07 setembre 2010

Poema d'abans d'anar a dormir

Aquest darrer cap de setmana l'hem passat al Ripollès, de visita turística interior. Hem pujat caminant a Núria, hem baixat en cremallera i hem visitat uns quants pobles preciosos. Ens  hem allotjat a un hotel de Ribes de Freser, tranquil i relaxat, les habitacions del qual tenien una petita sorpresa literària: a la paret de l'habitació hi hem trobat un breu poema. Aquí teniu les imatges del nostre, de Carner (evidentment no podia deixar passar l'oportunitat de fotografiar aquesta curiositat).


02 setembre 2010

Italians

Cada vegada és més freqüent, quan viatges per Europa, que els comerciants locals t’identifiquin com a català. De seguida que et senten comentar alguna cosa et demanen si ets del Barça. És la seva manera de fer-te entendre que saben d’on vens. Aquest estiu, a Grècia, ens ho han demanat més d’una vegada. I, fins i tot, passejant per un carrer d’Atenes (anàvem callats i sense cap guia a la mà) se’ns van dirigir en espanyol i “Visca Barça”. Només un parell de cops ens van confondre per italians però curiosament no tingueren la confusió uns grecs, sinó uns espanyols. Sopàvem tranquil·lament un tzatziki, una moussaka i un souvlaki en una terrasseta atenenca emparats per un ventilador que mitigava la calor sufocant, quan vaig sentir la conversa d'una taula veïna. Un dels homes comentava a les seves companyes de viatge que aquella terrassa estava plena de “llatins”. Per exemple, digué, els de la taula del costat són italians, els de més enllà francesos, i al fons hi ha un altre grup d’espanyols. Els suposats italians érem nosaltres, que parlàvem en català.


26 agost 2010

Lectura a la platja

Quan arriba l’estiu, la platja esdevé una sala de lectura improvisada. Sota l’empara del para-sol i amb la remor del mar o els crits de la gent de fons (tot depèn de la sort i la zona) s’han llegit moltes pàgines. Hi ha gent que a la sorra prefereix llegir llibres estil best seller (gruixuts per tenir-ne per molts dies i lleugers per no haver de trencar-se el cap a 35 graus, temperatura d'ebullició de qualsevol cervell humà). D’altres porten clàssics. Molts, s’entretenen amb diaris i revistes. I, alguns, porten el proper llibre de la seva llista de pendents. La varietat literària és, doncs, molt àmplia a la platja, només cal fixar-s'hi.

 

Jo era dels que, a la platja, portava el primer llibre que trobava, per ser devorat sobre la tovallola. Aquest any, però, aprofitant que disposo del lector digital de llibres m’he pogut endur una biblioteca sencera. És un plaer, quan vas a la platja però sobretot quan has de fer un viatge llarg, poder portar molt més que els quatre o cinc llibres habituals i poder disposar, així, de grans possibilitats de tria en cada moment. Ja no em cal pensar mentre preparo la maleta què em vindrà de gust llegir quan sigui en tal o en tal altre destí turístic. Senzillament, m’enduc tota la biblioteca de casa i en funció de les ganes del moment en trio un o altre. A la platja, aquest any m’he decantat per L’últim Dickens de Matthew Pearl (tipus best seller d’intriga), La mort a Venècia de Thomas Mann (clàssic) i Un tranvía en SP d'Unai Elorriaga (el primer de la meva llista de pendents). Variats, com podeu comprovar.

 

I vosaltres, quin tipus de llibre us agrada llegir sobre la sorra?


24 agost 2010

Curs nou, vida nova

Recomençar. Després d’un silenci involuntari de cinc mesos només trencat per un petit apunt reivindicatiu, voldria recomençar el Mots emblocats. Sento haver desaparegut tant de temps de la catosfera així de sobte, però després de tornar del Japó, la feina se’m va multiplicar. Primer em deia a mi mateix, demà ja visitaràs els blocs preferits i saludaràs tothom, la setmana que ve ja escriuràs un apunt. Però el temps passa ràpid quan no en disposes gaire i una cosa portà a l’altra i al final han passat molts mesos. No és una excusa, però en cap moment tenia intenció de fer una aturada tan llarga al bloc i per això mai vaig escriure un apunt anunciant-la.

Ara, amb l’inici d’un nou curs i amb menys feina a l’horitzó, pot ser un bon moment per recomençar el bloc i tornar a visitar-vos amb assiduïtat. Doncs això, recomenço.

11 juliol 2010

Som una nació, nosaltres decidim!

Espectacular la manifestació d'ahir. Per motius personals no vaig poder ser a Barcelona, però la vaig seguir via internet (twitter, tv online, radio online, etc.). La primera mani 2.0. Esperem que serveixi d'alguna cosa.


24 març 2010

Japó!

La cuina japonesa fa temps que està de moda. Així, hi ha tota una sèrie de bons restaurants a la ciutat de Barcelona, i també una bona colla d'imitadors més o menys maldestres. Però aquesta proliferació japonesa no només ha estat culinària, sinó també lèxica. Fa uns anys, ens sonava vagament la paraula sushi, però actualment ja està plenament incorporada al diccionari i li han crescut germanes: sashimi, nigiris, makis, toro, unagi, etc. La llengua adopta noves paraules a mesura que evoluciona, en un procés del tot natural.

L'apunt d'avui, a més de fer-vos salivera, em serveix per comentar que potser en els propers dies no seré molt per la catosfera ja que avui marxo de viatge... al Japó!

La imatge de l'apunt d'avui és d'aquí.

Natural?

Fa uns dies érem en un restaurant del centre de Barcelona i, per uns moments, vaig tenir la sensació d'estar en un capítol d'una sèrie de televisió que veia de petit. Concretament, en l'últim capítol de la clàssica Oh! Europa de Dagoll Dagom. En aquell episodi, els turistes catalans visitaven Madrid i entraren en un bar a prendre alguna cosa. Tota la història girava al voltant de les anècdotes que tenien lloc al local: els catalans demanaven productes com biquinis, aigües naturals i suïssos; i el cambrer madrileny no els entenia en absolut.

Doncs bé, nosaltres vam demanar una ampolla d'aigua i el cambrer ens pregunta: "Del temps?". Es referia a si volíem l'aigua natural o no, però l'expressió em recordà la comèdia televisiva. Era per dir-li: "Amb la nevada que cau, millor l'escalfem una mica".

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

21 març 2010

Invisible

Fa uns mesos ja vaig esmentar la meva devoció per Paul Auster. Era un escriptor que m'agradava molt i que encara em fa el pes. Tot i això, en els darrers anys he llegit força crítiques literàries que ressaltaven negativament una certa repetició o, si eren més curosos en la descripció dels suposats defectes, una certa repetició d'alguns elements de la seva obra. A saber: una fortuna que arriba de froma inesperada, una influència de l'atzar per sobre del que és habitual, un personatge jove que es contraposa a un de més gran, una història dins de la història, etc. Fins i tot es va arribar a escriure que Auster ja no produïa res d'interessant. Doncs bé, he de dir que la nova novel·la de l'escriptor nord-americà (Invisible) em sembla un dels millors llibres que he llegit recentment.

La història atrapa des de la primera línia i està estructurada en capítols ben definits i escrits en primera, segona i tercera persona. Per primera vegada, no diré res més sobre el llibre, millor que cada lector el descobreixi per si mateix. Jo el vaig llegir en una sala d'espera, de forma compulsiva, sense poder-lo deixar anar.

08 març 2010

L'illa del tresor

Hi ha llibres que quan els rellegeixes, no et transporten només a l'escenari on passa l'acció, sinó que també et menen a altres èpoques de la vida. Tornant a llegir L'illa del tresor, he recordat la primera vegada que vaig llegir aquest llibre i com em va agradar llavors. Ara, encara en puc entreveure els motius: una acció vibrant, un protagonista jove, una aventura clàssica, un tresor amagat... el llibre té tants elements engrescadors que es fa difícil que no agradi. A més del ritme narratiu, els personatges són entranyables (el jove Hawkins, el doctor Livesey, l'hisendat, el capità, però sobretot en Long John Silver - el pirata sense cama-).

Ara que sembla que les sèries de televisió cada cop agraden més, L'illa del Tresor ens hi farà pensar. L'obra fou escrita com una novel·la per capítols, amb entregues periòdiques a una revista literària de l'època. Per tant, cada capítol acaba amb un cert misteri per mantenir l'interès del lector fins a la propera entrega, tal i com fan algunes sèries.

Finalment, i com a simple curiositat, us diré que he llegit aquesta obra clàssica en el meu modern lector digital.

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

28 febrer 2010

Neologismes de Madrid

Aquest és el segon hivern en el qual la premsa esportiva de Madrid ens obsequia amb paraules de nova creació. L'any passat es van inventar un mot ben barroer com cagómetro, que es definia com un aparell que mesurava la suposada por que tenia el Barça de la "remuntada" del Madrid. El neologisme tingué una vida curta i morí durant el mes de maig, concretament el dia del 2-6.

Enguany, la fal·lera lèxica ha tornat i s'han tret de la màniga el nou mot villarato que vindria a ser una forma poc original de dir que els àrbitres ajuden el Barça. D'aquesta paraula se n'ha parlat a bastament, però jo diria que el seu recorregut encara serà més curt i que no caldrà esperar al partit del Bernabeu per deixar clara la seva poca vigència (només cal pensar en el partit d'anit).

I jo em demano, no podrien fer la feina de periodista sense tantes bestieses pseudofilològiques?