20 d’abril 2009

La noia que...

Durant la Setmana Santa vaig devorar el segon volum de la tilogia Millennium de Stieg Larsson. El llibre té un títol llarg i suggeridor: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Fa uns mesos ja vaig llegir i comentar la primera part, que també tenia la virtut de fer-te passar la nit sense aclucar l'ull. A hores d'ara, pràcticament tots vosaltres n'haureu sentit a parlar arran de l'èxit de vendes d'ambdues però, si no és així, seguint el fil intangible d'aquest enllaç trobareu un resum del llibre.

És evident que dins del panorama literari hi ha diferents tipus de literatura. Així, hi ha llibres d'alta qualitat literària que pretenen convertir el llenguatge en alguna cosa més que una eina de comunicació i d'altres que potser no són tan brillants però que saben entretenir. El llibre que comento avui entraria en aquesta segona categoria. El llenguatge és senzill i entenedor però no és gens ric (la traducció, a càrrec d'Albert Vilardell, no destaca especialment); pel que fa a la narració, aquesta manté un ritme molt alt durant bona part del llibre. Hi ha pocs llibres que aconsegueixin captar l'atenció quan en les primeres 200 pàgines encara no s'ha acabat de definir la trama principal. Però el llibre de Larsson ho fa amb escreix. Molta gent ha dit que el plat fort del llibre són els seus personatges, dels quals en sabrem més coses. Tot i això, crec que aquest volum també peca (com l'anterior) de voler construir un final massa rocambolesc, massa de sorpresa continguda. I tot i que té més de 700 pàgines, paradoxalment, acaba de forma abrupta.

En definitiva, un llibre que enganxa, que us el llegireu en un no res, que conté una bona dosificació del misteri, una gran gestió de la trama i que, senzillament, pretén fer passar una bona estona. I cal dir que en això excel·leix.

6 comentaris:

Assumpta ha dit...

Ostres! en altres blogs he llegit crítiques terribles del primer. Especialment un el deixa fatal...

Precisament el meu marit n'havia sentit a parlar i em va dir que m'informés una mica per Internet, tot i que ell no és gens de best-sellers i tal... Sempre està amb un o dos llibres entre mans, però d'un tipus molt diferent... Ho vaig buscar i ràpidament va dir que no li interessava.

Jo no tinc ni idea, eh? Igual és bo... :-)

Els del PiT ha dit...

Ja vaig dir no sé on que provablement si l'hagués de llegir buscaria la versió castellana o anglesa, digues-me xulo...
;-)

kweilan ha dit...

El final d'aquest segon el vaig trobar molt fluix si bé és veritat que el vaig llegir molt de pressa, esperant alguna cosa més que no va arribar.

Patricia Montañés ha dit...

Ja l'he vist alguna vegada al "carrefour" aquesta novel·la i la veritat és que la portada sola ja crida l'atenció. Potser algun dia m'animo...

pere ha dit...

Potser excessivament llarg i si no fos per la Salander...
A afegir que també té un punt de denúncia social que en el darrer llibre es converteix en denúncia clara a algunes estructurres de l'estat i a les bondats i maldats de la democràcia.
Bé, el tercer llibre comença:
http://provisionals.blogspot.com/2009/01/i-es-convert-en-reina.html

Ma-Poc ha dit...

Assumpta: Sí, es tracta d'un llibre estil best seller. No és tan terrible partint d'aquesta base, és clar :).

Els del PiT: La traducció en català d'aquesta sèrie de llibres ha rebut certes crítiques en alguns indrets ja que no és molt acurada. ës una llàstima, evidentment. Jo la primera part la vaig llegir en castellà...

kweilan: a mi em va passar exactament el mateix! Els finals no són massa lluïts.

Patricia: té una portades suggerents, certament ;).

Pere: Tampoc t'agrada la Salander? hehe estic d'acord amb el que dius d'això de la crítica social!