Els idiomes d'Inglorious Basterds

Si el lector habitual del Mots emblocats decideix anar al cinema a veure Inglorious Basterds (la nova perla fílmica de Quentin Tarantino) és imprescindible que sàpiga que ha d'anar a veure la versió original del film. En general, les versions originals sempre tenen aquell plus de qualitat interpretativa que atorga l'actor (i que per molt bo que sigui el doblatge no acaba mai d'aconseguir transmetre); però en aquest cas aporta molt més que això i és una part bàsica de l'obra.

La pel·lícula de Tarantino ha estat rodada en quatre idiomes (anglès, alemany, francès i italià), amb actors de diferents nacionalitats i llengües maternes (per exemple, Diane Kruger, Mélanie Laurent, Daniel Brühl o Brad Pitt), que aporten els seus diferents accents i matisos. Així, la diversitat lingüística no esdevé una barrera infranquejable sinó un enriquiment (com gairebé sempre). Hi ha, per exemple, una escena impagable que té lloc en una taverna en la qual un dels personatges n'interroga un altre a causa del particular accent del segon, ja que el primer no acaba de distingir-ne la procedència. Per tant, els matisos lingüístics i les confusions idiomàtiques són tan importants com la tensió narrativa (el primer capítol de la pel·lícula és per treure's el barret; es tracta d'una recreació tarantiniana de l'spaghetti western, amb una atmosfera angoixant que envolta l'espectador fins al desenllaç del capítol), la qualitat de les interpretacions (increïble en Christoph Waltz com a Coronel Landa, un actor austríac prou desconegut que omple com pocs la pantalla cada cop que hi apareix), les referències cinèfiles externes (G.W.Pabst, King Kong, i el cinema dins del cinema), les internes (a mi, la Shosanna/Mélanie Laurent em recorda The Bride/Uma Thurman de Kill Bill, salvant les distàncies), els diàlegs punyents marca de la casa (gaudiu a fons de l'escena del restaurant) i l'humor sovint hilarant (perfecte Brad Pitt en el darrer episodi). De fet, en una entrevista recent, i en referència a això dels idiomes, Tarantino deia que havia escollit Eli Roth per al paper de Sargent Donowitz perquè "el seu accent de Boston és el millor que he sentit mai". I encara més, el director afirmava que "després de la meva pel·lícula, mostrar nazis parlant en anglès semblarà passat de moda" i "que els millors actors britànics interpretin un nazi rere l'altre és una cosa antinatural".

Però si no teniu cap cinema proper que facin la pel·lícula en versió original, jo us recomano que us espereu a veure el DVD. De la mateixa manera que un àpat selecte cal regar-lo amb un vi de qualitat, aquesta pel·lícula cal gaudir-la amb tots els detalls i matisos amb què fou creada i això inclou, és evident, sentir la diferent musicalitat dels idiomes que la componen.

La imatge ha sortit d'aquí.