17 de setembre 2009

La reina al...

Quan era una critaura havia sentit més d'una vegada aquella espècie de sentència que concloïa que les segones parts mai foren millors que les primeres. No cal buscar massa per trobar llibres o pel·lícules que desmonten aquesta teoria, però a vegades encara hi ha obres que compleixen l'afirmació. I una d'elles podria ser el tercer volum de Millenium (La reina al palau dels corrents d'aire, de Stieg Larsson). A mi, aquesta novel·la m'ha generat menys interès que les precedents. Si la primera era una bona història de misteri amb un final potser previsible i exagerat (com ja vaig comentar al seu moment); i la segona era una novel·la més d'acció de l'estil més difícil encara i final sobtat, el tercer llibre podria catalogar-se com de gènere judicial amb conspiració. Realment, costa de creure que el leitmotiv de l'obra pugui ser real. A més, al meu entendre, hi ha una deformació dels personatges (la Lisbeth Salander té un caràcter força allunyat del dels primers llibres i esdevé menys interessant; i en Mikael Blomkvist arriba a un grau d'egocentrisme difícilment superable). 


Jo crec que la tercera part és, de lluny, la pitjor, tot i que això no vol dir que sigui un mal llibre d'entreteniment. Segurament escriure una crítica com aquesta té una utilitat que tendeix a zero. A aquells que no hagueu començat Millenium, se'm fa difícil aconsellar-vos que no enceteu la trilogia, ja que el primer llibre em sembla força bo. Però un cop encetada, voldreu saber com continua i, com els que ja han llegit els dos volums, voldreu saber el final de la història. Per tant, acabareu llegint el tercer llibre de totes maneres, per molt que us diguin...


Finalment, cal dir que a pesar de tot això, la lectura de la tercera entrega de Larsson és tan assequible com les anteriors i la novel·la continua sent un llibre d'aquells que es devoren en pocs dies. 

15 comentaris:

Carme ha dit...

Però jo com que tinc una mandra d'aquesta trilogia potser no massa explicable... ara saben que el tercer llibre no és gaire bo... ja ni començo...:)

No sé és per buscar una utilitat al teu post... ;)

òscar ha dit...

me'ls vaig empassar tots tres en un (relatiu) pis-pas. potser la dèria per conèixer el final de la història va fer que no parés massa atenció en altres detalls però, crec, que aquest mateix detall ja és quelcom molt bó.

Mireia ha dit...

Potser sí que el tercer és el més fluix, però jo els vaig trobar tots tres molt amens i prou ben escrits

kweilan ha dit...

Doncs jo el tercer és el que m'ha reconciliat una mica amb la trilogia. Potser perquè m'agraden les policiaques amb judici incorporat. I coincideixo amb tu en què a la 3a. entrega la Sallander ha perdut aquell punt de rebel.lia...i no dic res més per si algú encara no ha llegit la tercera part. El que no es pot negar, com bé dius, és que es llegeix molt fàcil com les altres parts.

kika ha dit...

doncs a mi tots tres em van agradar molt. cada un em feia venir ganes de continuar llegint. i al final em vaig quedar amb 'mono'
potser la tercera es la que em va agradar mes. em va sorprendre que despres dels altres dos encara em pogues sorprendre i interessar.

Rita ha dit...

Doncs jo, que no havia llegit mai novel·la policíaca ni de cap gènere semblant, els vaig deborar tots tres i, com diu la kika, quan vaig acabar em vaig quedar amb "mono".

Llegeixo força, però mai cap llibre m'havia enganxat tant com aquests tres, per més que m'hagin agradat.

Rita ha dit...

Ui, perdó, devorar! :P

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Dec ser una mica estrany en gustos. Només recordo un llibre que m'hagi absorbit tant com aquests tres (i he de reconèixer que la qüestió de les conspiracions em deu agradar molt perquè m'ho he passat especialment bé amb el tercer), i és un llibre força diferent dels de Larsson: "El pèndol de Foucault", d'Umberto Eco, un llibre que vaig devorar en pocs dies i que em costa trobar gaire gent que li hagi agradat, si més no com a mi.

Assumpta ha dit...

Doncs jo no n'he llegit cap dels tres :-))

Ara què dic, doncs? Però és que em sabia greu passar i no deixar comentari. Però ho he llegit tot, eh? I m'ha fet gràcia la diferent forma de veure-ho. Per tu el tercer és el pitjor, per altres el millor :-))

M'agrada que passi això! M'agrada que les persones tinguem els gustos diferents i en parlem :-))

Ma-Poc ha dit...

Carme: Bé, com veuràs trobaràs comentaris en tots els sentits sobre la tercera part... Així que no sé si els consells faran el fet :)

òscar: Sí que és cert que es llegeix ràpidament i que la història et pot absorbir completament.

Mireia: A mi m'ho sembla, el més fluix, però...

kweilan: Això de la Salander sembla evident! Ja m'agrada veure opinions divergents :)

kika: Sempre pots fer una relectura de la trilogia, per fer-te passar el mono ;)

Rita: Tens tota la raó quan dius que la trilogia enganxa, això no ho negarem!

Antoni: No he llegit "El pèndol de Foucault", així que no et serviré massa en aquest sentit ;)

Assumpta: Doncs moltes gràcies per escriure :)! A mi també m'agrada que hi hagia diversitat d'opinions i que cadascú hi digui la seva! :-)

Joana ha dit...

Jo m'he quedat amb el primer i tot i que els tinc a casa, no em motiva llegir-lo. Al meu blog vaig deixar una ressenya del primer i no el vaig deixar massa bé. Questió de gustos.
Ara bé reconec que la història de Harriet em va tenir ben atrapada.

Ma-Poc ha dit...

joana: Sí, ja has vist que amb això dels gustos...

bajoqueta ha dit...

Jo seria incapaç d'haver llegit 2 de la trilogia i no llegir l'últim jeje.
Jo crec que és una història massa llarga, però clar hi ha gustos per tot.
Conec a vàries persones que no han pogut amb la tercera, ma germana per exemple diu que no hi ha manera i que se li resisteix.

jomateixa ha dit...

Totalment d'acord, per mi la millor és la segona. Crec que a qui li faci peresa es pot quedar perfectament sense llegir la tercera, que a sobre et deixa amb incògnites que mai es podran saber...

Ma-Poc ha dit...

bajoqueta: és el que em va passar a mi. Jo no podia deixar de llegir el tercer si ja havia llegit els altres 2...

jomateixa: I tant, la tercera per mi no és imprescindible...