28 de febrer 2009

L'estepa infinita

Aquesta setmana que sembla que el fred va de baixa he acabat llegint L'estepa infinita d'Esther Hautzig (traducció d'Anna Llisterri). El llibre narra les experiències autobiogràfiques d'una nena jueva de Vílnius, l'Esther, que juntament amb la seva família és deportada a Sibèria per les autoritats russes amb el pretext de ser individus no afectes al règim soviètic. Allà la família viurà la pobresa, la fam, el fred infernal i l'enyorança de primera mà.

El llibre està narrat des de l'òptica de la nena i està ple de tendresa. Les escenes s'expliquen amb naturalitat però això no els resta cap força. Llegint el llibre acabes patint per la família protagonista que lluita per viure enmig del no res. Els capítols són curts i centrats en aspectes concrets i, sovint, la història s'escola de pressa, però la sensació general del llibre és molt bona. Una lectura recomanable, emotiva i a voltes angoixant.

26 de febrer 2009

Lapsus a cal metge

Qui més qui menys sap què són els lapsus linguae o errors de la parla. Bàsicament perquè, en un moment o un altre, tothom n'ha tingut algun: avui he d'escriure un prost o he comprat un pot de supermercat en un tomàquet en serien un parell d'exemples improvisats. I de la mateixa manera, apareixen en gairebé qualsevol àmbit (des de la cafeteria a la borsa de Nova York, des del món de l'esport al de la política).

Tot això ve a tomb perquè fa relativament poc que m'han explicat un parell d'errors de la parla força freqüents en l'àmbit mèdic que tenen certa gràcia. Alguns pacients pregunten pel Máximofacial que, sense dubte, deu ser un cirurgià d'allò més important. Però n'hi ha un altre que el trobo especialment brillant. Sembla com creat expressament, força enginyós. Una mica de l'estil de les desdefinicions que en Jesús Tibau en regala cada setmana al seu bloc o de la claudina que va aparèixer fa un parell de mesos al PiT. Sembla ser que hi ha pacients que necessiten urgentment una dosi de Dolotil, un gran remei contra el dolor, segur!

La imatge del post ha sortit d'aquí.

24 de febrer 2009

Ermengol

Ja fa uns quants dies que vaig començar a donar a conèixer la meva particular col·lecció de noms poc freqüents. Però tot i que vaig publicar un parell de posts només començar (I i II), el temps no m'ha permès d'ampliar-la. Així que avui tocar posar-s'hi amb un altre nom: Ermengol.

Ermengol és un nom d'origen germànic (atenció de no confondre amb el cognom Armengol, cosa que no fa massa gràcia als Ermengols!) que significa preparat per al combat (és el que tenen els noms d'aquest origen, que són una mica combatius). Sant Ermengol és el 3 de novembre i curiosament la Fira de Sant Ermengol no hi coincideix.

D'Ermengols, a casa nostra, no n'hi ha gaires. Aproximadament uns 59 segons algunes informacions. Com a curiositat final, cal dir que hi ha un grup al Facebook anomenat Sant Ermengol que té la intenció de reunir tots els Ermengols de Catalunya (de moment en porten 8, un 13,5%!).

La imatge del post l'he obtingut del grup Sant Ermengol del Facebook.

22 de febrer 2009

Dolor al cementiri

Fa uns dies els companys blocaires de l'Hespèria van presentar les bases d'un concurs de relats breus (brevíssims) de terror. Des de llavors, l'anunci del concurs ocupa el seu lloc a la zona lateral d'aquest bloc, cosa que també passa en molts altres blocs! Bé doncs, a part de promocionar el concurs, m'he decidit a participar-hi. No és fàcil això de fer un relat de 140 caràcters... De moment us poso el conte que he enviat  (potser m'animo i me'n surt algun altre!):

Un crit esquinça la penombra del cementiri. És el vampir que gemega perquè ha xuclat la sang d'una víctima de grup sanguini incompatible.

20 de febrer 2009

Una tirada de Boggle (4)

Quina millor manera de començar el cap de setmana que amb una nova tirada de Boggle. En l'anterior tirada, entre tots els comentaris es van identificar més de 25 paraules correctes (i de ben segur que n'hi havia unes quantes més :)).

Aquesta setmana, a més, la tirada incorpora un cronòmetre per tal que us mesureu bé el temps. Això és gràcies a en Sergi  que em va facilitar aquest enllaç.

Així, doncs, aquí teniu el cronòmetre i la tirada:





18 de febrer 2009

Riojitis: Malaltia inflamatòria que...

Mentre feia surf per internet (acció de molt més risc que la simple navegació) he topat amb aquest article de l'Empar Moliner que m'ha proporcionat un nou Neologisme d'avui. L'autora comenta la següent frase d'un altre article (que no us puc enllaçar perquè és de La Vanguardia i aquest diari no permet el lliure accés a alguns dels seus articles): aquí (a Catalunya) encara hi ha riojitis. 

Riojitis, bon mot. Com la seva terminació indica es tracta d'una inflamació (com una amigdalitis o una encefalitis). Una inflamació més aviat negra (sembla ser que pràcticament no existeix la riojitis blanca) que fa que molta gent demani un vi de la Rioja pel simple fet de ser un Rioja. Quantes vegades no hem sentit un comensal demanar un Rioja, així mateix, com si la denominació ja fos sinònim de bon vi. I de Riojas (com de vins del Penedès, de Costers del Segre o de la Borgonya) n'hi ha de bons, de normals i de dolents. Suposo que  us heu trobat alguns restaurants on els vins amb denominació d'origen catalana són pràcticament inexistents. Devem ser l'única zona productora de vi del món que consumeix més vins de fora que propis. Per tant, anirà bé que ens fem nostra aquesta paraula, riojitis, ja que és ben probable que la propera vegada que anem a sopar al restaurant ens trobem amb una epidèmia.

La imatge del post l'he tret d'aquí

16 de febrer 2009

Telecadira

Suposem que t'agrada esquiar i, per tant, segueixes puntualment la informació del Temps de neu: dels 20 telecadires de l'estació X en funcionen 18. O suposem que no t'agrada gens esquiar però que fa unes setmanes seguies amb l'ai al cor les notícies sobre el temporal de vent que va afectar Catalunya: ...i a les pistes d'esquí X el vent ha obligat a aturar els telecadires...

Un cop suposat tot això, i subratllades les paraules clau, el teu fill petit (si en tens, sinó un nebot qualsevol, el fill de la veïna, l'alumne de l'escola o qui sigui) et demana: per què parlen dels telecadires i no de les telecadires si cadira és femení? En aquest punt pots pensar moltes coses: que les criatures pregunten massa, que no hi havies pensat mai, que és evident el per què, etc. I, també, pots actuar de diferents maneres: arronsar les espatlles i dissimular, respondre amb sentit comú o buscar la paraula al diccionari. El telecadira no és una cadira que et transporta, sinó un telefèric on el vehicle és un seient amb reposapeus. O segons el DIEC: un remuntador amb seients. 

Respons tot això i la criatura sembla convençuda. No acabaràs d'acceptar que hi ha preguntes que t'agafen per sorpresa.

15 de febrer 2009

Àrea de servei

L'Anna és una guàrdia de seguretat (que prèviament havia treballat com a infermera en una ONG a l'Àfrica) que decideix deixar la seva parella i la casa que comparteixen. Un company de feina li deixa una autocaravana que esdevé temporalment casa seva. El llibre ens explica aquesta nova vida que s'obre davant la protagonista i la relació que manté amb en Giró, un pacient del centre on l'Anna fa de guàrdia de seguretat.

Àrea de servei, de Lluís-Anton Baulenas és una novel·la desigual (que ja havia esmentat al bloc de forma força tangencial). Està ben narrada i plena de personatges extravagants però majoritàriament difusos, bastant plans. Només la protagonista té personalitat pròpia. La història hagués donat per a un bon conte, però convertida en novel·la resulta allargassada i, en alguns fragments, un pèl pesada.

Abans de llegir aquest llibre havia llegit altres novel·les de l'autor: Per un sac d'ossos (emocionant), Noms a la sorra (captivadora i suggerent) i La felicitat (gairebé perfecta); novel·les molt per sobre d'Àrea de servei. Potser per les expectatives creades, m'he quedat amb aquesta sensació de mig decepció...

13 de febrer 2009

Rebre un paquet

A vegades hi ha instants que costen d'expressar amb paraules. Tot i això, d'una manera o altra, gairebé sempre intentem explicar allò que ens ha passat o sentim de la manera més intel·ligible possible. I no sempre ens en sortim. Però potser només caldria donar quatre indicacions (un esbós del que pensem) ja que el nostre interlocutor, en algun moment o altre de la seva vida, també ha sentit el mateix.  Un d'aquests moments és quan estàs esperant un paquet que serà un regal, i no arriba. 

Com que aquest és un bloc de paraules (entre d'altres coses) proposaré quatre mots d'ús ben comú per descriure com he viscut la situació, en ordre cronològic:

La seqüència d'imatges mostra l'expectació, la sorpresa i l'alegria...

11 de febrer 2009

Colpir d'emoció l'estàtua (95è joc literari)

En Jesús Tibau ens proposa al seu blog un nou joc literari de tipus creatiu. Es tracta d'escriure un text breu inspirat en la següent imatge:
Aquí teniu el text:

Fa una setmana que el violinista va començar a tocar al parc de forma instintiva. Des de llavors, ataca les cordes del violí amb fermesa i dedicació. És tan bo que cada dia es forma una rotllana de gent al seu voltant. Gent que s’atura per escoltar-lo, gent que l'admira, gent a qui aquelles melodies desperten sentiments difícils d’explicar. Però el violinista, lluny de conformar-se amb aquest èxit incipient, continua tocant com si li anés la vida, com si encara existís algú a qui no hagués convençut amb la seva música. Als seus improvisats espectadors els costa d’entendre que no s’aturi ni un moment per rebre les felicitacions, els aplaudiments i els visques que reprimeixen per no ofegar l’art que surt del violí. Voldrien cridar ben fort que és un músic increïble, però no ho poden fer sense ferir-li la concentració. Allò que no saben és que per darrera dels seus caps, més enllà de la rotllana que formen, sobresurt una figura femenina, esvelta, bronzejada i decapitada, incapaç d’emocionar-se amb aquella música. I aquest és, precisament, l’objectiu del violinista. 

10 de febrer 2009

Els troians i el panda

Els ordinadors, com les persones, també pateixen l'acció dels virus. Uns virus diferents però igual de destructius. A casa tenim un parell d'ordinadors: el que uso per escriure aquest bloc (i per treballar) i l'altre. Doncs bé, l'altre s'ha posat malalt. Sembla ser que té un virus amb un nom poc afortunat (metafòricament parlant). El Panda que tenim com a cap de seguretat de la màquina ens ha avisat que tenim un troià a casa. Però per molt que popularment es conegui amb aquest nom, a mi em sembla més aviat un grec. Un grec com els que van construir el cavall que els va servir per entrar a Troia. De fet seria això aquest virus: un cavall de Troia. Si de cas, els troians seriem nosaltres, que en paguem les conseqüències. 

El nostre panda és una mica diferent...

08 de febrer 2009

Esteranyinar

Com molts diumenges quedes atrapat a l'autopista ja que s'ha format una caravana típica d'operació tornada. Cansat de conduir a velocitat de cargol, decideixes parar a una àrea de servei per fer un cafè. Per passar l'estona obres el llibre que portes a sobre i l'encetes. No pot ser més adient: es tracta de la novel·la Àrea de servei de Lluís-Anton Baulenas. Comences (Quan va tornar a Barcelona, tothom hi clavava els ulls) i a l'onzena línia la paraula t'assalta: sa mare estava esteranyinant, llegeixes. Esteranyinar, paraula complexa i simple. Mai abans no l'havies sentit però no necessites cap diccionari per saber el seu significat. Sovint et passa amb moltes paraules: no saps que existeixen però un bon dia... plaf! la veus en algun text i de seguida saps què vol dir. T'hi ajuda el fet que sigui una paraula derivada. Esteranyinares, esteranyines i esteranyinaràs perquè no tens dona de fer feines. I ja no pots avançar amb la lectura perquè els pensaments se't bifurquen com una teranyina (que ningú no t'esteranyina) i et porten a pensar en un dels teus herois preferits, l'Spiderman. I de l'home aranya, el teu pensament passa a les parets on s'enfila i d'aquí als sostres i dels sostres al teu sostre, el de casa. I llavors t'agafen les presses: el sostre té alguna teranyina, qui l'haurà d'esteranyinar? l'esteranyinador que l'esteranyini...
Aquest no esteranyinava, precisament:

(La imatge del post s'ha obtingut d'aquí).

07 de febrer 2009

La segona mort de...

El primer llibre que vaig llegir de Francesc Puigpelat va ser Els llops i el recordo com una lectura apassionant i intrigant. Després, vaig llegir La màquina de les ànimes i, tot i que la temàtica era molt diferent, em va servir per confirmar que l'autor era un narrador excel·lent.

La segona mort de Jesús de Natzaret té un plantejament brillant: Antoni Alexandre David, un banquer d'Antioquia, rep l'encàrrec d'investigar la mort de Jesús de Natzaret. El motiu: el banc d'Antioquia li havia fet un prèstec de 30 milions de monedes d'or que Jesús mai no va tornar. Però contra el que pot semblar, no es tracta d'una novel·la de misteri sinó més aviat d'un llibre iniciàtic. No em refereixo a un llibre iniciàtic pel lector, sinó iniciàtic pel protagonista del llibre. Aquest està construït com una revisió del propi Antoni a uns escrits d'investigació que va escriure fa temps. Això permet a l'autor combinar la ingenuïtat inicial del protagonista amb comentaris més matisats i madurs.

Una curiositat del llibre és que al final de la narració hi ha una espècie de bibliografia comentada per justificar algunes de les teories que s'exposen al llibre.  Aquest fet sorprèn més que res perquè en les novel·les de ficció els autors no acostumen a incloure aquest tipus d'apèndix.

En resum, el llibre es llegeix fàcilment (hi ajuda la tècnica narrativa de l'autor) i fa passar una bona estona. 

06 de febrer 2009

Una tirada de Boggle (3)

Ahir us deia que avui faria una nova tirada de Boggle. Aquesta vegada, com va suggerir el Sergi en un comentari de l'anterior tirada, he posat les lletres del dret un cop feta la tirada. Aquí teniu la tirada... Quantes paraules trobeu?

05 de febrer 2009

La tirada passada

Fa gairebé un parell de setmanes us proposava una nova tirada de Boggle. La cosa va tenir força èxit i entre tots vareu trobar 19 paraules de més de dos lletres. Segur que amb la perspectiva del temps algú n'haurà trobat moltes més (per exemple curt, les, dunes, cul, nus, meló, etc.). 

A més, el joc va servir de base pel 93è joc literari del blog tens un racó dalt del món. I, finalment, ahir al PiT en Sergi i l'avi Gres van penjar un post d'allò més divertit sobre el joc literari i hi van posar la imatge de la tirada. Una tirada, doncs, que ha anat passejant per diferents blogs :).

Demà divendres faré una nova tirada... 

03 de febrer 2009

La semàntica i la política

Mentre ordenava fitxers de carpetes antigues (i de prehistòriques) de l'ordinador m'he trobat amb l'enunciat d'un exercici de semàntica que em van posar a la facultat. Es tractava d'establir les propietats i relacions de sentit de diferents paraules. Per exemple: néixer i morir són antònims i pel que fa a les propietats són paraules polisèmiques (podem dir que el sol neix per l'est i mor per l'oest i no estem parlant de cap crim astral).

Doncs bé, un grup de mots que figurava a l'exercici era el següent:
CIU - PSC - ERC - PP - IC

M'hagués fet gràcia haver estat el professor i haver corregit aquest exercici. Probablement hi va haver alumnes que van dir que alguns d'aquests termes eren sinònims. D'altres, és de suposar que van fer èmfasi en l'antonímia. Suposo que es podrien trobar tantes combinacions com tendències polítiques donessin la seva opinió.

(Per il·lustrar el post he posat una imatge similar a les que, a vegades, apareixen al blog tens un racó dalt del món.)

02 de febrer 2009

La premsa de la sang


Ja fa dies vaig iniciar una espècie de secció del bloc que volia reunir neologismes encara no acceptats que anés trobant arreu. Doncs bé, en aquest article d'Isabel-Clara Simó hi apareix un nou terme que em va fer bastant el pes: la premsa de la sang. Tot i que l'article no va d'això, aquesta paraula vol substituir la de premsa del cor ("la sang bombeja el cor, no?" cito literal), terme molt més càndid i allunyat del que, a vegades, acostuma a ser aquest tipus de premsa.

No cal ser un fan del concepte per veure que la premsa del cor (de la sang!) està degenerant a un sang i fetge on, més que els afers del cor, allò que es mostra és tot tipus de desgràcies, traïcions, enganys o banyes alienes. És cert que aquestes revistes (o programes de televisió) també mostren actes festius i alegres de gent semifamosa (o famosos professionals, una espècie prou curiosa). Però en general, sembla que ha de vendre més allò del sr. X se n'ha anat al llit amb la sra. Y, tenint en compte que el sr. X i la sra. R portaven tres anys junts i que la sra. Y fa dos mesos era el sr. D... No és que sempre hi hagi aquest tipus de carnisseria emocional (tot i que sobretot alguns programes de televisió viuen d'exposar públicament tota la sang que fan dels seus convidats), però ja que a vegades hi és, crec que el nou terme pot tenir una vida més o menys exitosa.

(Navegant per internet he trobat la imatge del post, concretament en aquest lloc web).