ritme narratiu vibrant i un desenvolupament ordenat i estimulant. La història està ben teixida, com és habitual en Auster, els personatges són complexos i estranys i l'atzar hi és present (la marca de la casa d'aquest autor).
Un llibre, doncs, ben recomanable tant si sou fans de l'escriptor nord-americà com si no n'heu llegit res. Llàstima que és un dels pocs llibres d'Auster que no està traduït al català.
Sovint anem a la recerca del temps, i no em refereixo al temps perdut, sinó a tot tipus de temps; element imprescindible i moneda de canvi vital insubstituible per a qualsevol de les nostres activitats diàries. Si no tens temps (que no és or sinó que és molt més valuós) és difícil que puguis dedicar-ne una engruna. Feia dies que no tenia temps ni d'actualitzar el bloc ni de llegir els vostres apunts. Només tenia temps d'anar a la recerca d'aquest temps (valgui la redundància temporal tan esmentada en aquest text), però sembla que després de dues setmanes de molta feina, l'he aconseguit retrobar. No s'havia perdut, només estava massa ocupat.
La imatge de l'apunt d'avui ha sortit d'aquí.
En un capítol del llibre Literary Theory: A Very Short Introduction de Jonathan Culler, aquest prestigiós autor ens proposava un joc força curiós. A partir d'una frase extreta d'un llibre d'instruccions que deia (tradueixo): Agiti enèrgicament i deixi que reposi cinc minuts, Culler es demanava "és literatura? L'he convertit en literatura quan he tret la frase del context pràctic d'unes instruccions? Potser sí, però no em sembla gaire clar que ho hagi aconseguit.[...] Per tal que fos literatura necessitaríem, potser, inventar un títol que tingués una relació amb el vers i fos capaç de crear problemes i obligar a exercitar la imaginació: El secret, per exemple, o L'essència de la compassió".
Tot i que les conclusions a les que finalment arriba Culler després d'analitzar altres factors són diferents d'aquestes suposicions inicials, sempre m'ha agradat aquesta idea d'aconseguir canviar el sentit d'una frase descontextualitzant-la i donant-li un nou context. Així que he agafat el pimer producte que he trobat a la nevera (etiquetat en català, és clar) i n'he extret una frase a l'atzar:
El mètode d'elaboració retorna a l'autenticitat
Quin títol li posaríeu per tal d'obtenir l'efecte que presenta Culler?
Fa uns dies vaig llegir en el web Espoiler (un dels blocs clàssics entre els que seguim sèries de televisió) la relació que hi havia entre Lost i la literatura. En algun capítol, ja m'havia fixat que el fet literari tenia una certa importància en la sèrie americana (per exemple, quan John Locke dóna a Ben/Henry Gale (nom, per cert, d'un personatge de The Wonderful Wizard of Oz), mentre aquest darrer està empresonat, un llibre de lectura que no és altre que Els germans Karamazof, de Dostoievski -que també fou empresonat l'any 1849 i condemnat a mort, tot i que just en el moment de l'execució se li commutà la pena per treballs forçats a Sibèria-). Però veure tot el recull agrupat i comprovar totes les referències literàries que té una de les meves sèries preferides, té certa gràcia i em fa valorar-la encara millor.
La imatge de l'apunt ha sortit de Lost Libros, on podreu trobar totes les curiositats literàries de la sèrie.
Segurament, a la majoria de blocaires que mantenen un bloc de caire literari els deu passar el mateix: a més de la pila de llibres pendents de llegir, tenen (tenim!) una llarga llista de llibres pendents de comentar. I és que, sovint, la lectura és encara més ràpida que l'escriptura.
Abans de marxar de vacances, us vaig esmentar un llibre que vaig usar en els, diguem-ne, dinars literaris. Es tractava d'un llibre de Terry Pratchett, de la seva saga de Discworld; concretament: La luz fantástica (no em consta cap traducció de Terry Pratchett al català, i és una autèntica llàstima). Aquest és el segon llibre de la línia argumental de Rincewind, que s'inicià amb El color de la magia. El món de Pratchett, pels que encara no el conegueu, és un món fantàstic força particular: sobre una tortuga enorme que vaga per l'espai (Gran A'Tuin) es troben quatre grans elefants que sostenen sobre les seves espatlles un món pla i oval, el MónDisc. En aquesta terra, la màgia encara té una importància cabdal, però sobretot hi ha molta ironia, humor, referències a clàssics literaris i certa visió crítica del món actual. És un univers en el qual podem trobar un turista que viatja amb un bagul que té vida pròpia, un mag que no és capaç de pronunciar ni un sol encanteri, herois de la tercera edat, sectaris religiosos del més enllà del disc, mags universitaris amb grans ambicions socials, etc. En aquesta segona entrega que us presento, una estranya llum amenaça el món i l'única persona amb possibilitats de salvar el planeta és Rincewind, el mag més covard i inepte de tota la literatura (tot i que és força entranyable).
De tant en tant m'agrada llegir una obra de Pratchett perquè sempre em proporciona una estona ben divertida.
Després d'uns dies de voràgine laboral, decideixes ordenar la teva taula, que ja supura papers, revistes i llibres pels extrems laterals. Fas una mica de neteja i comences a desar les revistes que tenies esparpallades: que si una revista Castells per aquí, que si una Fotogramas per allà, que si una Loonely Planet al caire de l'abisme de l'escriptori, que si una Món Medieval en precari equilibri, que si... la revista dels antics alumnes de la UB? Trobes aquesta darrera ensorrada en un extrem de la taula, colgada sota diaris vells, i la fulleges. Hi ha una entrevista a en Màrius Serra molt interessant i, de sobte... Hola quant temps feia que no ens vèiem!, sents que et diuen. És una paraula del text que t'ha cridat l'atenció: malaptesa. T'ha saludat de forma jovial i molt destra, irònicament. Trigues uns breus instants en reconèixer el mot. Ja passa sovint, això, amb la fesomia de les paraules. N'hi ha que són de la família, les veus cada dia, les uses i les aprecies. També existeixen aquells mots amics amb els que t'agrada quedar, explicar detalls importants de la teva vida i que també fas servir amb freqüència. I no ens podem oblidar de les paraules que són companyes laborals, les coneixes perquè sempre et saluden dins dels correus de feina. Finalment, després d'aquestes primeres esferes de proximitat, hi ha les paraules conegudes (saps qui són i què són, i de tant en tant hi prens un cafè en forma de relat), però no són íntimes. I més enllà de tot això, entre aquestes últimes i les completes desconegudes, hi ha paraules com malaptesa, que et sonen, però no saps ben bé d'on. De seguida hi caus, has estat poc hàbil. Malaptesa mai no t'havia saludat, només us havieu vist algun cop, però sembla que ara vol que us conegueu millor. De moment, com que l'has vista animada, quedeu per fer un cafè ràpid en forma d'apunt al bloc. Qui sap si algun dia serà d'us comú..
.jpg)
