Gens de faramalla

Ahir al vespre (matant les últimes hores de vida de la Setmana Santa) et posares a llegir Auques i ventalls, de Josep Carner. Vas pensar que una mica de poesia sempre és bona quan s'acaben les festes i, és clar, qui millor que el Príncep dels Poetes per amenitzar la teva vetllada particular (o, en paraules de Maurici Serrahima, un dels dotze mestres). De Carner ja n'havies llegit un bon munt d'obres, però t'agrada rellegir-les. Ningú com ell per combinar temes de gran transcendència amb pures banalitats, tot farcit amb una fina ironia que s'albira a cada vers. Però, sobretot, et rendeixes al llenguatge ric i culte que emprava.

Així que ahir, mentre saltaves aleatòriament d'un poema a un altre, no et podies allunyar de la teva llibreta: letícies, nequícies, pítimes, faramalla... Apuntares aquestes paraules (totes elles trobades al mateix poema!, quina petita letícia). Algunes ja sabies què volien dir, d'altres te n'havies oblidat, i encara algunes foren noves per tu. Pensares que sempre va bé tenir-les a punt, per repassar-les, per introduir-les al teu cabal lèxic. Deien que Carner parlava amb la mateixa riquesa lèxica amb la qual escrivia. Tampoc cal que t'hi assemblis però saps que, de la mateixa manera que llegir és una bona forma de conèixer nous mots, usar-los és la manera pertinent de fer-te'ls teus. Com a mínim, segur que això no et nourà pas.