Tòquio Blues

Fa uns dies vaig fer un petit comentari molt positiu sobre el llibre Tòquio Blues de Haruki Murakami. Ara, un cop acabat el llibre, m'agradaria completar aquella opinió. 

El llibre explica els anys de joventut (d'universitat, per ser més exactes) d'en Toru, un jove introvertit que comença a residir en una residència d'estudiants de Tòquio. Hi ha un fet traumàtic que l'ha marcat profundament (a ell i a la Naoko, un amor idealitzat) i que sobrevola tota la història i la relació d'aquests dos personatges. Enmig de tot hi ha la Midori, una jove vital que capgirarà bona part de la vida d'en Toru.

El millor del llibre, al meu entendre, és la capacitat de l'autor (i del traductor!, que és l'Albert Nolla en la versió catalana) per narrar d'una forma tan poètica la vida dels personatges (dels principals i de tota una sèrie de secundaris de luxe). Aquests, a més,  estan molt ben definits, no són gens plans, tenen molts matisos. Gràcies a tot això (i a una història molt convincent) el llibre t'atrapa. És un plaer llegir el llibre i és una lectura molt reconfortant, a pesar que té moments emocionalment difícils . El recomano sincerament.

(La imatge d'aquest post s'ha obtingut del web de l'editorial, on també podeu llegir el text de la contraportada)

Els renecs i el català

Dijous passat, Quim Monzó i Jordi Pujol van protagonitzar un esmorzar on van parlar de la situació del català. Aquí, aquí i aquí teniu algunes de les cròniques. Tots dos assenyalaren el moment crític que passa la llengua (Monzó més apocalíptic, Pujol més esperançador, però el fons similar).

Un dels molts exemples que van donar, i que em va cridar especialment l'atenció, va ser el tema de renegar/insultar en català. És cert que, sobretot a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, fins i tot els catalanoparlants reneguen sovint en castellà. L'exclamació joder va guanyant terreny a la de collons (tot i que el fotre de m'han ben fotut encara aguanta); per no parlar de l'insult gilipolles (per cert, no crec que sigui ben bé xitxarel·lo o capsigrany, com deia Pujol, té un altre matís).

I enmig de tota aquesta situació, fa certa gràcia (o potser no tanta) veure l'aplicació del Facebook (o Feixbook ;)) de Renega en català. Es tracta d'enviar algun renec en català acompanyat d'una imatge més o menys representativa: n'hi ha alguns de ben trobats, d'altres d'anacrònics i algun ben actual. El problema és que sovint fa només això, gràcia. I molts dels que s'envien un d'aquests renecs electrònics quan s'enfaden amb algú li diuen gilipolles...

(La imatge del post correspon al Et falta un bull de l'aplicació del Facebook).

93è joc literari de 'Tens un racó...'

Des de fa temps, cada setmana, el blog Tens un racó dalt del món ens proposa un joc literari amb el qual es poden obtenir números pel sorteig de diferents premis. Aquest cop, he tingut l'honor que l'enunciat d'aquest joc aprofiti i adapti una de les meves tirades de Boggle. En aquest enllaç trobareu l'enunciat exacte del 93è joc literari que, al seu torn, us tornarà a enllaçar amb la tirada de Boggle que forma prat de l'enunciat (uf, quin anar i venir entre blocs ;)).

Recordeu que per participar cal que envieu un correu electrònic a l'adreça que us faciliten al post de l'enunciat del joc. Sobretot,  no poseu la resposta com a comentari al post (tal i com feu a les tirades de daus que us proposo). Us animo a participar-hi!!!

La veritat és que em fa molta il·lusió que el meu blog serveixi per a l'enunciat d'un d'aquests jocs. Moltes gràcies Jesús!

(La imatge d'aquest post correpon a la capçalera del blog Tens un racó dalt del món.)

No c k dius!

Missatge de text rebut al meu telèfon mòbil avui dimarts a les 18:40:

Spr k stgs b.Kdm dis x fe 1kf?

Caràcters utilitzats (amb espais) = 30.

Temps dedicat a la traducció del missatge= 10 minuts.

Si el missatge s'hagués escrit sencer seria:

Espero que estiguis bé. Quedem dissabte per fer un cafè?

Caràcters utilitzats (amb espais) = 56.

O sigui, que la segona frase també es podria encabir en els aproximadament 160 caràcters d'un missatge de text i, per tant, el preu seria el mateix. A més, el temps destinat a escriure aquest sms no seria massa major i tindria l'avantatge que no caldria desxifrar el missatge perquè s'entendria a la primera (per cert, circulen alguns manuals curiosos).  Tampoc es tracta d'un missatge massa urgent (som a dimarts i hem de quedar dissatbe!). 

Però no sé que ens passa que quan escrivim amb mòbil ens transformem i usem un altre llenguatge i uns altres mots!

Jo tampoc me n'escapo:

Ok. Qdm diss a ls 7!

he respost, i m'he quedat tan ample.

Traducció al català

Ahir vaig comentar el llibre de Stieg Larsson i mentre buscava per internet alguna imatge de la portada del llibre (al final vaig posar la que oferia l'editorial) vaig trobar aquest article del diari Avui (coses del Google). De fet, és un article que tenia pendent de llegir ja que sortia esmentat en un post molt interessant del bloc Eines de Llengua. Així que avui m'hi he posat.

Doncs bé, concretament l'article fa referència a la traducció al català del llibre de Larsson, que sembla ser que conté algunes errades. Habitualment, quan llegeixo traduccions acostumo a triar-ne la catalana, sempre que existeixi (malauradament hi ha molts títols que no es poden trobar en català). En el cas del llibre de Larsson, però, els Reis em van portar la versió en castellà, així que no puc jutjar la traducció catalana. Si algú ha llegit la traducció catalana, és tan desastrosa com s'intueix després de llegir l'article de l'Avui? 

Els homes que...

Ara fa uns dies vaig enumerar els llibres que m'havien portat els Reis i vaig comentar que, a mesura que els anés llegint, els comentaria al bloc. Doncs bé, el primer a caure va ser Els homes que no estimaven les dones de Stieg Larsson (editorial Columna); però fins ara no havia trobat el moment per escriure quatre ratlles sobre el llibre. Després de l'èxit de ventes que ha suposat aquest títol i de la gran quantitat de ressenyes que circulen arreu, poca cosa puc afegir. Aquí teniu el resum que ofereix l'editorial.

Personalment, he trobat que és un bon llibre de misteri, amb unes magnífiques primera i segona parts però amb una quarta part per sota les expectatives. I és que, si bé el misteri inicial és d'allò més captivador, la resolució final no em sembla a l'alçada. Massa retorçat tot plegat. Tot i això, és un llibre que enganxa des de les primeres pàgines (de fet, me'l vaig llegir en unes poques nits, forçant l'insomni ;)). Els personatges estan ben definits i la narració flueix sense dificultats. En definitiva, el més probable és que em compri la segona part, i esperi la tercera i la quarta!

Una tirada de Boggle (2)

Avui que ja fa un parell de setmanes que vaig començar amb això del bloc, faig una segona tirada de Boggle:

Aquesta vegada no diré per avançat quines paraules he sabut veure. Així, si voleu, hi podeu jugar vosaltres ^-^!

Yasumi

Estàs degustant tranquil·lament un deliciós nigiri d'anguila quan, de sobte, veus un símbol que et crida l'atenció en un anunci que hi ha penjat a la paret del restaurant japonès on dines. Et quedes fascinat i preguntes al cambrer què vol dir aquell símbol. Yasumi, et diu; i, davant la teva cara d'incredulitat, especifica: descansar. Tornes a casa i agafes el llibret per aprendre japonès (Japonès en vinyetes) que et van regalar fa temps perquè  a tu t'agrada això de les llengües. Passes pàgines endavant i enrere fins que Yasumi!, ja el tens. Segueixes les instruccions que t'expliquen com cal que dibuixis l'ideograma: un traç fi en diagonal, traç ferm avall, un altre horitzontal... i vas practicant i dibuixant. T'informes de tot el que trobes sobre el símbol: yasumi és un kanji format per dos altres kanjis. Un kanji compost!, t'exclames, format pels kanjis d'arbre i persona. T'ho mires i ho entens. Una persona i un arbre. Una persona sota un arbre. Penses en la poètica de Yasumi (una poètica tan japonesa), i comences a entendre per què Haruki Murakami és capaç d'escriure una novel·la amb tanta poesia com la que portes a la bossa de mà (Tokyo Blues). Content d'haver après la primera paraula en un nou idioma t'asseus al sofà a yasumitzar (a falta d'un arbre caldrà que t'acostis el ficus...). 

(Les imatges s'han obtingut del lloc web www.yamasa.org)

Homenatge a Poe: De Ligeies i Ròvenes

Juro per la meva ànima que no puc recordar com, quan, ni tan sols on vaig sentir per primer cop el nom de Ligeia. Probablement, el vaig llegir en un conte de Poe, la primera frase del qual he adaptat per aquest post - homenatge (i així m'adhereixo a la iniciativa del bloc Hespèria. Per cert, la imatge del post l'he manllevat d'aquest bloc!). El que és evident és que Ligeia és un nom destacat de la meva particular col·lecció de noms (atenció: hi ha només 5 Ligeies a Catalunya i el nom ocupa la posició 12.389 entre els noms de dona més freqüents). En el conte de Poe, Ligeia mor (el seu nom també sembla condemnat a casa nostra) i el protagonista de la història troba una altra dona (Ròvena). Al final del conte, Ròvena emmalalteix i s'acaba transformant de nou en Ligeia! Doncs si, en el conte de Poe, el personatge de Ligeia acaba guanyant la partida al de Ròvena, a Catalunya el nom de Ligeia també s'imposa. A casa nostra tenim menys de 4 Ròvenes. I potser n'hi haurà menys si alguna d'aquestes Ròvenes decideix canviar el seu nom pel de Ligeia, en una matemorfosi onomàstica menys traumàtica que la del conte de Poe. Així, doncs, ficció i realitat coincideixen pel que fa a Ligeies i Ròvenes.

Curiositat final fora de la col·lecció de noms: sembla que Poe no ha mort (i no vull dir amb això que perduri a través de la seva obra), sinó que a Catalunya hi ha 3 persones circulant amb el cognom Poe. 

Un tastet

Ahir, en la secció dels blogs degustació del bloc Tens un racó dalt del món, apareixia un tastet d'aquest bloc. És un honor i una gran alegria aparèixer en un dels meus blocs de capçalera quan tot just fa una setmana que vaig començar aquesta aventura blocaire. Aquestes coses animen a continuar!  

Lectura agredolça

Acabo de llegir el llibre Retorn amarg, de Lluïsa Forrellad. En aquest llibre l'autora narra l'estada de quatre dies de Lesmes Padró al poble de Fortiana i la relació que té amb familiars i vilatans (del present i del passat); especialment amb la Juliana, una dispensera viuda amb qui manté una relació intermitent i mesurada. Però més que la història d'un personatge, el llibre és el retrat d'una època (la de la Catalunya de finals del XIX).

La lectura del llibre m'ha deixat una sensació agredolça, i no només pel contingut. El lèxic és ric i acurat, molt treballat però, al meu parer, una mica encarcarat. La història té un ritme volgudament lent, però aquesta lentitud no flueix sinó que avança a batzegades. És un llibre ben trenat però li manca alguna cosa. És com si fos un llibre d'una altra època, però sense ser-ho. A pesar d'aquestes sensacions ambivalents, és una lectura agradable per una tarda de dissabte.

Curial 11 - Güelfa 2

Un dels primers noms que un col·leccionista de noms incorpora a la seva llista és el de Curial. En totes les escoles i instituts de Catalunya, en algun moment o altre, més tard o més d'hora, el professor de català parla (o com a mínim esmenta) el Curial e Güelfa. Així doncs, Curial és un nom prou freqüent en el coneixement col·lectiu i nacional de casa nostra, però en canvi, és d'allò menys habitual.

Segons l'Idescat, a Catalunya hi havia 11 Curials l'any 2007 i el nom ocupava la posició 7.639 dels noms masculins més freqüents. I la xifra no té pinta d'haver incrmentat!

La pregunta que tocaria fer-se és si és possible que existeixi una parella actualment a Catalunya formada per un Curial i una Güelfa. Bé, també segons l'Idescat, és possible tot i que molt difícil. És d'agrair que els pares catalans tinguin un mínim de gust pels noms femenins i que hi hagi menys de 4 persones que es diguin Güelfa! Si em llegeix alguna de les Güelfa de Catalunya.... no m'ho tingueu en compte :)!

El col·leccionista de noms

Gairebé tothom, en un moment o altre de la seva vida, ha col·leccionat alguna cosa: cromos de jugadors de futbol o d'alguna sèrie de dibuixos animats, cartes tipus Magic, segells, targetes de telèfon (un tipus de col·lecció en perill d'extinció des de l'aparició dels telèfons mòbils...), fotocòpies de Bola de Drac, figuretes, taps d'ampolles de cava, etc. Hi ha col·leccions més originals que d'altres i també col·leccionistes més metòdics i persistents que d'altres.

I jo no m'he pogut escapar d'aquesta voràgine col·leccionista i també he col·leccionat i col·lecciono. Concretament, la meva és una col·lecció de noms. Pots sonar estrany però és així: col·lecciono noms de persones. Però no noms qualssevol, sinó noms estranys, poc habituals i, probablement, en perill d'extinció. L'altra característica de la meva col·lecció és que cal que aquests noms m'arribin per alguna banda. És a dir, cal que hagi conegut algú que s'anomeni de tal manera, o que sigui el nom d'algun personatge literari o que algun amic meu conegui algú amb un nom estrany. En aquest bloc us mostraré de forma periòdica alguns dels elements de la meva col·lecció.

90è joc literari de Tens un racó dalt del món

En Jesús M. Tibau proposava fa uns dies el següent joc literari des del seu bloc Tens un racó dalt del món. Es tracta d'escriure un breu text inspirat en el dia de Reis. La proposta anava acompanyada de la següent imatge:

Aquí teniu la meva primera participació als jocs!:

En Poch fa estona que espera plantat al mig del carrer amb el seu fill a coll. Fa fred i les cames li pesen, però sap que tot passarà quan l'infant divisi les carrosses reials i el somriure li amaneixi la cara. La il·lusió del seu nen la vigília de la nit màgica, una il·lusió que ell va perdre quan sabé qui eren els Reis. És per això que, tot i que el seu fill ja és prou gran (almenys més que en Poch quan sabé la veritat), encara no gosa dir-li res. Mentrestant, el fill d'en Poch s'avorreix. Només espera que la cavalcada passi aviat i que cap caramel llançat amb massa força no li buidi un ull. No s'ha atrevit a dir al seu pare que ja sap qui són els Reis, que tota l'escola en va plena i que a ell li ha explicat en Martí. Ha callat perquè ha intuït que el seu pare s'entristiria. Des del sofà de casa, l'avi Poch es mira la cavalcada de Reis per televisió. Potser hi veurà el seu fill, que ha recuperat aquella il·lusió que va perdre fa anys i que està a punt de tornar a perdre.

Dimarts 13

A les vuit del vespre l'home supersticiós recorda que avui és dimarts 13. Ja és mala sort no haver-ho recordat fina ara, pensa. Si hi hagués caigut abans hagués pres tota una sèrie de mesures preventives: no passar per sota de cap de les escales de les diverses obres que hi ha als carrers de Barcelona, no posar-se la corbata groga (l'home supersticiós ja sap que això és pels actors, però mai se sap) i buscar un gos per trepitjar la seva merda. Però, sobretot, aquest migdia li hagués dit a la seva mare que li fes conill en lloc del plat de gambes glorioses que li ha preparat per dinar. Així hagués pogut fer un amulet amb la pota del conill, per protegir-se. Tot i això, ara que ja sap que és dimarts 13 anirà amb més cura. Surt de casa per anar a sopar amb la noia d'ulls de roure i quan creua la Diagonal sent miolar un gat. Tanca fort els ulls i es queda ben quiet, no sigui que es tracti d'un gat negre, tingui mala sort i m'atropelli un cotxe. Una moto embalada l'esquiva a l'últim moment i l'home supersticiós nota una ràfega de vent acariciant-li la cara.

Noure

Obres el diccionari, fas passar els fulls de pressa i de cop t'atures bruscament en una pàgina indeterminada. Has caigut a la N com podies haver caigut a la A. Concretament, a la N de nou i no a la A d'avellana. Repasses les paraules i t'atures davant d'un mot que et crida l'atenció: noure. Noure, noure... és un nom d'un arbre com roure? No ho creus. Més aviat té pinta de verb, de la conjugació de coure, moure o ploure. Et sona d'haver-lo vist abans i de sobte recordes on. En un article memorable de Màrius Serra al suplement de cultura de l'Avui, on escrivia, amb la seva gràcia habitual, que "l'any nou 9 nou". Un triple sota la botzina de factura esplèndida. I et quedes amb el verb, vas a buscar el Xuriguera i t'assegures de la conjugació. Jo noc, tu nous, ell nou (i ell deu, penses). Ell nou i deu. Ell et nou i et deu.

Noure (literal del DIEC): "v. tr. [LC] Fer mal (a algú o alguna cosa). La limitació del pressupost noïa l'èxit del projecte."

Tanques el diccionari i somrius. Avui ja no aniràs a dormir sense haver après alguna paraula nova, tal i com et recomanaven els pares de petit!

Els 'llullus'

La formació de noves paraules en una llengua (per exemple en català) és un procés en constant evolució. Alguns d'aquests termes nous mai no seran normalitzats pel Termcat ni inclosos en cap diccionari. D'altres mots, però, tindran més fortuna. A vegades, quan topem amb alguna d'aquestes noves paraules, no sabem ben bé per què, però ens crida prou l'atenció com per incorporar-la de forma inconscient al nostre lèxic.

L'últim d'aquests neologismes prenormalitzats l'he trobat en l'excel·lent llibre de Màrius Serra, Quiet (Edicions Empúries, 2008). Aprofito l'avinentesa per recomanar aquest llibre (llibre que diverteix i commou alhora), on Màrius Serra ens explica diferents situacions que ha viscut amb el seu fill afectat d'una paràlisi cerebral no filiada. El nen es diu Lluís, però els de casa l'anomenen llullu. Doncs bé, quan Màrius Serra es refereix a altres persones afectades de patologies similars a les del seu fill, els anomena llullus.

La paraula té la seva gràcia i s'ha format a través de dos processos interessants. D'una banda el de reduplicació a partir de Lluís (aquest procés el trobem en mots com ziga-zaga, tic-tac, etc.). I d'altra banda hi ha una metonímia evident: la paraula deriva del nom propi Lluís.

Màrius Serra utilitza el mot llullu moltes vegades fins al punt que al final ja et sembla una paraula correctíssima en català.

Una tirada de Boggle (1)

El Boggle és un joc clàssic que consisteix en formar paraules a partir de les lletres que s'obtenen quan es barregen 16 daus que tenen diferents lletres a cada una de les seves cares.

Per formar una paraula les lletres s'han de tocar en qualsevol direcció. A més, no es pot repetir un dau per formar una mateixa paraula. Pel que fa als mots, les úniques restriccions són:

• Han de tenir més de dues lletres.
• No són vàlids els noms propis.

Normalment es donen tres minuts per tal que tothom apunti el màxim de paraules que pugui trobar.

Aquí teniu la primera tirada de Boggle d'aquest bloc i les paraules que he aconseguit veure en tres minuts (us les he ordenat per odre alfabètic) :

als, befa, bel, bela, beli, bes, beso, besa, dia, dial, dials, dos, ela, elis, els, efa, ego, fas, fase, fes, gai, gais, gal, gals, ges, gos, obès, obesa, oblido, oblida, oda, odi, odia, odis, ofega, ofego, sabés, sabó, sal, salí, sega, sida, soda, sodi, soga.

En trobeu alguna més?

Regals de Reis

Com que tot just acaba de passar Reis, es podria dir que aquest bloc és un autoregal que m'he fet...

Pel que fa als altres tipus de regals (aquells que et fan), aquest any els Reis m'han portat els següents llibres:

• Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago.
• L'estepa infinita, d'Esther Hautzig.
• La segona mort de Jesús de Natzaret, de Francesc Puigpelat.
• La estación de la calle Perdido, de China Miéville.
• Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson.
• I un llibre de cuina japonesa.

A mesura que els vagi llegint en comentaré alguna cosa al bloc.

Si hi ha algú a l'altra banda... quins llibres us han portat els Reis?

Començar és el més difícil

Fa temps que segueixo una sèrie de blocs (tot i que encara no sóc habitual dels comentaris) i, de mica en mica, m'ha anat seduint la idea de crear-ne un. Així que, sense saber molt bé com, he acabat seguint els senzills passos de blogger per a crear aquest bloc. Encara és un misteri saber quin camí seguirà aquest projecte. Com assenyalo a l'encapçalament, segur que seran temes constants del bloc la literatura, la llengua i la lingüística. O sigui, les paraules. D'aquí el títol del bloc: de la mateixa manera que els mots encreuats són una sèrie de paraules que es creuen entre elles en un marc restringit de requadres, en aquest 'mots emblocats' parlarem de paraules que intentarem engabiar o embagular dins del bloc, però no per fer-les presoneres sinó just el contrari. Tinc algunes idees (encara un pèl difuses) que aniré desenvolupant durant els propers dies. A veure com va la cosa.

De moment tinc 0 lectors (xifra de rècord però habitual als inicis, suposo). Tanmateix, confio i espero que aquest fet canviï amb el pas dels... mesos (no s'ha de ser optimista en excés). Així, doncs, si algú llegeix aquesta primera entrada, sigui molt ben benvingut.