Amor vegetal (113è joc literari de 'Tens un...')

Ja fa uns dies que en Jesús Tibau ens va proposar un nou joc literari. Aquest cop, es tractava de fer un breu relat (mínim de 60 paraules, sense màxim) a partir de la imatge que acompanya aquest apunt i amb una condició ben particular: no es podia utilitzar la lletra i. No cal dir que la dificultat de la proposta era gran (i sinó, observeu quantes is porto escrites en només quatre ratlles). Tot i això, al final he trobat temps per fer un breu escrit, centrat sobretot en les verdures, més que no pas en la bicicleta (potser perquè m'agraden més els petits detalls que les imatges principals...). Bé, sense més preàmbuls, us deixo amb la imatge d'en Jesús i el relat:

Pedaleja amb força per tal de no fer tard, ha de ser al restaurant a les set. Abans, ha passat per l'hort urbà (que conrea de manera poc legal), per arrencar unes quantes verdures. El seu cap, el xef del Temporada, les vol per preparar el menú del vespre. Porta dos cabassos ben plens: un davant, que conté un esplet de verdures; l'altre al darrere, curull de pomes. Pedaleja veloç, vol ser puntual.

Mentrestant, en el cabàs de davant, una pastanaga tremola de por. On ens duen?, demana preocupada. D'entrada, no rep cap resposta, totes les altres verdures romanen callades. Una patata s'encomana d'aquest horror que ha començat a aflorar en la pastanaga: ella tampoc sap on van. Un dels  cogombres comenta que potser els porten de vacances, ara que a l'hort ja començava a fer massa calor. Tothom dubta, no pot ser cert, les verdures no fan vacances. Un tomàquet rodanxó, que porta una estona observant aquella esvelta forma taronja, s'apropa a ella per reconfortar-la. L'abraça com només ho pot fer un tomàquet mentre la pastanaga es relaxa. Durant tot el trajecte que queda, les dues verdures resten juntes, parlant de moltes coses, sense pensar massa en el terme del trajecte, regalant-se una estona xalesta...

L'home que pedaleja de forma tenaç aparca davant del restaurant. Les set en punt. El xef ja l'espera amb ganes. Agafa els cabassos per posar-los sobre el marbre. Les verdures es remouen, expectants Què passarà, ara? Una mà agafa la patata... zas, zas, zas... el xef l'esquartera davant dels ulls estupefactes de les seves companyes. La pastanaga comença a bramar. El tomàquet, fent el cor fort, prova de calmar-la. Ara és el torn del cogombre... zas... l'han tallat en dos trossos per després ofegar-lo en una olla que bull a foc fort. Encara el senten esgargamellar-se quan, a la tercera escomesa manual, el xef agafa la pobra pastanaga: ajuda'm!, exclama tot llançant unes llambregades fugaces al tomàquet. Zas, zas, zas, zas, zas, zas, zas... l'ha feta a trossos. Després, la llança sobre l'escarola que reposa en un dels plats. El xef s'atura un moment, encara falta alguna cosa. Observa el cabàs, agafa el tomàquet... zas, zas, zas... l'ha desmembrat com només pot desmembrar-se un tomàquet. Lentament, el xef fa ploure les restes del tomàquet per sobre l'escarola, tal com ha fet amb la pastanaga. Aquest darrer gest permet a les dues verdures passar juntes el tràngol de la mort.

Londres

Londres és un recull de sis articles que Virgina Woolf va escriure entre els anys 1931 i 1932 a la revista Good Housekeeping. Els textos versen sobre certs aspectes de la ciutat i alguns punts emblemàtics, com Oxford Street, els molls de Londres i els seus magatzems, l'abadia de Westminster o la Cambra dels Comuns. Però a més d'aquests centres neuràlgics de la ciutat, hi ha altres protagonistes més personals i humans, com la senyora Crowe i la seva hora del te. Els articles foren escrits de manera molt descriptiva i, tot i que el pas del temps ha fet canviar (i molt) la ciutat, hom pot delectar-se en les vivències del Londres antic, del Londres premodern. El llibre és, doncs, una petita perla (i petita en el sentit més ampli ja que l'edició catalana, amb una correcta traducció d'Eduard Castanyo, només conté 77 pàgines), per empassar-se a l'avió, camí (o al cel) de Londres, i així prendre consciència d'una part de la història (força personal, tot s'ha de dir) de la capital anglesa.

La imatge de l'apunt d'avui l'he obtingut del lloc web de la llibreria Ona.

OK

Avui continuaré allargant aquest parèntesi londinenc que s'inicià amb una maleta a mig fer i que prosseguí amb les pràctiques lingüístiques que vaig dur a terme, temps enrere, a la ciutat de Virginia Woolf.

Un altre dels records d'aquella època té per protagonista inesperat el coordinador docent de les classes d'anglès que vaig cursar a Londres. Era un tipus curiós: nascut a Londres i vestit com un autèntic sir, de pare egipci i mare francesa, tenia triple nacionalitat (en forma de passaport i competències lingüístiques). Portava sempre un bastó a la mà i ens explicava anècdotes que en aquell temps vaig trobar interessants. Una de les preferides era l'origen etimològic del terme OK.

Hi ha moltes teories respecte a aquest origen, però ell n'explicà aquella que diu que, durant la guerra civil americana, els oficials acostumaven a redactar informes de les baixes en combat. Molts d'aquests informes tenien un aspecte del tipus 11 killed (11 morts), però degeneraren, a causa de la manca de temps, cap a anotacions de l'estil 11k. D'aquí que quan no hi havia morts s'escrivia 0 killed o 0k (0 morts) i indicava, evidentment, que la cosa havia anat bé. Degut a la doble manera de pronunciar en anglès el número zero, l'expressió es convertí en l'OK actual.

El Sr. Google m'ha ofert la imatge d'aquest apunt quan hi he cercat OK.

French connection a Londres

Com els lectors amables d'aquest bloc ja suposaren, hem marxat de viatge a Londres. Aquest és el tercer cop que trepitjo la capital anglesa, el primer després de molt temps. Als anys 1999 i 2000 hi vaig passar 15 dies al juliol (tot sumat: un mes). L'objectiu de la visita era aprendre anglès però les circumstàncies em van permetre practicar molt més un altre idioma. Jo m'estava en una residència per a estudiants a Earls Court, on la majoria dels que érem allà compartíem (a més de la vida diària) les classes d'anglès. Alguns dels noms que recordo: Jean-Pierre, Alain, Michel, Denise, Juliette, Ludivine... Tots, doncs, amb un mateix denominador comú: noms francesos.

La qüestió és que la residència era plena d'estudiants francesos amb qui vaig compartir totes les classes i moltes pintes, i amb qui parlava en francès. Així, doncs, per una d'aquelles gracioses casualitats, aquell parell d'estius a Londres em van servir, i força, per perfeccionar el francès.

Tot preparant la maleta

Molt aviat marxo uns dies de viatge i ja he començat a preparar la maleta:

La primera cosa que hi he posat: Londres de Virginia Woolf.

Fistó

Una de les coses que tens clares és que existeixen tantes paraules que cada dia pots descobrir un nou mot (o una dotzena). Sovint, paraules que tu desconeixes són d'ús ben comú per a d'altres persones. Per exemple, un expert gastronòmic tindrà un vocabulari extens en matèria culinària però potser va peix pel que fa al lèxic esportiu. 

És per això que quan llegeixes la paraula fistó no pots amagar un somriure davant d'aquesta nova troballa. En el seu context la paraula et diu: La seva mare li havia fet com a obsequi d'aniversari una armilla de popelín d'Irlanda, amb un dibuix de capets de guineu i un fistó de setí marró i botons rodons en forma de móres. El context, sempre condescendent, ja t'adverteix que la paraula forma part d'un dels mons més llunyans i desconeguts, del qual només n'has sentit a parlar a les pàgines més frívoles dels diaris: el món de la moda, o el món del tèxtil. Més enllà dels pantalons, les camises i les butxaques, poca cosa més en saps. Tot i que tens clar que aquest fistó de setí marró és algun tipus de complement o brodat que porta l'armilla, necessites un últim cop de mà del DIEC per copsar-ne el significat correcte: Brodat que es fa a la vora d'una peça així retallada. Retallada com?: Retallat de la vora d'un vestit, d'un objecte qualsevol, en forma de dents corbes, quadrades, etc. 

Descobreixes  que en el món arquitectònic també existeixen els fistons, però decideixes deixar  aquest camp per un altre dia.

El mundo es un pañuelo

L'autor del llibre que omple (en el sentit més ampli de la paraula) l'apunt d'avui té una trajectòria prou peculiar. David Lodge ha escrit alguns llibres de teoria literària però des de fa uns quants anys s'ha passat a l'altra banda i és un novel·lista punyent i amb èxit. El mundo es un pañuelo (que està traduït de forma excel·lent per Esteban Riambau) és, per sobre de tot, un homenatge a la literatura i una crítica mordaç al sistema de congressos que envolta això que s'anomena crítica literària. No fa massa he hagut d'escriure una crítica del llibre de Lodge i us en deixo un petit fragment, per tal que us feu a la idea de l'argument del llibre:

L'argument gira al voltant de dos pilars principals: d'una banda, el format pel jove professor Persse McGarrigle i la seva recerca arreu del món de la bella i engimàtica Angelica Pabst, a qui coneix en el transcurs d'un congrés; i per altra banda, el segon eix argumental té per fonaments un grup de crítics literaris que es baten per una càtedra literària de la UNESCO. Aquests arguments tenen un embolcall estructural (que actua, en certa manera, com a principi d'unitat) basat en les llegendes artúriques. Així, ambdues recerques tenen un paral·lelisme amb la recerca del Graal, alguns personatges estan inspirats en personatges literaris [...] i fins i tot trobem una sèrie d'escaramusses dialèctiques entre els representants de les diverses escoles de crítica que ens recorden, forçant la imaginació, els tornejos medievals. En aquest sentit, llegint el llibre ens adonem que els arguments que esgrimeix cada teòric amb molta faramalla arriben a ser més punyents que qualsevol de les estocades d'Excàlibur. 

[...] En definitiva, 'El mundo es un pañuelo' mostra una visió irònica del món literatura de la mà d'un autor que sap de què parla, que ho explica de forma entenedora per a qualsevol lector, amb alguna picada d'ullet dirigida al públic més llegit i que aborda temes tan universals com el dels desitjos humans (sexuals i intel·lectuals) a partir d'una estreta relació amb la literartura que farà les delícies del lector més exigent.

L'últim dels...

No se sap exactament el número de llengües actives al món però es calcula que n'hi ha unes 6000. Evidentment, n'hi ha que tenen molts parlants (com l'anglès, el xinès o el castellà) i n'hi ha que en tenen pocs. Però dins de la categoria pocs parlants també existeix una gran diversitat de mides: hi ha llengües amb pocs parlants, d'altres en perill d'extinció i encara unes altres al caire de l'abisme. 

Un parell de llengües que al 2005 (l'any de l'última publicació de Ethnologue, una enciclopèdia que recull les llengües del món) estaven en aquesta darrera situació són l'aurà i el yàmana. La primera és una llengua del Brasil que l'any 2004 tenia registrats dos parlants. Podem imaginar-nos la precarietat de la situació i el diàleg interminable entre les dues úniques persones amb competències lingüístiques en aurà. Una enorme solitud els deu assaltar cada cop que facin petar la xerrada. Això si és que encara són vius. I més dramàtica és la situació del yàmana, una llengua de Xile que l'any 2003 tenia un sol parlant. Si la solitud dels parlants de l'aurà era gran, la d'aquest últim dels yàmanes ha de ser frustrant. 

Què deu passar pel cap de l'última persona que parla una llengua? Potser mentre llegiu aquestes paraules el yámana ja és una llengua totalment morta. Segurament, aquestes colpidores desaparicions ens haurien de fer reflexionar molt més.

La imatge tètrica d'aquest apunt l'he obtingut d'aquí.

De la carmanyola al tàper

Encara no fa una setmana, vaig llegir al diari un article titulat De l'entrepà al tàper que, entre altres coses, venia a dir que amb això de la crisi molta gent s'endú el dinar preparat de casa. És evident que no és una forma de fer exclusiva del moment actual, però sembla que s'ha incrementat últimament. Sense anar més lluny, quan jo estudiava a la Universitat també m'enduia el tupper (que en aquella època encara no havia passat pel maquillatge ortogràfic i hom l'escrivia de la mateixa manera que la marca que li donà nom). I, de petit, quan marxava d'excursió amb l'escola sempre portava la meva carmanyola amb el pollastre arrebossat o la truita de patates. A tot estirar, algun company de classe duia una fiambrera (i un bon barbarisme, també!). Els tuppers i els tàpers vingueren després en la cadena evolutiva.

En certa manera, doncs, em va sorprendre veure escrita la paraula tàper (sort que li posaren l'accent, no confondre-ho amb un taper). És evident que popularment molta gent ja ho anomenava així, però en la versió escrita jo encara tenia fe amb les carmanyoles.

Evidentment, la fotografia dels tàpers que il·lustra aquest apunt l'he agafat del lloc web de Tupperware.

Dublinesos

De tant en tant (o de forma més freqüent que aquest tímid de tant en tant) és aconsellable llegir (o rellegir, tot depèn de l'edat i les lectures prèvies) els clàssics. En general, dels clàssics només perviuen (en forma de noves edicions) aquelles obres que sobresortiren al seu temps, que suposaren un abans i un després, aquelles que condensen tota l'essència de la literatura de l'època. A diferència del que passa amb la literatura actual, que encara no ha tingut temps de passar pel sedàs temporal de la qualitat, les obres dolentes d'altres èpoques ja gairebé ni ens arriben. Així, doncs, llegir un clàssic es tradueix sovint en un encert.

Tot això pot aplicar-se a Dublinesos de James Joyce (amb una excel·lent i lèxicament rica traducció de Joaquim Mallafrè). Aquesta obra primerenca de l'escriptor irlandès recull 15 contes ordenats per l'edat dels protagonistes. D'aquesta manera, comencem el llibre amb les angoixes d'un vailet i l'acabem a la festa de dues entranyables ancianes. Entremig, una bona colla de contes d'alta qualitat literària, amb força sentits ocults i que deixen entreveure i expliquen l'essència de la veritable protagonista del llibre, la ciutat de Dublín. Sense dubte, si hom viatja a Dublín podria posar també aquest llibre dins la maleta ni que sigui per impregnar-se d'aquestes sensacions.

Així doncs, si teniu una mica de temps per gaudir de bona literatura, no ho dubteu i enceteu aquest llibre de Joyce.

La imatge de l'apunt prové d'aquí.

Cinturó Negre

Tot just ahir acabà el 27è Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Com que no som ni a França ni als Estats Units ni al Japó (països amb molta més tradició que nosaltres en aquesta disciplina i on el còmic té un estatus similar al de la literatura, el cinema o la pintura) pocs diaris se n'han fet ressò. 

Jo m'hi vaig deixar caure ahir i assaborí moltes de les novetats acabades de sortir del forn de les editorials que van aprofitar la publicitat que atorga el Saló. Una de les obres que es van presentar amb el cartell de 'Novetats del Saló' (tot i que ja fa més d'un mes que es publicà), fou el manga Yawara. A alguns de vosaltres us sonarà arran de la sèrie de TV3 Cinturó Negre, que és la seva adaptació televisiva. Aquest còmic és del gran Naoki Urasawa, un dels autors més importants del món del còmic actual, autor d'obres imprescindibles com Monster i guanyadores de nombrosos premis internacionals com 20th Century Boys. La particularitat de Yawara a casa nostra, però, és que només s'ha publicat en català.

Com bé deveu saber, si el còmic en català ja és escàs, les traduccions al català encara són una raresa més gran. És cert que hi ha honroses excepcions (fa anys Planeta s'atreví amb Bola de Drac i, de fet, l'editorial Glénat té una línia de còmic en català), però habitualment, si existeix una versió catalana també existeix la versió castellana (amb l'inconvenient afegit que sovint va uns quants números per davant). Ara bé, Yawara (com al seu dia passà amb Musculman) no té versió castellana, només catalana. Els motius són estrictament comercials, com ha repetit per activa i passiva la pròpia Glénat. Es tracta de dues sèries de fa uns quants anys que els catalans coneixem perquè TV3 va emetre la seva versió televisiva, però a Espanya són força desconegudes. Per això l'editorial no ha volgut jugar-se-la amb unes obres de vendes incertes. Us podeu imaginar que, al seu moment, això generà molts missatges a fòrums de gent que es queixava d'aquesta decisió (i que arribava a insultar Glénat i els catalans en general). Moltes d'aquestes persones fins i tot admetien que ni coneixien les sèries ni mai no les comprarien, però les volien veure traduïdes al castellà. L'editorial va aguantar el xàfec (i de fet Musculman es publicà de forma íntegre en català) i l'ha tornat a aguantar. Sembla mentida que encara puguin existir queixes d'aquest tipus si tenim en compte que el 95% dels còmics traduïts a casa nostra (sent molt generosos amb aquest 5% restant) són exclusicament en castellà. Paciència...

La foto de l'apunt ha sortit del lloc web de l'editorial Glénat.