19 de juliol 2009

Silenci!

Xsssssst. El dit índex alçat a tocar dels llavis és una imatge inequívoca. Silenci. Una paraula sense dificultats aparents, a priori, per ser entesa per tots els parlants. Silenci! Un mot que no té res a veure amb algunes de les paraules que hem comentat al bloc, molt més rares, molt més infreqüents, amb significats que sovint requereixen el suport del diccionari. Silenci!! Un professor utilitza la paraula per fer callar els seus esvalotats i adolescents alumnes, però el resultat és una remor de veus a mig camí de la maduració, una sèrie de xiuxiuejos burletes que s'amaguen en l'anonimat del col·lectiu. Silenci!!! Un pacient intenta dormir en una habitació d'hospital, un lloc on en principi el silenci hauria de ser el rei (o el cap d'estat, si no som monàrquics), però els familiars del seu company d'habitació parlen tan alt que li fa més mal el cap que el genoll operat. Silenci!!!! L'anunci projectat abans de la pel·lícula demana desconnectar els telèfons mòbils i, de forma indirecta, una mica de silenci, però el crepitar de les crispetes, els xarrups de les coca coles i els riures entretallats dificulten la comprenció dels diàlegs. Silenci!!!!!

Suposo que algun cop tothom s'ha trobat en alguna d'aquestes situacions (o de l'estil) on, a pesar que es demana silenci, sembla com si no entenguéssim què vol dir la paraula i l'ignoréssim completament. Dijous de la setmana passada vaig tenir una d'aquestes sensacions. Anàrem a escoltar el concert que Laia Masramon (una concertista excel·lent) interpretà a l'Auditori de Barcelona (una hora i quart d'obres de Haydn, Beethoven i Chopin). Abans de començar, una veu en off demanà de forma amable i diligent que desconnectéssim els nostres telèfons. Cinc minuts després, quan la pianista tot just començava a atacar les primeres tecles, sonà una melodia que no tenia res a veure amb l'obra de Haydn que s'interpretava. Un soroll de trucada que trigaren a fer callar. Després, sentírem unes veus comentant la jugada, que si mira això, que si mira allò i, finalment, una bossa de mà carregada fins a la saturació repicà unes quantes vegades contra terra. A vegades s'agraeix una mica més de silenci.

Les imatges de l'apunt les he aconseguit, gràcies al Sr. Google, d'aquí i d'aquí (en estricte ordre d'aparició a l'apunt).

10 comentaris:

Assumpta ha dit...

Ostreeeees!!! El concert segur que era una passada! doncs, si tenim en compte que, a part de que la Laia Masramon és de Santpedor, com en Pep Guardiola (jejeje... jo ho havia de dir) els compositors que cites m'agraden moltíssim, sobre tot Chopin, que em fascina...

En quant al silenci, la situació més kafkiana en que m'he trobat jo és haver de fer callar a unes bibliotecàries dins d'una biblioteca... Curiós, oi? Doncs sí...

Quan jo era petita, a les biblioteques no deixaven parlar... i si parlaves un momentet havia de ser fluixet, fluixet i per dir el més imprescindible. Doncs actualment hi ha tota mena de sorolls i no passa res (mòbils, ordinadors amb el so posat, rialles, l'altre dia canviaven uns prestatges de lloc i van estar un munt d'estona donant cops i grinyolant) però, el pitjor de tot és que el personal de la Biblioteca parla amb un volum de veu absolutament "normal", com si fossin a una cafeteria. Tal qual.

Un dia em vaig empipar... i, al mateix temps, el meu marit i jo varem mirar cap on eren i vàrem fer SSSSSSSSSSSSSSSSHHHHHHHH

Em vaig quedar molt a gust :-))

Carme ha dit...

Que després d'un avís, algú no apagui el mòbil em sembla prou greu. I les veus que molesten també!

XeXu ha dit...

Hi ha vegades que s'ha de tenir respecte, però no sé si sóc el més indicat per parlar, ja que sóc expert en parlar a les biblioteques. Bé, ho era quan estudiava. Gràcies a això em vaig treure dues carreres, però.

Els del PiT ha dit...

És curiós que a la sala d'espera del CAP hi havia, entre d'altres, uns rètols que demanaven silenci i prohibien els mòbils. Efectivament, allò era un mercat setmanal fins que sonà el mòbil d'un que esperava (no jo, eh? Que el poso en silenci) i tothom i totadona va atendre la conversa.
I ja no diré més, m'estimo més mantenir aquest silenci tan desitjat.
;-)

rokins ha dit...

mmm evocador... un altre gest preciós de silenci de quan erem petits: ajuntant el polze i l'índex resseguir la comissura dels llavis simulant tancar una cremellera...

Toni ha dit...

I tant que s'agraeix de vegades... visca el silenci! (per als que no els disfrutem)

Salutacions :)

Ma-Poc ha dit...

Assumpta: doncs sí, el concert fou una passada! Molt bona l'anècdota de la biblioteca! Fer callar a les bibliotecàries, jaja ;)

Carme: completament d'acord!

Xexu: Les biblioteques universitàries ja ho tenien això... molt soroll d'ambient ;)

Els del PiT: es veu que era una sala de curiosos... xssst!

rokins: Hola! sí, un gest ben genuí i maco!

Toni: Benvingut! Salutacions i jo també crido amb tu, visca el silenci, jeje ;)

bajoqueta ha dit...

Encara que és un signe internacional i conegut per tothom, potser hi ha gent que li ha agafat amnèsia i l'ha olvidat.
Jo demano silenci a tots los que a les 6 del matí comencen a fer soroll ja :(

Ma-Poc ha dit...

bajoqueta: jo estic amb tu! A les 6 del matí... silenci!!! :)

jomateixa ha dit...

El silenci també s'agraeix quan estàs llegint, i algú de la vora comença amb allò de...
"què és bo el llibre?".... "de què va?"..."jo en vaig llegir un que..."
allò que fa que deixis de llegir amb morros i trenquis el silenci tant desitjat per mantenir converses no desitjades.