
Fa uns quants dies que vaig acabar de llegir Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, una implacable novel·la sobre les misèries de la condició humana. L'argument, el pretext de la història, és força senzill: de cop i volta, sense cap avís previ, un home es queda cec. No es tracta, però, d'una ceguesa convencional (o sigui fosca) sinó d'una ceguesa blanca i lluminosa. De mica en mica, tothom va quedant-se cec excepte una dona que assistirà horroritzada als canvis que pateix la humanitat sotmesa a aquesta nova condició.
El llibre és una excel·lent metàfora de la ceguesa moral, narrat amb l'inconfusible estil de Saramago: frases llargues però molt ben puntuades, lèxic ric i acurat, profunditat psicològica, gran intervenció del narrador que sovint dóna la seva opinió sobre els esdeveniments que explica, etc. Com sempre, tots els personatges parlen d'una manera similar (això també passa en altres obres de l'autor com La caverna, Les intermitències de la mort i Tots els noms), o sigui parlen com ho fa l'autor, de forma precisa i literària. Però això que en algun altre escriptor seria una cosa negativa, en Saramago és un segell de marca.
Aquest és un d'aquells llibres que et fan reflexionar més enllà de les seves pàgines, que et commou i t'impressiona, que et fa rellegir certs fragments i anotar-los a la teva llibreta de petites perles literàries. En resum, una bona obra i una excel·lent lectura.
Abans d'acabar, voldria fer també esment de la traducció, a càrrec de Núria Prats, ja que no ha de ser fàcil traduir una obra d'aquest estil i la veritat és que la versió catalana està molt ben resolta.