
28 de setembre 2009
El senyor Pip

25 de setembre 2009
7...= 4!

Ahir, dia de la Mercè, Festa Major de Barcelona, ens atansàrem a la 58a Fira del Llibre d'ocasió. Decidírem badar davant les parades plenes de llibres que ocupen una part del Passeig de Gràcia, ja que no poguérem accedir a la plaça Sant Jaume on les colles castelleres locals feien la seva actuació. Remenàrem una mica i finalment compràrem 4 llibres per un total de... 7 euros. Els títols són els següents:
- La vida i la mort d'en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. (Un clàssic de tota la vida, sense dubte).
- Una princesa de marte de Edgar Rice Burroughs. (La primera part del cicle John Carter de Mart).
- Notas para conciertos imaginarios de Carlos Gómez Amat. (Uns apunts musicals).
- El juego de Berlín de Len Deighton. (Una d'espies).
Ara ja formen part de la meva gran pila de llibres pendents...
La imatge d'avui ha sortit d'aquí.
22 de setembre 2009
Els idiomes d'Inglorious Basterds

Si el lector habitual del Mots emblocats decideix anar al cinema a veure Inglorious Basterds (la nova perla fílmica de Quentin Tarantino) és imprescindible que sàpiga que ha d'anar a veure la versió original del film. En general, les versions originals sempre tenen aquell plus de qualitat interpretativa que atorga l'actor (i que per molt bo que sigui el doblatge no acaba mai d'aconseguir transmetre); però en aquest cas aporta molt més que això i és una part bàsica de l'obra.
La pel·lícula de Tarantino ha estat rodada en quatre idiomes (anglès, alemany, francès i italià), amb actors de diferents nacionalitats i llengües maternes (per exemple, Diane Kruger, Mélanie Laurent, Daniel Brühl o Brad Pitt), que aporten els seus diferents accents i matisos. Així, la diversitat lingüística no esdevé una barrera infranquejable sinó un enriquiment (com gairebé sempre). Hi ha, per exemple, una escena impagable que té lloc en una taverna en la qual un dels personatges n'interroga un altre a causa del particular accent del segon, ja que el primer no acaba de distingir-ne la procedència. Per tant, els matisos lingüístics i les confusions idiomàtiques són tan importants com la tensió narrativa (el primer capítol de la pel·lícula és per treure's el barret; es tracta d'una recreació tarantiniana de l'spaghetti western, amb una atmosfera angoixant que envolta l'espectador fins al desenllaç del capítol), la qualitat de les interpretacions (increïble en Christoph Waltz com a Coronel Landa, un actor austríac prou desconegut que omple com pocs la pantalla cada cop que hi apareix), les referències cinèfiles externes (G.W.Pabst, King Kong, i el cinema dins del cinema), les internes (a mi, la Shosanna/Mélanie Laurent em recorda The Bride/Uma Thurman de Kill Bill, salvant les distàncies), els diàlegs punyents marca de la casa (gaudiu a fons de l'escena del restaurant) i l'humor sovint hilarant (perfecte Brad Pitt en el darrer episodi). De fet, en una entrevista recent, i en referència a això dels idiomes, Tarantino deia que havia escollit Eli Roth per al paper de Sargent Donowitz perquè "el seu accent de Boston és el millor que he sentit mai". I encara més, el director afirmava que "després de la meva pel·lícula, mostrar nazis parlant en anglès semblarà passat de moda" i "que els millors actors britànics interpretin un nazi rere l'altre és una cosa antinatural".
Però si no teniu cap cinema proper que facin la pel·lícula en versió original, jo us recomano que us espereu a veure el DVD. De la mateixa manera que un àpat selecte cal regar-lo amb un vi de qualitat, aquesta pel·lícula cal gaudir-la amb tots els detalls i matisos amb què fou creada i això inclou, és evident, sentir la diferent musicalitat dels idiomes que la componen.
La imatge ha sortit d'aquí.
19 de setembre 2009
Gelat de farigola
Quan tens un Àlbum de vacances, et ve de gust anar-hi encabint petits retalls de la quotidianitat estiuenca. En principi, no hi haurà gaires més entregues al bloc sobre les vacances, però hi ha un parell d'anècdotes que m'agradaria comentar. Una d'elles succeí un cop havíem tornat d’Astúries i havíem decidit visitar la Costa Brava. Una tarda de principis de setembre ens acostàrem a Peratallada, un poble ple d’encant, un vestigi medieval remarcable que pertany al municipi de Forallac. Allà ens ocorregué una anècdota que podria recordar algun dels capítols del llibre Històries naturals de la paraula, de Jesús Tuson.
A Peratallada hi tenen una botiga que fa uns gelats artesans de gran qualitat, textura suau i gust selecte. D’entre els sabors més destacats tenen varietats tan originals com el gelat de farigola (lleuger, delicadament aromatitzat, una delícia per assaborir pausadament) o el gelat de mascarpone amb figues (curiosa i cremosa combinació de força). Com que són, probablement, dos dels gustos més sol·licitats, a la botiga tenen un rètol de reclam que els anuncia. I aquest anunci es troba exclusivament en català. Tractant-se d’un poble amb vocació turística, aquest és un aspecte remarcable, ja que sovint el castellà és qui guanya la partida en aquest àmbit. En aquesta botiga, doncs, mentre la dependenta em deixava tastar el gelat de farigola (actitud preventiva que vaig adoptar perquè desconeixia el seu potencial) hi entrà una familia espanyola. La mare comentava als fills que hi havia un gelat de mascarpone amb alguna cosa que no sabia ben bé què era. Ràpidament, la dependenta precisà que figues són higos. A partir d’aquí, va créixer l’interés de la família per saber altres traduccions com la de farigola, maduixa o gerds, totes elles força difícils d’interpretar si no es domina el català. El que féu agradable la situació fou que no hi hagué cap tipus de tensió lingüística, cap retret pel fet que els productes només estiguessin etiquetats en català, cap recriminació per usar la nostra llengua. Sempre hauria de ser així, però sovint no és aquesta l'actitud que ens trobem.
17 de setembre 2009
La reina al...

Quan era una critaura havia sentit més d'una vegada aquella espècie de sentència que concloïa que les segones parts mai foren millors que les primeres. No cal buscar massa per trobar llibres o pel·lícules que desmonten aquesta teoria, però a vegades encara hi ha obres que compleixen l'afirmació. I una d'elles podria ser el tercer volum de Millenium (La reina al palau dels corrents d'aire, de Stieg Larsson). A mi, aquesta novel·la m'ha generat menys interès que les precedents. Si la primera era una bona història de misteri amb un final potser previsible i exagerat (com ja vaig comentar al seu moment); i la segona era una novel·la més d'acció de l'estil més difícil encara i final sobtat, el tercer llibre podria catalogar-se com de gènere judicial amb conspiració. Realment, costa de creure que el leitmotiv de l'obra pugui ser real. A més, al meu entendre, hi ha una deformació dels personatges (la Lisbeth Salander té un caràcter força allunyat del dels primers llibres i esdevé menys interessant; i en Mikael Blomkvist arriba a un grau d'egocentrisme difícilment superable).
Jo crec que la tercera part és, de lluny, la pitjor, tot i que això no vol dir que sigui un mal llibre d'entreteniment. Segurament escriure una crítica com aquesta té una utilitat que tendeix a zero. A aquells que no hagueu començat Millenium, se'm fa difícil aconsellar-vos que no enceteu la trilogia, ja que el primer llibre em sembla força bo. Però un cop encetada, voldreu saber com continua i, com els que ja han llegit els dos volums, voldreu saber el final de la història. Per tant, acabareu llegint el tercer llibre de totes maneres, per molt que us diguin...
Finalment, cal dir que a pesar de tot això, la lectura de la tercera entrega de Larsson és tan assequible com les anteriors i la novel·la continua sent un llibre d'aquells que es devoren en pocs dies.
15 de setembre 2009
100!
