Salsar

Entres al restaurant amb molta gana. T'asseus tranquil·lament en una taula petita però acollidora i la primera cosa que et sorprèn és que la carta està escrita només en català. No t'hauria de sorprendre, però és un fet cada cop menys habitual i, per això, ho fa. El cambrer, diligent i amable, també se t'adreça en català i això ja et sembla extraordinari. Demanes. De segon, bacallà amb salsa de mel i mandarines. Esperes aquest plat amb fruïció. Quan arriba el bacallà, l'acompanya un recipient amb la salsa i una nova sorpresa: Aquí té el bacallà i la salsera per tal que el salsegi vostè mateix, et diu el cambrer. Et quedes sense paraules, a punt d'aixecar-te i aplaudir. Tens un moment de dubte ja que creus que el verb salsejar no és normatiu i que de posar salsa se'n diu salsar (que s'assembla força a salar, però és ben diferent!). Jo salso, tu salses, ell salsa... de mel i mandarines!. Però davant d'aquella demostració inaudita de domini de la terminologia del món de la restauració, no t'atreveixes a portar-li la contrària i penses que salsejar deu ser una forma adaptada. Adaptada pel cambrer, és clar. Després de dinar i amb el bacallà salsat fent la digestió, arribes a casa i confirmes el que et temies. Se'n diu salsar, no salsejar. Tanmateix, has de reconèixer que a pesar d'això t'has quedat ben parat amb la frase del cambrer.

La imatge del post ha sortir d'aquí.