La noia que...

Durant la Setmana Santa vaig devorar el segon volum de la tilogia Millennium de Stieg Larsson. El llibre té un títol llarg i suggeridor: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Fa uns mesos ja vaig llegir i comentar la primera part, que també tenia la virtut de fer-te passar la nit sense aclucar l'ull. A hores d'ara, pràcticament tots vosaltres n'haureu sentit a parlar arran de l'èxit de vendes d'ambdues però, si no és així, seguint el fil intangible d'aquest enllaç trobareu un resum del llibre.

És evident que dins del panorama literari hi ha diferents tipus de literatura. Així, hi ha llibres d'alta qualitat literària que pretenen convertir el llenguatge en alguna cosa més que una eina de comunicació i d'altres que potser no són tan brillants però que saben entretenir. El llibre que comento avui entraria en aquesta segona categoria. El llenguatge és senzill i entenedor però no és gens ric (la traducció, a càrrec d'Albert Vilardell, no destaca especialment); pel que fa a la narració, aquesta manté un ritme molt alt durant bona part del llibre. Hi ha pocs llibres que aconsegueixin captar l'atenció quan en les primeres 200 pàgines encara no s'ha acabat de definir la trama principal. Però el llibre de Larsson ho fa amb escreix. Molta gent ha dit que el plat fort del llibre són els seus personatges, dels quals en sabrem més coses. Tot i això, crec que aquest volum també peca (com l'anterior) de voler construir un final massa rocambolesc, massa de sorpresa continguda. I tot i que té més de 700 pàgines, paradoxalment, acaba de forma abrupta.

En definitiva, un llibre que enganxa, que us el llegireu en un no res, que conté una bona dosificació del misteri, una gran gestió de la trama i que, senzillament, pretén fer passar una bona estona. I cal dir que en això excel·leix.