Temps per llegir

Sovint anem a la recerca del temps, i no em refereixo al temps perdut, sinó a tot tipus de temps; element imprescindible i moneda de canvi vital insubstituible per a qualsevol de les nostres activitats diàries. Si no tens temps (que no és or sinó que és molt més valuós) és difícil que puguis dedicar-ne una engruna. Feia dies que no tenia temps ni d'actualitzar el bloc ni de llegir els vostres apunts. Només tenia temps d'anar a la recerca d'aquest temps (valgui la redundància temporal tan esmentada en aquest text), però sembla que després de dues setmanes de molta feina, l'he aconseguit retrobar. No s'havia perdut, només estava massa ocupat. 

La imatge de l'apunt d'avui ha sortit d'aquí.

Versos quotidians

En un capítol del llibre Literary Theory: A Very Short Introduction de Jonathan Culler, aquest prestigiós autor ens proposava un joc força curiós. A partir d'una frase extreta d'un llibre d'instruccions que deia (tradueixo): Agiti enèrgicament i deixi que reposi cinc minuts, Culler es demanava "és literatura? L'he convertit en literatura quan he tret la frase del context pràctic d'unes instruccions? Potser sí, però no em sembla gaire clar que ho hagi aconseguit.[...] Per tal que fos literatura necessitaríem, potser, inventar un títol que tingués una relació amb el vers i fos capaç de crear problemes i obligar a exercitar la imaginació: El secret, per exemple, o L'essència de la compassió".

Tot i que les conclusions a les que finalment arriba Culler després d'analitzar altres factors són diferents d'aquestes suposicions inicials, sempre m'ha agradat aquesta idea d'aconseguir canviar el sentit d'una frase descontextualitzant-la i donant-li un nou context. Així que he agafat el pimer producte que he trobat a la nevera (etiquetat en català, és clar) i n'he extret una frase a l'atzar:

El mètode d'elaboració retorna a l'autenticitat

Quin títol li posaríeu per tal d'obtenir l'efecte que presenta Culler? 

Llibres Perduts

Fa uns dies vaig llegir en el web Espoiler (un dels blocs clàssics entre els que seguim sèries de televisió) la relació que hi havia entre Lost i la literatura. En algun capítol, ja m'havia fixat que el fet literari tenia una certa importància en la sèrie americana (per exemple, quan John Locke dóna a Ben/Henry Gale (nom, per cert, d'un personatge de The Wonderful Wizard of Oz), mentre aquest darrer està empresonat, un llibre de lectura que no és altre que Els germans Karamazof, de Dostoievski -que també fou empresonat l'any 1849 i condemnat a mort, tot i que just en el moment de l'execució se li commutà la pena per treballs forçats a Sibèria-). Però veure tot el recull agrupat i comprovar totes les referències literàries que té una de les meves sèries preferides, té certa gràcia i em fa valorar-la encara millor.

La imatge de l'apunt ha sortit de Lost Libros, on podreu trobar totes les curiositats literàries de la sèrie.

La luz fantástica

Segurament, a la majoria de blocaires que mantenen un bloc de caire literari els deu passar el mateix: a més de la pila de llibres pendents de llegir, tenen (tenim!) una llarga llista de llibres pendents de comentar. I és que, sovint, la lectura és encara més ràpida que l'escriptura. 

Abans de marxar de vacances, us vaig esmentar un llibre que vaig usar en els, diguem-ne, dinars literaris. Es tractava d'un llibre de Terry Pratchett, de la seva saga de Discworld; concretament: La luz fantástica (no em consta cap traducció de Terry Pratchett al català, i és una autèntica llàstima). Aquest és el segon llibre de la línia argumental de Rincewind, que s'inicià amb El color de la magia. El món de Pratchett, pels que encara no el conegueu, és un món fantàstic força particular: sobre una tortuga enorme que vaga per l'espai (Gran A'Tuin) es troben quatre grans elefants que sostenen sobre les seves espatlles un món pla i oval, el MónDisc. En aquesta terra, la màgia encara té una importància cabdal, però sobretot hi ha molta ironia, humor, referències a clàssics literaris i certa visió crítica del món actual. És un univers en el qual podem trobar un turista que viatja amb un bagul que té vida pròpia, un mag que no és capaç de pronunciar ni un sol encanteri, herois de la tercera edat, sectaris religiosos del més enllà del disc, mags universitaris amb grans ambicions socials, etc. En aquesta segona entrega que us presento, una estranya llum amenaça el món i l'única persona amb possibilitats de salvar el planeta és Rincewind, el mag més covard i inepte de tota la literatura (tot i que és força entranyable).

De tant en tant m'agrada llegir una obra de Pratchett perquè sempre em proporciona una estona ben divertida.

Sopar internacional

En la majoria de cursos o congressos internacionals, s'acaba realitzant un sopar que acostuma a congregar persones d'arreu. Aquests dies a Viena ens ha tocat assistir en un d'aquests esdeveniments. En una espècie de taverna austríaca ens oferiren un sopar tipícament vienès. La taula, la compartírem uns quants personatges curiosos; i és en aquesta mena de situacions que poden néixer anècdotes lingüístiques d'aquelles que tant m'agrada comentar. Tot i que a vegades, com aquest cop, deixin un regust amarg a la boca.

A taula hi havia un argentí de Rosario, un nord-americà de Miami que arribà tard a Viena perquè no podia perdre's un partit molt important de futbol americà del seu fill, un matrimoni suís però que vivia a Jersey i un italià de Bari resident a la siciliana ciutat de Siracussa. 

En ple sopar, i amb aquesta variabilitat de nacionalitats, és indubtable que acabà aflorant el tema lingüístic. L'italià em preguntà si el català era gaire diferent de l'espanyol i li vaig dir que tenia diferències i semblances, ja que ambdues eren llengües romàniques. Ell insistí i em demanà si aquestes diferències es trobaven només en la parla o també en l'expressió escrita. Jo, una mica desconcertat, li vaig respondre que es trobaven tant en la parla com en l'escriptura. L'italià ho trobava estrany, ja que segons ell els dialectes italians només són diferents en la llengua oral, no en l'escrita. Vaig trigar una colla llarga de minuts a fer-li entendre que el català no era un dialecte, sinó una llengua, com ho són l'espanyol, el francés o l'italià. Per sort, el suís tenia més coneixements lingüístics i se sumà a l'explicació. Al final en quedà completament convençut. Ara que es torna a parlar de la pedagogia que hem de fer a Espanya, potser fóra bon moment per no oblidar la pedagogia que cal fer a Europa!

Microbiblioteca a Viena

Aquests dies som a Viena per motius a mig camí entre els professionals i els personals. Viena és una ciutat molt agradable, que per mi té una retirada a Berlín (i això és un bon elogi). Ens allotgem en un petit apartament, molt acollidor, situat a la riba baixa del Danubi, entre el riu i el canal, a la Grosse Mohrengasse. L'edifici té un jardi interior ple de nans i un distribuidor que conté el que podríem anomenar una microbiblioteca. Aquest espai minimalista es troba al passadís on donen les portes de tres dels apartaments. Allà, hi ha una lleixa amb quatre llibres (en anglès) per qui s'hagi oblidat la lectura a casa. És un bon servei, sens dubte. Després d'uns dies a la ciutat i d'una anàlisi exhaustiva dels exemplars, puc confirmar que entre els hostes triomfa The Last Enchantment (de Mary Stewart), el llibre en més mal estat de conservació.

Malaptesa

Després d'uns dies de voràgine laboral, decideixes ordenar la teva taula, que ja supura papers, revistes i llibres pels extrems laterals. Fas una mica de neteja i comences a desar les revistes que tenies esparpallades: que si una revista Castells per aquí, que si una Fotogramas per allà, que si una Loonely Planet al caire de l'abisme de l'escriptori, que si una Món Medieval en precari equilibri, que si... la revista dels antics alumnes de la UB? Trobes aquesta darrera ensorrada en un extrem de la taula, colgada sota diaris vells, i la fulleges. Hi ha una entrevista a en Màrius Serra molt interessant i, de sobte... Hola quant temps feia que no ens vèiem!, sents que et diuen. És una paraula del text que t'ha cridat l'atenció: malaptesa. T'ha saludat de forma jovial i molt destra, irònicament. Trigues uns breus instants en reconèixer el mot. Ja passa sovint, això, amb la fesomia de les paraules. N'hi ha que són de la família, les veus cada dia, les uses i les aprecies. També existeixen aquells mots amics amb els que t'agrada quedar, explicar detalls importants de la teva vida i que també fas servir amb freqüència. I no ens podem oblidar de les paraules que són companyes laborals, les coneixes perquè sempre et saluden dins dels correus de feina. Finalment, després d'aquestes primeres esferes de proximitat, hi ha les paraules conegudes (saps qui són i què són, i de tant en tant hi prens un cafè en forma de relat), però no són íntimes. I més enllà de tot això, entre aquestes últimes i les completes desconegudes, hi ha paraules com malaptesa, que et sonen, però no saps ben bé d'on. De seguida hi caus, has estat poc hàbil. Malaptesa mai no t'havia saludat, només us havieu vist algun cop, però sembla que ara vol que us conegueu millor. De moment, com que l'has vista animada, quedeu per fer un cafè ràpid en forma d'apunt al bloc. Qui sap si algun dia serà d'us comú..

El senyor Pip

Hi ha llibres que si no te'ls regalessin mai no els arribaries a tenir a les mans. Hi ha tanta literatura pendent que algunes obres poden passar-te completament desapercebudes a les prestatgeries de qualsevol llibreria. A vegades, però, reps algun regal inesperat en forma de llibre i, després de llegir-lo, l'agraeixes profundament.

Això és el que m'ha passat amb El senyor Pip de Lloyd Jones (i traduït per Ernest Riera), una petita joia literària que em féu passar una bona estona de lectura. L'argument gira entorn de la Matilda, una nena negra que viu en una illa en la qual només hi queda un home blanc (el senyor Watts, un personatge estrambòtic i entranyable). Degut a les circumstàncies (hi esclata una guerra) el senyor Watts esdevé el professor dels nens de l'illa. Com que no n'ha exercit mai, no sap com posar-s'hi i comença a llegir-los Grans esperances, de Dickens. De mica en mica, i a mesura que avança la lectura, el protagonista de Grans esperances, en Pip, esdevé més real als ulls de la Matilda i es converteix en un autèntic amic imaginari. Hi ha una espècie d'encreuament entre realitat i ficció, doncs, que acabarà afectant l'evolució de molts personatges.

La novel·la és un homenatge a la literatura i a la interpretació del lector, que veurem que té força transcendència. També és un cant als clàssics, a Dickens en particular, i a la influència de les seves obres més enllà del moment en què foren escrites. El llibre està molt ben estructurat i, tot i que en un principi l'acció trancorre lentament, la lectura és fluïda, agraïda i plaent. Un gran encert i una gran recomanació.

7...= 4!

Ahir, dia de la Mercè, Festa Major de Barcelona, ens atansàrem a la 58a Fira del Llibre d'ocasió. Decidírem badar davant les parades plenes de llibres que ocupen una part del Passeig de Gràcia, ja que no poguérem accedir a la plaça Sant Jaume on les colles castelleres locals feien la seva actuació. Remenàrem una mica i finalment compràrem 4 llibres per un total de... 7 euros. Els títols són els següents:

• La vida i la mort d'en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. (Un clàssic de tota la vida, sense dubte).
• Una princesa de marte de Edgar Rice Burroughs. (La primera part del cicle John Carter de Mart).
• Notas para conciertos imaginarios de Carlos Gómez Amat. (Uns apunts musicals).
• El juego de Berlín de Len Deighton. (Una d'espies).

Ara ja formen part de la meva gran pila de llibres pendents...

La imatge d'avui ha sortit d'aquí.

Els idiomes d'Inglorious Basterds

Si el lector habitual del Mots emblocats decideix anar al cinema a veure Inglorious Basterds (la nova perla fílmica de Quentin Tarantino) és imprescindible que sàpiga que ha d'anar a veure la versió original del film. En general, les versions originals sempre tenen aquell plus de qualitat interpretativa que atorga l'actor (i que per molt bo que sigui el doblatge no acaba mai d'aconseguir transmetre); però en aquest cas aporta molt més que això i és una part bàsica de l'obra.

La pel·lícula de Tarantino ha estat rodada en quatre idiomes (anglès, alemany, francès i italià), amb actors de diferents nacionalitats i llengües maternes (per exemple, Diane Kruger, Mélanie Laurent, Daniel Brühl o Brad Pitt), que aporten els seus diferents accents i matisos. Així, la diversitat lingüística no esdevé una barrera infranquejable sinó un enriquiment (com gairebé sempre). Hi ha, per exemple, una escena impagable que té lloc en una taverna en la qual un dels personatges n'interroga un altre a causa del particular accent del segon, ja que el primer no acaba de distingir-ne la procedència. Per tant, els matisos lingüístics i les confusions idiomàtiques són tan importants com la tensió narrativa (el primer capítol de la pel·lícula és per treure's el barret; es tracta d'una recreació tarantiniana de l'spaghetti western, amb una atmosfera angoixant que envolta l'espectador fins al desenllaç del capítol), la qualitat de les interpretacions (increïble en Christoph Waltz com a Coronel Landa, un actor austríac prou desconegut que omple com pocs la pantalla cada cop que hi apareix), les referències cinèfiles externes (G.W.Pabst, King Kong, i el cinema dins del cinema), les internes (a mi, la Shosanna/Mélanie Laurent em recorda The Bride/Uma Thurman de Kill Bill, salvant les distàncies), els diàlegs punyents marca de la casa (gaudiu a fons de l'escena del restaurant) i l'humor sovint hilarant (perfecte Brad Pitt en el darrer episodi). De fet, en una entrevista recent, i en referència a això dels idiomes, Tarantino deia que havia escollit Eli Roth per al paper de Sargent Donowitz perquè "el seu accent de Boston és el millor que he sentit mai". I encara més, el director afirmava que "després de la meva pel·lícula, mostrar nazis parlant en anglès semblarà passat de moda" i "que els millors actors britànics interpretin un nazi rere l'altre és una cosa antinatural".

Però si no teniu cap cinema proper que facin la pel·lícula en versió original, jo us recomano que us espereu a veure el DVD. De la mateixa manera que un àpat selecte cal regar-lo amb un vi de qualitat, aquesta pel·lícula cal gaudir-la amb tots els detalls i matisos amb què fou creada i això inclou, és evident, sentir la diferent musicalitat dels idiomes que la componen.

La imatge ha sortit d'aquí.