Atzar Emperador o Pallasso

Fa un parell de setmanes, llegia el suplement de Cultura de l'Avui i em cridà l'atenció la següent ressenya. El llibre al qual feia referència semblava una novel·la interessant amb un personatge d'aquells que són difícils d'oblidar. El protagonista, l'August, porta un nom que "tant valdria per fer d'emperador com per fer de pallasso" citava amb alegria l'articulista. Aquella mateixa nit, estirat al llit, devorava una d'aquelles lectures paral·leles que us vaig comentar, concretament K.L. Reich. Poca cosa, només una mitja horeta abans d'agafar el son. I a la segona pàgina que llegia (la 399) aparegué la següent frase: August! Nom d'Emperador i de clown!. Una sentència llegida en dues obres tan diferents i en un mateix dia... Talment em semblà una promoció de l'atzar, ara que Auster ha tret una nova novel·la...

Bon Nadal!

Bon Nadal a tothom i que el Tió us porti molts regals en forma de llibres!!!

La imatge d'avui l'he aconseguit d'aquí.

Apunt artesanal

Lectures paral·leles

Fa una colla d'anys, tenia el costum de llegir 3 o 4 llibres de forma paral·lela: un el portava a la bossa per fullejar al metro, l'altre el llegia estirat al llit abans d'anar a dormir, un altre em servia per amenitzar les pauses d'estudi, etc. Però, darrerament, aquest costum havia canviat i llegia els llibres de manera consecutiva, un rere l'altre, sense que les històries, posem per cas, de L'illa del tresor i La pell freda, no es barregessin al llarg del dia.

Ara, però, m'he trobat de ple en la lectura paral·lela de 3 llibres (i feia temps que no ho feia, això). Es tracta de K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella (difícil llegir més d'un capítol seguit per la duresa d'allò que s'hi descriu), Choque de Reyes de George R.R. Martin (la segona part de la increïble saga Canción de Hielo y Fuego) i L'hora violeta de Monserrat Roig (novel·la fragmentada que s'adapta força bé a la lectura a trossos). Recuperació de velles costums? Canvi d'hàbit? Pura casualitat? Caldrà esperar per conèixer els motius.

I, vosaltres, quin estil de lector sou? Dels que llegeix un llibre o diferents llibres a la vegada?

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

Una tirada de Boggle (10)

Ja fa molts dies que vaig proposar l'última tirada de Boggle, així que avui que la setmana laboral comença a acabar-se (més o menys) us proposo una nova tirada.

Pels que no sabeu com funciona el joc, us emplaço a consultar les normes (gens estrictes).

Aquest cop, la tirada no és senzilla...

Plató al súper!

Entrem al supermercat, posem l'euro a l'escletxa del cadenat i alliberem un dels carros. Amb aquest element indispensable, ens passegem pels carrils amples de l'establiment tot omplint el carro amb aquells productes que constitueixen la nostra compra habitual. Ara unes garrafes d'aigua, més tard uns bricks de llet, encara unes bosses d'escombraries, no ens oblidem del detergent, ni del desodorant, i finalment uns iogurts. Sembla que més o menys ho tenim tot, així que ens dirigim cap a la caixa. La zona de caixes es distingeix clarament per la presència de dos elements imprescindibles: el primer, una sèrie de productes innecessaris i cridaners (xiclets, caramels, etc.); i el segon, les caixeres.

Però, oh sorpresa,  just a tocar de les caixes trobem un producte del tot inusual: una pila de llibres de butxaca! Fa temps que el nostre supermercat va incorporar també algunes revistes. Ara, però, sembla que ha posat llibres al costat dels xiclets. D'entrada, pensem que es deuen tractar de llibres de consum ràpid, superficials, banals, estil Dan Brown; és a dir, de supermercat. Per això encara ens xoca més trobar Les veus del Pamano de Jaume Cabré (una obra mestra d'un dels escriptors catalans vius més prestigiosos) i, sobretot, el Fedre de Plató. Plató al carro de la compra, el nou eslògan publicitari!

In the Country of Last Things

Al llarg de la vida una persona acaba tenint una bona colla d'escriptors preferits. A vegades, algun d'aquests autors es manté constant al llarg del temps. D'altres, queden circumscrits a una època determinada. Els autors predilectes ho són per raons ben distintes en funció de cada lector: per la qualitat de la història, per l'ús indomable del lèxic, per simpaties personals, per moda, etc. Un d'aquests autors que figura al meu altar literari particular és Paul Auster qui, definitivament, fou el meu escriptor viu preferit de l'inici de l'edat adulta. Actualment, tot i que ja no és el número 1, encara conserva una bona posició al meu rànquing particular.

D'Auster ho havia llegit pràcticament tot i, ara, després de llegir In the country of last things, puc afirmar amb certa rotunditat que he llegit tota la seva producció publicada. No sé ben bé per què la lectura d'aquest llibre s'havia anat posposant en el temps, però un cop realitzada, recomano l'obra enèrgicament. El llibre és una carta que la protagonista, l'Anna Blume, escriu a un antic company. Això li serveix per explicar la seva nova vida en una ciutat decadent i denigrant. Una ciutat en la qual la pobresa és present de forma colpidora, els drets humans són quasi inexistents, tot es degrada, tot es destrueix i res no es crea. Una ciutat que, tot i ser pràcticament fantàstica, és un retrat crític de societats ben reals. Perduda enmig del caos i a la recerca del seu germà, també desaparegut en aquella ciutat, l'Anna anirià descobrint la duresa de la vida i coneixerà alguns personatges força peculiars.

El llibre té un ritme narratiu vibrant i un desenvolupament ordenat i estimulant. La història està ben teixida, com és habitual en Auster, els personatges són complexos i estranys i l'atzar hi és present (la marca de la casa d'aquest autor).

Un llibre, doncs, ben recomanable tant si sou fans de l'escriptor nord-americà com si no n'heu llegit res. Llàstima que és un dels pocs llibres d'Auster que no està traduït al català.

Temps per llegir

Sovint anem a la recerca del temps, i no em refereixo al temps perdut, sinó a tot tipus de temps; element imprescindible i moneda de canvi vital insubstituible per a qualsevol de les nostres activitats diàries. Si no tens temps (que no és or sinó que és molt més valuós) és difícil que puguis dedicar-ne una engruna. Feia dies que no tenia temps ni d'actualitzar el bloc ni de llegir els vostres apunts. Només tenia temps d'anar a la recerca d'aquest temps (valgui la redundància temporal tan esmentada en aquest text), però sembla que després de dues setmanes de molta feina, l'he aconseguit retrobar. No s'havia perdut, només estava massa ocupat. 

La imatge de l'apunt d'avui ha sortit d'aquí.

Versos quotidians

En un capítol del llibre Literary Theory: A Very Short Introduction de Jonathan Culler, aquest prestigiós autor ens proposava un joc força curiós. A partir d'una frase extreta d'un llibre d'instruccions que deia (tradueixo): Agiti enèrgicament i deixi que reposi cinc minuts, Culler es demanava "és literatura? L'he convertit en literatura quan he tret la frase del context pràctic d'unes instruccions? Potser sí, però no em sembla gaire clar que ho hagi aconseguit.[...] Per tal que fos literatura necessitaríem, potser, inventar un títol que tingués una relació amb el vers i fos capaç de crear problemes i obligar a exercitar la imaginació: El secret, per exemple, o L'essència de la compassió".

Tot i que les conclusions a les que finalment arriba Culler després d'analitzar altres factors són diferents d'aquestes suposicions inicials, sempre m'ha agradat aquesta idea d'aconseguir canviar el sentit d'una frase descontextualitzant-la i donant-li un nou context. Així que he agafat el pimer producte que he trobat a la nevera (etiquetat en català, és clar) i n'he extret una frase a l'atzar:

El mètode d'elaboració retorna a l'autenticitat

Quin títol li posaríeu per tal d'obtenir l'efecte que presenta Culler? 

Llibres Perduts

Fa uns dies vaig llegir en el web Espoiler (un dels blocs clàssics entre els que seguim sèries de televisió) la relació que hi havia entre Lost i la literatura. En algun capítol, ja m'havia fixat que el fet literari tenia una certa importància en la sèrie americana (per exemple, quan John Locke dóna a Ben/Henry Gale (nom, per cert, d'un personatge de The Wonderful Wizard of Oz), mentre aquest darrer està empresonat, un llibre de lectura que no és altre que Els germans Karamazof, de Dostoievski -que també fou empresonat l'any 1849 i condemnat a mort, tot i que just en el moment de l'execució se li commutà la pena per treballs forçats a Sibèria-). Però veure tot el recull agrupat i comprovar totes les referències literàries que té una de les meves sèries preferides, té certa gràcia i em fa valorar-la encara millor.

La imatge de l'apunt ha sortit de Lost Libros, on podreu trobar totes les curiositats literàries de la sèrie.

La luz fantástica

Segurament, a la majoria de blocaires que mantenen un bloc de caire literari els deu passar el mateix: a més de la pila de llibres pendents de llegir, tenen (tenim!) una llarga llista de llibres pendents de comentar. I és que, sovint, la lectura és encara més ràpida que l'escriptura. 

Abans de marxar de vacances, us vaig esmentar un llibre que vaig usar en els, diguem-ne, dinars literaris. Es tractava d'un llibre de Terry Pratchett, de la seva saga de Discworld; concretament: La luz fantástica (no em consta cap traducció de Terry Pratchett al català, i és una autèntica llàstima). Aquest és el segon llibre de la línia argumental de Rincewind, que s'inicià amb El color de la magia. El món de Pratchett, pels que encara no el conegueu, és un món fantàstic força particular: sobre una tortuga enorme que vaga per l'espai (Gran A'Tuin) es troben quatre grans elefants que sostenen sobre les seves espatlles un món pla i oval, el MónDisc. En aquesta terra, la màgia encara té una importància cabdal, però sobretot hi ha molta ironia, humor, referències a clàssics literaris i certa visió crítica del món actual. És un univers en el qual podem trobar un turista que viatja amb un bagul que té vida pròpia, un mag que no és capaç de pronunciar ni un sol encanteri, herois de la tercera edat, sectaris religiosos del més enllà del disc, mags universitaris amb grans ambicions socials, etc. En aquesta segona entrega que us presento, una estranya llum amenaça el món i l'única persona amb possibilitats de salvar el planeta és Rincewind, el mag més covard i inepte de tota la literatura (tot i que és força entranyable).

De tant en tant m'agrada llegir una obra de Pratchett perquè sempre em proporciona una estona ben divertida.

Sopar internacional

En la majoria de cursos o congressos internacionals, s'acaba realitzant un sopar que acostuma a congregar persones d'arreu. Aquests dies a Viena ens ha tocat assistir en un d'aquests esdeveniments. En una espècie de taverna austríaca ens oferiren un sopar tipícament vienès. La taula, la compartírem uns quants personatges curiosos; i és en aquesta mena de situacions que poden néixer anècdotes lingüístiques d'aquelles que tant m'agrada comentar. Tot i que a vegades, com aquest cop, deixin un regust amarg a la boca.

A taula hi havia un argentí de Rosario, un nord-americà de Miami que arribà tard a Viena perquè no podia perdre's un partit molt important de futbol americà del seu fill, un matrimoni suís però que vivia a Jersey i un italià de Bari resident a la siciliana ciutat de Siracussa. 

En ple sopar, i amb aquesta variabilitat de nacionalitats, és indubtable que acabà aflorant el tema lingüístic. L'italià em preguntà si el català era gaire diferent de l'espanyol i li vaig dir que tenia diferències i semblances, ja que ambdues eren llengües romàniques. Ell insistí i em demanà si aquestes diferències es trobaven només en la parla o també en l'expressió escrita. Jo, una mica desconcertat, li vaig respondre que es trobaven tant en la parla com en l'escriptura. L'italià ho trobava estrany, ja que segons ell els dialectes italians només són diferents en la llengua oral, no en l'escrita. Vaig trigar una colla llarga de minuts a fer-li entendre que el català no era un dialecte, sinó una llengua, com ho són l'espanyol, el francés o l'italià. Per sort, el suís tenia més coneixements lingüístics i se sumà a l'explicació. Al final en quedà completament convençut. Ara que es torna a parlar de la pedagogia que hem de fer a Espanya, potser fóra bon moment per no oblidar la pedagogia que cal fer a Europa!

Microbiblioteca a Viena

Aquests dies som a Viena per motius a mig camí entre els professionals i els personals. Viena és una ciutat molt agradable, que per mi té una retirada a Berlín (i això és un bon elogi). Ens allotgem en un petit apartament, molt acollidor, situat a la riba baixa del Danubi, entre el riu i el canal, a la Grosse Mohrengasse. L'edifici té un jardi interior ple de nans i un distribuidor que conté el que podríem anomenar una microbiblioteca. Aquest espai minimalista es troba al passadís on donen les portes de tres dels apartaments. Allà, hi ha una lleixa amb quatre llibres (en anglès) per qui s'hagi oblidat la lectura a casa. És un bon servei, sens dubte. Després d'uns dies a la ciutat i d'una anàlisi exhaustiva dels exemplars, puc confirmar que entre els hostes triomfa The Last Enchantment (de Mary Stewart), el llibre en més mal estat de conservació.

Malaptesa

Després d'uns dies de voràgine laboral, decideixes ordenar la teva taula, que ja supura papers, revistes i llibres pels extrems laterals. Fas una mica de neteja i comences a desar les revistes que tenies esparpallades: que si una revista Castells per aquí, que si una Fotogramas per allà, que si una Loonely Planet al caire de l'abisme de l'escriptori, que si una Món Medieval en precari equilibri, que si... la revista dels antics alumnes de la UB? Trobes aquesta darrera ensorrada en un extrem de la taula, colgada sota diaris vells, i la fulleges. Hi ha una entrevista a en Màrius Serra molt interessant i, de sobte... Hola quant temps feia que no ens vèiem!, sents que et diuen. És una paraula del text que t'ha cridat l'atenció: malaptesa. T'ha saludat de forma jovial i molt destra, irònicament. Trigues uns breus instants en reconèixer el mot. Ja passa sovint, això, amb la fesomia de les paraules. N'hi ha que són de la família, les veus cada dia, les uses i les aprecies. També existeixen aquells mots amics amb els que t'agrada quedar, explicar detalls importants de la teva vida i que també fas servir amb freqüència. I no ens podem oblidar de les paraules que són companyes laborals, les coneixes perquè sempre et saluden dins dels correus de feina. Finalment, després d'aquestes primeres esferes de proximitat, hi ha les paraules conegudes (saps qui són i què són, i de tant en tant hi prens un cafè en forma de relat), però no són íntimes. I més enllà de tot això, entre aquestes últimes i les completes desconegudes, hi ha paraules com malaptesa, que et sonen, però no saps ben bé d'on. De seguida hi caus, has estat poc hàbil. Malaptesa mai no t'havia saludat, només us havieu vist algun cop, però sembla que ara vol que us conegueu millor. De moment, com que l'has vista animada, quedeu per fer un cafè ràpid en forma d'apunt al bloc. Qui sap si algun dia serà d'us comú..

El senyor Pip

Hi ha llibres que si no te'ls regalessin mai no els arribaries a tenir a les mans. Hi ha tanta literatura pendent que algunes obres poden passar-te completament desapercebudes a les prestatgeries de qualsevol llibreria. A vegades, però, reps algun regal inesperat en forma de llibre i, després de llegir-lo, l'agraeixes profundament.

Això és el que m'ha passat amb El senyor Pip de Lloyd Jones (i traduït per Ernest Riera), una petita joia literària que em féu passar una bona estona de lectura. L'argument gira entorn de la Matilda, una nena negra que viu en una illa en la qual només hi queda un home blanc (el senyor Watts, un personatge estrambòtic i entranyable). Degut a les circumstàncies (hi esclata una guerra) el senyor Watts esdevé el professor dels nens de l'illa. Com que no n'ha exercit mai, no sap com posar-s'hi i comença a llegir-los Grans esperances, de Dickens. De mica en mica, i a mesura que avança la lectura, el protagonista de Grans esperances, en Pip, esdevé més real als ulls de la Matilda i es converteix en un autèntic amic imaginari. Hi ha una espècie d'encreuament entre realitat i ficció, doncs, que acabarà afectant l'evolució de molts personatges.

La novel·la és un homenatge a la literatura i a la interpretació del lector, que veurem que té força transcendència. També és un cant als clàssics, a Dickens en particular, i a la influència de les seves obres més enllà del moment en què foren escrites. El llibre està molt ben estructurat i, tot i que en un principi l'acció trancorre lentament, la lectura és fluïda, agraïda i plaent. Un gran encert i una gran recomanació.

7...= 4!

Ahir, dia de la Mercè, Festa Major de Barcelona, ens atansàrem a la 58a Fira del Llibre d'ocasió. Decidírem badar davant les parades plenes de llibres que ocupen una part del Passeig de Gràcia, ja que no poguérem accedir a la plaça Sant Jaume on les colles castelleres locals feien la seva actuació. Remenàrem una mica i finalment compràrem 4 llibres per un total de... 7 euros. Els títols són els següents:

• La vida i la mort d'en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. (Un clàssic de tota la vida, sense dubte).
• Una princesa de marte de Edgar Rice Burroughs. (La primera part del cicle John Carter de Mart).
• Notas para conciertos imaginarios de Carlos Gómez Amat. (Uns apunts musicals).
• El juego de Berlín de Len Deighton. (Una d'espies).

Ara ja formen part de la meva gran pila de llibres pendents...

La imatge d'avui ha sortit d'aquí.

Els idiomes d'Inglorious Basterds

Si el lector habitual del Mots emblocats decideix anar al cinema a veure Inglorious Basterds (la nova perla fílmica de Quentin Tarantino) és imprescindible que sàpiga que ha d'anar a veure la versió original del film. En general, les versions originals sempre tenen aquell plus de qualitat interpretativa que atorga l'actor (i que per molt bo que sigui el doblatge no acaba mai d'aconseguir transmetre); però en aquest cas aporta molt més que això i és una part bàsica de l'obra.

La pel·lícula de Tarantino ha estat rodada en quatre idiomes (anglès, alemany, francès i italià), amb actors de diferents nacionalitats i llengües maternes (per exemple, Diane Kruger, Mélanie Laurent, Daniel Brühl o Brad Pitt), que aporten els seus diferents accents i matisos. Així, la diversitat lingüística no esdevé una barrera infranquejable sinó un enriquiment (com gairebé sempre). Hi ha, per exemple, una escena impagable que té lloc en una taverna en la qual un dels personatges n'interroga un altre a causa del particular accent del segon, ja que el primer no acaba de distingir-ne la procedència. Per tant, els matisos lingüístics i les confusions idiomàtiques són tan importants com la tensió narrativa (el primer capítol de la pel·lícula és per treure's el barret; es tracta d'una recreació tarantiniana de l'spaghetti western, amb una atmosfera angoixant que envolta l'espectador fins al desenllaç del capítol), la qualitat de les interpretacions (increïble en Christoph Waltz com a Coronel Landa, un actor austríac prou desconegut que omple com pocs la pantalla cada cop que hi apareix), les referències cinèfiles externes (G.W.Pabst, King Kong, i el cinema dins del cinema), les internes (a mi, la Shosanna/Mélanie Laurent em recorda The Bride/Uma Thurman de Kill Bill, salvant les distàncies), els diàlegs punyents marca de la casa (gaudiu a fons de l'escena del restaurant) i l'humor sovint hilarant (perfecte Brad Pitt en el darrer episodi). De fet, en una entrevista recent, i en referència a això dels idiomes, Tarantino deia que havia escollit Eli Roth per al paper de Sargent Donowitz perquè "el seu accent de Boston és el millor que he sentit mai". I encara més, el director afirmava que "després de la meva pel·lícula, mostrar nazis parlant en anglès semblarà passat de moda" i "que els millors actors britànics interpretin un nazi rere l'altre és una cosa antinatural".

Però si no teniu cap cinema proper que facin la pel·lícula en versió original, jo us recomano que us espereu a veure el DVD. De la mateixa manera que un àpat selecte cal regar-lo amb un vi de qualitat, aquesta pel·lícula cal gaudir-la amb tots els detalls i matisos amb què fou creada i això inclou, és evident, sentir la diferent musicalitat dels idiomes que la componen.

La imatge ha sortit d'aquí.

Gelat de farigola

Quan tens un Àlbum de vacances, et ve de gust anar-hi encabint petits retalls de la quotidianitat estiuenca. En principi, no hi haurà gaires més entregues al bloc sobre les vacances, però hi ha un parell d'anècdotes que m'agradaria comentar. Una d'elles succeí un cop havíem tornat d’Astúries i havíem decidit visitar la Costa Brava. Una tarda de principis de setembre ens acostàrem a Peratallada, un poble ple d’encant, un vestigi medieval remarcable que pertany al municipi de Forallac. Allà ens ocorregué una anècdota que podria recordar algun dels capítols del llibre Històries naturals de la paraula, de Jesús Tuson.

 

A Peratallada hi tenen una botiga que fa uns gelats artesans de gran qualitat, textura suau i gust selecte. D’entre els sabors més destacats tenen varietats tan originals com el gelat de farigola (lleuger, delicadament aromatitzat, una delícia per assaborir pausadament) o el gelat de mascarpone amb figues (curiosa i cremosa combinació de força). Com que són, probablement, dos dels gustos més sol·licitats, a la botiga tenen un rètol de reclam que els anuncia. I aquest anunci es troba exclusivament en català. Tractant-se d’un poble amb vocació turística, aquest és un aspecte remarcable, ja que sovint el castellà és qui guanya la partida en aquest àmbit. En aquesta botiga, doncs, mentre la dependenta em deixava tastar el gelat de farigola (actitud preventiva que vaig adoptar perquè desconeixia el seu potencial) hi entrà una familia espanyola. La mare comentava als fills que hi havia un gelat de mascarpone amb alguna cosa que no sabia ben bé què era. Ràpidament, la dependenta precisà que figues són higos. A partir d’aquí, va créixer l’interés de la família per saber altres traduccions com la de farigola, maduixa o gerds, totes elles força difícils d’interpretar si no es domina el català. El que féu agradable la situació fou que no hi hagué cap tipus de tensió lingüística, cap retret pel fet que els productes només estiguessin etiquetats en català, cap recriminació per usar la nostra llengua. Sempre hauria de ser així, però sovint no és aquesta l'actitud que ens trobem.

Us deixo una imatge de la botiga i una altra d'una Cara del món de Peratallada:

La reina al...

Quan era una critaura havia sentit més d'una vegada aquella espècie de sentència que concloïa que les segones parts mai foren millors que les primeres. No cal buscar massa per trobar llibres o pel·lícules que desmonten aquesta teoria, però a vegades encara hi ha obres que compleixen l'afirmació. I una d'elles podria ser el tercer volum de Millenium (La reina al palau dels corrents d'aire, de Stieg Larsson). A mi, aquesta novel·la m'ha generat menys interès que les precedents. Si la primera era una bona història de misteri amb un final potser previsible i exagerat (com ja vaig comentar al seu moment); i la segona era una novel·la més d'acció de l'estil més difícil encara i final sobtat, el tercer llibre podria catalogar-se com de gènere judicial amb conspiració. Realment, costa de creure que el leitmotiv de l'obra pugui ser real. A més, al meu entendre, hi ha una deformació dels personatges (la Lisbeth Salander té un caràcter força allunyat del dels primers llibres i esdevé menys interessant; i en Mikael Blomkvist arriba a un grau d'egocentrisme difícilment superable). 

Jo crec que la tercera part és, de lluny, la pitjor, tot i que això no vol dir que sigui un mal llibre d'entreteniment. Segurament escriure una crítica com aquesta té una utilitat que tendeix a zero. A aquells que no hagueu començat Millenium, se'm fa difícil aconsellar-vos que no enceteu la trilogia, ja que el primer llibre em sembla força bo. Però un cop encetada, voldreu saber com continua i, com els que ja han llegit els dos volums, voldreu saber el final de la història. Per tant, acabareu llegint el tercer llibre de totes maneres, per molt que us diguin...

Finalment, cal dir que a pesar de tot això, la lectura de la tercera entrega de Larsson és tan assequible com les anteriors i la novel·la continua sent un llibre d'aquells que es devoren en pocs dies. 

100!

Mentre preparava l'apunt d'avui, m'he adonat que el d'ahir era el número 99 del Mots emblocats. Així que m'he regalat el luxe de posposar el text i fer-ne un de més egocèntric per celebrar que aquest és l'apunt número 100.

Quan vaig començar aquest bloc pensava que algun dia o altre arribaria el moment de les efemèrides emblocades. Només tenia el dubte de si arribaria abans a l'any de vida o a l'apunt 100. Crear el bloc fou una idea encertada que, com ja em van avançar en els primers comentaris, m'ha portat moltes satisfaccions.

Des d'aquí, gràcies a totes els que heu visitat el Mots i m'heu ajudat a fer-ne 100. Demà anirem camí dels 200!

La imatge d'avui l'he aconseguit gràcies al lloc web que trobareu aquí.

Ben asidratat

Després d'unes bones vacances, res millor que encetar una tornada a l'escola amb un apunt al bloc. Han estat tres setmanes d'inactivitat blocaire degut a la falta de connexió, així que els propers dies intentaré llegir aquells apunts dels vostres blocs que m'he anat perdent. D'altra banda, seguiré amb les Paraules, les Tirades de Boggle i la col·lecció de noms, però durant els últims dies de setembre també us oferiré pessics de les meves vacances i alguns comentaris de les lectures realitzades (menys de les previstes, com sempre).

D'entrada, us voldria parlar d'un neologisme d'avui que si heu anat a Astúries segur que heu sentit més d'un cop. Era un dia calurós i acabàvem de finalitzar un descens en canoa pel riu Sella. Mentre esperàvem el vehicle que ens havia de tornar al punt d'origen, un dels treballadors d'una de les empreses que gestionen aquesta activitat ens convidà a un got de sidra. Ens digué que després de l'exigència de la travessia (és un dir) calia sidratar-se. Aquesta contracció (a mig camí del lapsus intencionat) entre el substantiu sidra i el verb hidratar la sentírem després en alguns altres indrets d'Astúries. Fins i tot, existeix una marca de samarretes (Les Camisetes) que també juga amb el mot sidra i té una línia de samarretes amb el logotip Asidras.

En definitiva, els primers dies de vacances a Astúries ens serviren per asidratar-nos, entre d'altres coses. Aquí us deixo un parell més de fotografies (de la Ruta del Cares i de les canoes):

Vacances

Alguns de vosaltres, als comentaris de l'apunt d'ahir, em demanàveu si faria o no vacances, una pregunta que sorgia arran de la frase final. Cal dir que l'apunt era una mica tendenciós, perquè era l'últim dia abans de les vacances que tot just començo avui. Habitualment, sempre que marxo fora porto l'ordinador i, per tant,  puc actualitzar el bloc i visitar-ne els vostres. Aquest cop, però, marxem a Astúries i a Menorca, i ens estem en uns allotjaments on no tindré accés a internet ni al 3G, pel que sembla. De la mateixa manera que no podré publicar res, tampoc podré visitar-vos als vostres espais (a la tornada tindré una feinada ben bona!!!). O sigui que tancaré per vacances durant tres setmanes. 

De tota manera, si algun dia aconsegueixo connexió, intentaré escriure algun apunt amb la crònica dels aspectes curiosos del viatge (sempre i quan aquests aspectes tinguin cabuda a la temàtica del Mots) o amb algun comentari sobre les lectures d'estiu que faci (que espero que siguin moltes per reduir la pila de llibres que m'esperen!). O sigui que potser algun escrit cau durant aquestes tres setmanes. 

Fins aviat, doncs! 

La imatge de l'apunt d'avui l'he fet gràcies al següent lloc web.

Dinars literaris d'agost

Aquests dies d'agost, a la feina, quedem literalment quatre gats (bé, per ser més exactes i literals, dos). Durant l'any, molts dies anem a dinar junts uns quants companys de feina. Els àpats sempre discorren més ràpid si es té una bona conversa. Aquests dies, però, i a causa de la manca de companys de feina, estic tornant a experimentar un petit plaer (una felicitat petita que en dirien per algun bloc amic) que feia anys que no assaboria. Asseure's a la taula d'un restaurant per endrapar un menú de migdia i aprofitar l'estona per llegir. Llegir mentre dino, una activitat que no acostumo a realitzar en altres èpoques de l'any (la companyia es podria enfadar...). La novel·la que m'ha acompanyat a taula durant aquesta setmana ha estat La luz fantástica, una de les de Terry Pratchett. Què més es pot demanar? Potser... vacances? 

La imatge, tan suggerent, d'aquest apunt l'ha trobat Google aquí.

Quin títol li posarem?

Sempre m'ha encuriosit i estranyat la manera que tenen alguns traductors d'interpretar els títols de les pel·lícules doblades. Una de les primeres vegades que això em cridà l'atenció fou quan TV3 decidí emetre la versió catalana de la pel·lícula Some Like It Hot. Per aquestes contrades, i per culpa d'un primer doblatge al castellà, l'excel·lent film de Billy Wilder es coneixia com Con faldas y a lo loco. TV3, conscient que traduir literalment el títol de la versió castellana hagués estat una mica ridícul i submís, organitzà un concurs per tal de trobar-ne un d'adequat (una iniciativa curiosa, tenint en compte que la pel·lícula ja en tenia un, de títol). Finalment, la proposta guanyadora fou Ningú no és perfecte, molt bé, felicitats. 

Un temps després, amb l'eclosió de les projeccions en versió original, semblava que la cosa hagués de canviar i que ens podríem evitar algunes traduccions ben particulars. Res més lluny de la realitat. Qualsevol persona que vagi, posem per cas, al cinema Icària de Barcelona a veure una pel·lícula en versió original (per a més informació VOSE [sic]) trobarà, per exemple, que no hi fan The Hangover sinó una aproximada Resacón en Las Vegas i que de How to lose friends & alienate people només en queda un Nueva York para principiantes. És a dir, que per molt que les pel·lícules siguin en anglès, el títol figura en castellà (no fos cas que el públic es confongués de sala...).

Però a més, en una situació diametralment oposada, de mica en mica hem anat observant estupefactes que hi ha una sèrie de films totalment doblats que, per alguna raó enigmàtica, conserven el títol original. Per què anem a veure Up en versió catalana (si trobem un cinema que la faci, és clar) i no Amunt (o, de forma més lliure i com seria habitual, Amunt, amunt i fora!)? Això ja ho explicava Quim Monzó fa molts anys en un dels seus articles. En aquella època al cinema hi feien Seven. Monzó es preguntava per què en conservaven el títol original. És que Set no feia prou per un títol? Anys després, aquests misteris continuen perfectament vigents.

Miolar lliçons (121è joc literari de 'Tens un racó...')

Com ja és habitual cada mes, en Jesús Tibau ens proposa un joc literari de caràcter creatiu. Aquesta vegada, hi ha tres condicions que ha de complir el text:

1) Cal basar-se en la següent imatge:

2) No pot contenir la paraula gat ni cap dels seus sinònims.

3) Com a mínim ha de tenir 80 paraules.

Tot seguit us deixo el meu relat. Com que l'extensió màxima no estava definida, ha quedat una mica més llarg del que sol ser habitual en aquest bloc. Però vaja...

Clareja. Un incipient raig de sol s'escola per la finestra sense vidre i m'il·lumina la cara. Em desperto i descobreixo que el meu germà ja fas estona que s'ha llevat. L'observo mentre es llepa els bigotis i la pota dreta, ensangonada. L'esquerra la té ocupada prement amb força el cadàver d'una rata (ja escapçat) que m'ha de servir d'esmorzar. L'avantatge de viure amb el germà gran en una casa abandonada i infestada de rates és que de bon matí tens l'esmorzar preparat. Després del primer àpat del dia, el meu germà m'informa amb un miol autoritari que avui m'ensenyarà a espavilar-me pels carrers de la ciutat. Diu que ja he après a fer emboscades a les rates de casa i que és hora que conegui el món i surti fora per primer cop.

La claror inunda els carrers i els nostres cossos són els primers a trepitjar-los. Anem amb la cua alçada en senyal d'alarma, mai se sap. Al lluny, divisem una bestiola gran. El meu germà em revela que es tracta d'un gos, que traduït del llenguatge miolat significa "l'enemic intel·lectualment justet". La primera lliçó és aprendre a divertir-se a costa d'aquests animals mensypreables. El meu germà s'apropa a l'indesitjable i li clava una urpada a la cara. Al seu senyal, començo a córrer pels carrers buits darrere el meu germà. Saltem un mur que separa un descampat i el gos ho intenta. En caure, degut a la nostra millor condició genètica, ho fem de quatre potes. El gos, en canvi, s'estimba de mala manera. Riem a gust i continuem la passejada. Més tard, arriba la segona lliçó. Hi ha un esplet de nens ("els monstres infernals de dues potes") que juguen a pilota a una plaça. El meu germà es posa en estat d'alerta. M'ensenya que enfront d'aquells éssers l'única opció que tenim és fugir. Sembla ser que l'esport preferit dels monstres és tirar-nos pedres amb l'objectiu de ferir-nos o, eventualment, matar-nos. Tinc por i decidim que no és una opció passar vora les quimeres. Ens amaguem i el meu germà m'alliçona contra un altre dels pitjors enemics que tenim: l'home ("el dimoni"). Les nostres llegendes conten els actes sanguinaris que alguns dimonis il·lustres ordiren i infligiren als de la nostra espècie, com tancar-nos en una caixa d'acer amb una substància radioactiva per veure'n el resultat o emparedar-nos en un soterrani. Com que els meus ulls supuren horror, el meu germà deixa d'explicar-me aquestes històries, però no abandona el seu posat d'instructor. De sobte, sentim un miol llunyà i dolç i les nostres orelles s'alcen majestuosament i s'inclinen en direcció a aquells cants de sirena. El meu germà somriu i em dirigeix cap a aquells sons. Uns minuts després, descobreixo que el miol amorós el produeix una femella i veig dos mascles prop seu a punt per batre's: un d'ells eriça els pèls i arqueja l'esquena i a mi em sembla terrible. No gaire lluny, un altre mascle mossega amablement per darrere el coll d'una segona femella. El meu germà em mira amb ulls inquisitius i em miola que encara sóc massa jove i que ja aprendré tot sol què cal fer en aquest tipus de situacions.

Les classes s'han allargat quatre hores ben bones i el sol ja regna al cel, orfe de núvols. Ens movem lentament, fatigats. En aquest punt el meu germà em confessa que encara cal que aprengui l'última de les lliçons del dia. Quan fa sol i estàs cansat, comença, el millor remei és buscar unes escales on jeure sota l'agradable escalfor. Llavors m'explica que ell en tenia unes d'especials i que l'any passat (quan jo encara no sortia de la casa abandonada) hi anava cada dia d'estiu, per mandrejar una estona. Després de parlar, la seva cara perd l'alegria que l'ha acompanyat durant tot el dia i se sent una mica trist. El segueixo callat i entenc per què. Les seves escales han estat derruïdes durant l'hivern i al meu germà només li queda un munt de runa en forma d'escala. Jeu atuït al segon esglaó i s'adorm sota el sol. Jo me'l miro des de baix, el meu germà gran!, quin aspecte tan imponent!. M'allunyo i el deixo amarat d'enyor, bé es mereix uns moments d'introspecció. Volto per la zona buscant les meves pròpies escales, ara que ja sóc gran...

Jo no ravalejo

Fa un temps, algú amb poca feina decidí crear el verb ravalejar. Era un mot que s'emmirallava en el normatiu ramblejar (que vol dir passejar per la rambla) i que, per extensió, venia a significar "passejar pel Raval" (barceloní, s'entén). La paraula tingué la seva època daurada i s'usà a tort i a dret, sobretot quan qui l'emprava volia semblar modern o, fent servir un lèxic més ajustat al seu tarannà, cool. Aquest ús indiscriminat no evità que, com a bon mot català, es conjugués amb una bona dosi de faltes d'ortografia. Jo ho he vist escrit, per exemple, així: ravalejes en comptes de ravaleges.

Però hi ha un parell de preguntes que em volten pel cap en relació amb aquest verb. La primera: si passejo per la Rambla del Raval, què estic fent, ramblejar, ravalejar o totes dues coses? I la segona, que ja va apuntar l'Empar Moliner en una entrevista recent: posats a fer, podríem crear altres verbs del no-res i parlar de minejar (del barri de La Mina), de santandreuejar (de Sant Andreu), etc.?

La imatge és d'una paret que porta escrit el verb i l'he trobat aquí.

L'ase d'or

Parlàvem fa uns dies de la vigència dels clàssics i de la necessitat de llegir-los en profunditat. I entre els clàssics, L'ase d'or d'Apuleu de Madura és una peça imprescindible. Es tracta d'un dels exemples més clars de novel·la romana (en el fons, un compendi de narracions de ficció que tenia la finalitat de fer passar una bona estona al lector i de divertir-lo, sense objectius més profunds). En aquest sentit, la novel·la romana tractava alguns temes clàssics (amorosos, eròtics, les aventures i els viatges) que són ben presents al llibre d'Apuleu. De fet, en aquestes novel·les podien parodiar-se tot tipus de qüestions, ja fossin religioses o socials, però no hi havia cap voluntat moralitzadora.

L'autor de L'ase d'or, Apuleu, nasqué a Madura cap al 125 dC i destacà amb aquesta obra. El llibre (que portava com a títol original Les Metamorfosis) ens conta les aventures de Luci, un jove que s'enamora de la criada del seu amfitrió (la Fotis) i, a causa de la poca habilitat de la noia en el control de les arts màgiques, acaba convertit en ase. La mateixa nit que s'esdevé aquesta tràgica mutació, uns lladres entren a robar la casa on s'allotja Luci i, després de saquejar-la a fons, s'emporten el jove com a burro de càrrega. D'aquesta manera, patirà en les seves noves carns equines tota una sèrie de calamitats i desgràcies.

L'obra està dividida en 11 capítols molt ben estructurats que recorden les novel·les per episodis. En cada un d'ells, a més de narrar-se la hitòria itinerant de Luci, alguns personatges ens expliquen petites anècdotes que els han passat o que han sentit comentar. La novel·la, doncs, intercala breus contes (alguns dels quals són divertits, d'altres són fantàstics, eròtics, místics o, fins i tot, cruels i sanguinaris), una forma que serà molt usada en segles posteriors (hi ha estudiosos que diuen que Apuleu influí en gran mesura la novel·la picaresca, però també Quevedo o Bocaccio). De totes les històries curtes que es narren a L'ase d'or, potser la més famosa és la història d'amor entre Cupido i Psique.

Jo he llegit l'edició castellana del llibre, a cura de José María Royo. Es tracta d'una edició molt ben feta, amb un treball inicial excel·lent de contextualització de l'obra, de l'autor i dels personatges, i amb diverses anotacions amb els corresponents detalls de les històries mitològiques que inclou la novel·la, que en són moltes.

Un llibre, doncs, molt interessant de llegir i que no ha perdut encant a través dels segles.

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

Els alfabets del kurd

Hi ha llengües que al llarg dels anys han patit situacions força difícils. Una d'aquestes llengües és el kurd (una llengua indoeuropea del subgrup de les llengües iranianes que té tres dialectes principals: el kurmanji que utilitza l’alfabet llatí; el sorani, que usa l’alfabet àrab; i el gorani). Una bona mostra de la seva situació la trobem en les paraules que encapçalen el lloc web de la Kurdish Academy of Language: La llengua kurda convergirà en un llenguatge kurd unificat. Per tal de tenir una llengua kurda unida, cal un alfabet kurd unificat. Durant molt de temps, la nació kurda s’ha vist dividida en diferents estats (com el turc, el rus o l'irànic) i això ha influït en la codificació de la llengua. Aquesta ha establert el codi gràfic en funció de criteris geogràfics i segons les diferents influències polítiques. 

D’una banda, a Turquia, l’alfabet utilitzat és un sistema d’escriptura que deriva de l’escriptura llatina (adaptada l’any 1932) que s’anomena Hawar. Conté 31 lletres: 26 lletres pertanyen a l’alfabet llatí (de la A a la Z) i 5 són caràcters especials com la ç,  la ş, la ê, la û i la î. L’estat turc no reconeix com a oficials aquest tipus d’alfabet ni algunes de les lletres que utilitza com la Q, la W o la X ja que no són presents en el sistema gràfic turc. En certa manera, doncs, hi ha una voluntat d’influir en la codificació gràfica kurda per tal d’homogenitzar-la amb la turca.

A la zona de l'Iraq i l'Iran, els kurds, tot i que també utilitzen l’alfabet Hawar, solen fer servir el sorani. Es tracta d’un sistema d’escriptura basat en l’alfabet àrab modificat. Consta de 33 lletres, però no és una representació completa de tots els sons kurds. 

El tercer dels alfabets utilitzats per la llengua kurda és el ciríl·lic (32 lletres). L'ús d'aquest alfabet es deu, en part, al fet que la política lingüística soviètica va promoure intervencions de tipus glotofàgic. D’aquesta manera es va establir que totes les llengües de territoris d’influència soviètica adaptessin l’alfabet ciríl·lic en un intent de russificar-les. L’objectiu final era aconseguir la substitució d’aquestes llengües pel rus. La llengua kurda, com tantes d’altres, es va veure afectada també per aquesta política assimiladora.

És evident que l’ús dels tres sistemes gràfics diferents presenta molt problemes de comunicació entre els diferents membres de la nació kurda. Per tal de millorar la intercomunicació, la Kurdish Academy of Language va introduir un alfabet kurd unificat (Yekgirtú) que tenia una clara voluntat d’esdevenir l’alfabet estàndard.

Així, doncs, la situació de la llengua kurda és força complicada.

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

La mala dona

No volies caldo? Doncs dues tasses! O, adaptant la frase a un context més literari, no volies novel·la negra? doncs un altre llibre! 

La mala dona, de Marc Pastor, és un dels llibres que figuraven al meu apunt de Sant Jordi. Però, suposo que com a molts de vosaltres, a mi també em passa això d'anar acumulant llibres a la tauleta de nit i no llegir-los fins un bon temps després d'haver-los apilat. De fet, no tenia previst llegir aquest llibre just després de La dona de verd però, per casualitat, vaig escoltar una entrevista a l'autor (que podeu trobar al bloc L'Illa dels llibres) i me'n van venir ganes.

La novel·la ens explica la recerca, per part de dos inspectors de policia, de la persona responsable de diverses desaparicions de nens (sobretot fills de prostitutes que no s'atreveixen a denunciar els fets) a la Barcelona de principis de segle. El protagonista del llibre, Moisès Corvo, és un personatge clàssic de la novel·la negra: l'inspector una mica bevedor, d'idees fixes, amant de les dones i de bon cor. L'altre personatge clau del llibre és l'Enriqueta Martí, la mala dona, de la qual no us en diré res ja que és millor que sigueu vosaltres els que en descobriu la història.

La novel·la està narrada amb un gran ritme que fa que te l'acabis de seguida. A més, el narrador és un narrador prou especial (a l'estil de La lladre de llibres) i els personatges estan molt ben treballats, cadascun amb les seves particularitats. En resum, una bona novel·la per a l'estiu, que us pot agradar sense que us calgui ser un aficionat al gènere.

La foto de l'apunt ha sortit d'aquí.

Amb ulls de joguina (116è joc literari de 'Tens...')

Ja fa uns quants dies (i com cada mes) el Jesús Tibau ens proposà un nou joc literari de caràcter creatiu. Aquest cop no hi havia límit superior de paraules, sinó només un mínim de 70 . Una mica tard, però finalment he aconseguit esgarrapar una estona per poder escriure un breu text inspirat en la següent imatge (de les tres imatges, veureu que una és l'eix del relat i les altres són secundàries...):


Tic-tac, tic-tac, tic-tac... Riiiiiing, riiii... un cop de mà sec mata el soroll incipient. La Bàrbara es desperta amb una sensació estranya al cos. Mira el despertador per corroborar que ja és l’hora de llevar-se però, en comptes de trobar els habituals números digitals que assenyalen les 7, contempla un despertador mecànic, antic, dels que sonen amb una campaneta incrustada a la part superior. Ho troba estrany, però no tant com els canvis que observa camí del lavabo. El color de les parets de casa, abans de tonalitat ocre, ara és rosa llampant; els mobles d'Ikea s’han convertit en objectes poc funcionals; el sofà ha mutat i és com un gran xiclet estampat de punts blancs; i el passadís és ple de quadres de nines. Per si això no fos suficient motiu d’angoixa, quan la Bàrbara arriba al lavabo i s’observa al mirall s’horroritza encara més. Les mans, abans dúctils, són com una pinça estàtica. Els ulls, tan expressius, són ara dues rodones pintades de blau. El cabell curt i negre s’ha convertit en una melena rossa. Tota ella s’ha plastificat, ha perdut la voluptuositat femenina, fa un pam i mig i... Sóc una nina?! Surt per la porta de casa i descobreix que no es troba a casa seva, sinó dins de la casa de nines de la seva filla, que encara dorm a l’habitació. Des de la nova perspectiva tot es veu enorme. La Bàrbara, atuïda pels canvis sobtats, observa allò que té al voltant. Amb la seva mirada de joguina, l’antiga bola del món que descansa sobre l’escriptori sembla un planeta de debò. I la seva filla... és com un gegant. Intenta cridar-la per veure si ella la pot ajudar però només encerta a repetir, amb veu metal·litzada, "Tinc gana", "Tinc pipí". Es torna a tancar dins la casa de nines, espantada. Ha perdut la humanitat i ara no és més que una joguina. En el moment que el desànim comença a apoderar-se de la dona que ja no és dona, sent el despertador de la filla, que es lleva amb desgana. Ja ho té, ja sap què farà. Segur que els de casa la trobaran a faltar i la buscaran, així que decideix sortir de la casa de nines i plantar-se al mig de l’habitació per fer senyals als seus familiars. Mentre espera que la vinguin a rescatar, recorda que ahir a la nit va demanar a la seva filla que pensés a guardar les seves joguines antigues en una caixa per dur-les a les golfes (feia anys que ni les tocava). S’obre la porta i la seva sorpresa creix quan veu que qui entra a l’habitació és ella mateixa, la Bàrbara, de carn i ossos. En aquell moment vol fugir, es tem el pitjor, però les seves cames no articulades no responen. La Bàrbara humana duu una capsa de cartró sota el braç, la deixa a terra, agafa la casa de nines i totes les nines i les hi entafora. Abans de quedar enterrada en l’oblit de la capsa, la Bàrbara nina entreveu una lluïssor en els ulls de la Bàrbara dona, com de plàstic.

Una tirada de Boggle (9)

Fa molts dies de l'última tirada de Boggle que vam fer al bloc, així que ja tocava fer-ne una altra. Pels que fa poc que heu conegut el 'Mots emblocats' us deixo un enllaç amb les instruccions. Sento dir-vos que no hi ha cap premi especial per participar a la tirada, només el plaer de descobrir pararaules... Bon diumenge i bona tirada!