Lectures paral·leles

Fa una colla d'anys, tenia el costum de llegir 3 o 4 llibres de forma paral·lela: un el portava a la bossa per fullejar al metro, l'altre el llegia estirat al llit abans d'anar a dormir, un altre em servia per amenitzar les pauses d'estudi, etc. Però, darrerament, aquest costum havia canviat i llegia els llibres de manera consecutiva, un rere l'altre, sense que les històries, posem per cas, de L'illa del tresor i La pell freda, no es barregessin al llarg del dia.

Ara, però, m'he trobat de ple en la lectura paral·lela de 3 llibres (i feia temps que no ho feia, això). Es tracta de K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella (difícil llegir més d'un capítol seguit per la duresa d'allò que s'hi descriu), Choque de Reyes de George R.R. Martin (la segona part de la increïble saga Canción de Hielo y Fuego) i L'hora violeta de Monserrat Roig (novel·la fragmentada que s'adapta força bé a la lectura a trossos). Recuperació de velles costums? Canvi d'hàbit? Pura casualitat? Caldrà esperar per conèixer els motius.

I, vosaltres, quin estil de lector sou? Dels que llegeix un llibre o diferents llibres a la vegada?

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

Una tirada de Boggle (10)

Ja fa molts dies que vaig proposar l'última tirada de Boggle, així que avui que la setmana laboral comença a acabar-se (més o menys) us proposo una nova tirada.

Pels que no sabeu com funciona el joc, us emplaço a consultar les normes (gens estrictes).

Aquest cop, la tirada no és senzilla...

Plató al súper!

Entrem al supermercat, posem l'euro a l'escletxa del cadenat i alliberem un dels carros. Amb aquest element indispensable, ens passegem pels carrils amples de l'establiment tot omplint el carro amb aquells productes que constitueixen la nostra compra habitual. Ara unes garrafes d'aigua, més tard uns bricks de llet, encara unes bosses d'escombraries, no ens oblidem del detergent, ni del desodorant, i finalment uns iogurts. Sembla que més o menys ho tenim tot, així que ens dirigim cap a la caixa. La zona de caixes es distingeix clarament per la presència de dos elements imprescindibles: el primer, una sèrie de productes innecessaris i cridaners (xiclets, caramels, etc.); i el segon, les caixeres.

Però, oh sorpresa,  just a tocar de les caixes trobem un producte del tot inusual: una pila de llibres de butxaca! Fa temps que el nostre supermercat va incorporar també algunes revistes. Ara, però, sembla que ha posat llibres al costat dels xiclets. D'entrada, pensem que es deuen tractar de llibres de consum ràpid, superficials, banals, estil Dan Brown; és a dir, de supermercat. Per això encara ens xoca més trobar Les veus del Pamano de Jaume Cabré (una obra mestra d'un dels escriptors catalans vius més prestigiosos) i, sobretot, el Fedre de Plató. Plató al carro de la compra, el nou eslògan publicitari!

In the Country of Last Things

Al llarg de la vida una persona acaba tenint una bona colla d'escriptors preferits. A vegades, algun d'aquests autors es manté constant al llarg del temps. D'altres, queden circumscrits a una època determinada. Els autors predilectes ho són per raons ben distintes en funció de cada lector: per la qualitat de la història, per l'ús indomable del lèxic, per simpaties personals, per moda, etc. Un d'aquests autors que figura al meu altar literari particular és Paul Auster qui, definitivament, fou el meu escriptor viu preferit de l'inici de l'edat adulta. Actualment, tot i que ja no és el número 1, encara conserva una bona posició al meu rànquing particular.

D'Auster ho havia llegit pràcticament tot i, ara, després de llegir In the country of last things, puc afirmar amb certa rotunditat que he llegit tota la seva producció publicada. No sé ben bé per què la lectura d'aquest llibre s'havia anat posposant en el temps, però un cop realitzada, recomano l'obra enèrgicament. El llibre és una carta que la protagonista, l'Anna Blume, escriu a un antic company. Això li serveix per explicar la seva nova vida en una ciutat decadent i denigrant. Una ciutat en la qual la pobresa és present de forma colpidora, els drets humans són quasi inexistents, tot es degrada, tot es destrueix i res no es crea. Una ciutat que, tot i ser pràcticament fantàstica, és un retrat crític de societats ben reals. Perduda enmig del caos i a la recerca del seu germà, també desaparegut en aquella ciutat, l'Anna anirià descobrint la duresa de la vida i coneixerà alguns personatges força peculiars.

El llibre té un ritme narratiu vibrant i un desenvolupament ordenat i estimulant. La història està ben teixida, com és habitual en Auster, els personatges són complexos i estranys i l'atzar hi és present (la marca de la casa d'aquest autor).

Un llibre, doncs, ben recomanable tant si sou fans de l'escriptor nord-americà com si no n'heu llegit res. Llàstima que és un dels pocs llibres d'Auster que no està traduït al català.

Temps per llegir

Sovint anem a la recerca del temps, i no em refereixo al temps perdut, sinó a tot tipus de temps; element imprescindible i moneda de canvi vital insubstituible per a qualsevol de les nostres activitats diàries. Si no tens temps (que no és or sinó que és molt més valuós) és difícil que puguis dedicar-ne una engruna. Feia dies que no tenia temps ni d'actualitzar el bloc ni de llegir els vostres apunts. Només tenia temps d'anar a la recerca d'aquest temps (valgui la redundància temporal tan esmentada en aquest text), però sembla que després de dues setmanes de molta feina, l'he aconseguit retrobar. No s'havia perdut, només estava massa ocupat. 

La imatge de l'apunt d'avui ha sortit d'aquí.