Etiquetes

Habitualment, al supermercat hi anem a comprar (a més de llibres de Plató) productes alimentaris, de neteja, d'higiene personal, etc. Sovint, també en consultem les propietats tot llegint acuradament o per sobre (això depèn de la persona, les ganes o el temps) les seves propietats i característiques, a saber: conté gluten? porta conservants? és extrasuau? conté àcids WRTSHB (o una cosa semblant que diuen els anuncis)?...

I tothom que hagi tingut mai algun d'aquests dubtes existencials i hagi hagut de llegir l'etiqueta, s'haurà adonat que, exceptuant algunes marques blanques d'entitats catalanes i tret d'alguns productes determinats, la majoria d'etiquetes obliden de forma escandalosa el català. En el cas dels productes de neteja, el monolingüisme en castellà és pràcticament hegemònic. Però és que molts productes bilingües ho són... en castellà i portuguès (segona llengua més freqüent en l'etiquetatge dels productes a Catalunya).

La Plataforma per la Llengua n'ha fet alguns estudis que podeu consultar al seu lloc web, però només us cal passejar per algun supermercat a l'atzar per a comprovar in situ aquesta anomalia.

Mira, la Mirra!

De tant en tant, amaneixo el bloc amb un apunt sobre algun dels noms que formen part de la meva col·lecció de noms poc freqüents. La darrera adquisició onomàstica l’he obtinguda del llibre Animals tristos, de Jordi Puntí, del qual us en vaig parlar fa ben poc temps.

En el primer dels contes del llibre (Bungalow onze), el personatge femení principal es diu Mirra. Mirra, que segons el diccionari és una "goma resina aromàtica obtinguda de diverses espècies del gènere Commiphora", no és que sigui un nom estrany, sinó que és un nom inexistent fora de l’àmbit estrictament literari. A Catalunya hi ha exactament zero Mirres (segons l'Idescat). Tot i això, sí que existeixen dones que es diuen Mira (amb una sola R). Mira, doncs, és un d’aquests noms poc habituals (13 en tot el país!) que també he enganxat a l’àlbum col·leccionable.

Sensacions leqtores

Fa uns dies us vaig explicar que els Reis havien estat generosos i que m'havien dut un lector digital de llibres. Ara, després de llegir 3 llibres en format digital, ja en puc fer una valoració. Les obres que he llegit són tres que venien amb l'aparell: Me'n vaig de Pepe Rubianes, Animals tristos de Jordi Puntí i Una imatge no val més que mil paraules de Jesús Tuson.

Pel que fa als llibres en si, un parell de consideracions. El del Rubianes és probable que no l'hagués llegit mai si no hagués vingut amb el lector. Més tard, em va encuriosir perquè parlava de la vida a l’Àfrica i també dels problemes que havia tingut arran de les seves declaracions al programa El Club. En general, correcte.

Animals Tristos és un recull de 5 contes sobre unes parelles que estan en un procés difícil (o inexistent). La veritat és que són 5 històries molt ben desenvolupades i escrites amb un domini de la tècnica narrativa important. A més, estan plenes de comparacions i metàfores curioses i poc habituals. Recomanable.

El darrer dels llibres, el de Jesús Tuson, en la magnífica línia de sempre. L’autor intenta desmontar (amb un èxit total) una sèrie de tòpics més o menys establerts, com per exemple “Els joves parlen malament i els periodistes escriuen malament” o “Un estat plurilingüe és molt car de mantenir”. Imprescindible.

I, ja per acabar, les sensacions lectores. És ben cert tot això que s'ha dit que la pantalla simula el paper, ja que no és il·luminada i no cansa la vista. De fet, hi he llegit més de tres hores seguides sense problemes. En general, la lectura és exactament igual que la del llibre de paper.

Els avantatges: reducció imprescindible d'espai i poder portar sempre a sobre tants llibres com es vulgui.

Els inconvenients: he de reconèixer que per mi el llibre encara té un pes sentimental molt important, un lligam afectiu al paper, per dir-ho d’alguna manera. Hi ha alguns llibres (per l'edició curosa, per motius sentimentals, perquè són imprescindibles) que sempre els voldré tenir (també?) en paper. A més, ha de millorar algunes coses: per exemple, no es pot fullejar un llibre, acció que realitzo sovint.

Primera història d'Esther

Primera història d'Esther (PHE), de Salvador Espriu, és una peça teatral complexa i una petita joia literària. A Sinera, concretament al jardí dels cinc arbres, es prepara una representació amb titelles de la història de la reina Esther. En realitat, però, és un pretext per presentar dos mons en aparença força diferents però que tenen moltes relacions. L’obra parteix de dos espais i dos temps ben delimitats que, de mica en mica (en comptagotes, com uns vasos comunicants) i gràcies a un tercer món que actua de palanca (el d'Espriu, amb el seu propi espai i temps) i a uns elements condicionants com, per exemple, la mort, la pròpia estructura de l’obra i el llenguatge; els dos mons , dèiem, acaben confluint i fusionant-se i esdevenen un nou espai i un nou temps, el del públic, diferent als anteriors i, alhora, difícilment ubicable. Un nou món que s’identifica amb la Catalunya de postguerra però que la transcendeix i esdevé atemporal i universal, representable a qualsevol indret o època i, per tant, interpretable sota diferents prismes.

Una de les delícies de l'obra, a més, és la gran riquesa lèxica, fruit de la doble intenció d'Espriu  d'una banda, de deixar “testimoni d'una llengua moribunda” en una època d'esclafament nacional i, de l'altra, de lluitar (mitjançant la fina ironia) contra “un estúpid i golafre pop, amb majúscula imperial anomenat Censura”.

Un clàssic que si teniu unes hores, convé revisar.

1 any!

Tal dia com avui d'ara fa un any nasqué aquest Mots emblocats. Va ser un part sobtat, tot i que no prematur, que posava fi a un embaràs ràpid format per algunes idees que de mica en mica anaren agafant forma. 

Només unes hores després dels primers plors en forma d'apunt, el bloc ja tenia comentaris i seguidors. El primer en arribar-hi fou en Jesús Tibau (un dels blocaires més actius que existeix i especialista en detectar blocs emergents). De mica en mica, han anat apareixent nous lectors i així he pogut conèixer molts blocaires i molts blocs ben interessants (i que procuro seguir quan el temps em dóna una treva). 

Durant aquest any, doncs, he passat molt bons moments digitals i crec que fou un encert començar aquest bloc. Ara només espero continuar sumant anys! Moltes gràcies a tothom per entrar a visitar aquest bloc i pels vostres comentaris!

Regals de Reis 2010

Com cada any, els Reis han passat per casa i, entre d'altres coses, m'han deixat algun regal en forma de llibre. Aquest any han caigut:

• Invisible de Paul Auster.
• Tormenta de espadas de R.R. Martin (tercera part de Canción de hielo y fuego).
• El nombre del viento de Patrick Rothfuss.

En principi, doncs, una quantitat de llibres més aviat petita i menor que l'any passat, però amb una novetat important i força interessant. A més dels llibres en format paper,  els Reis van perdre per casa un lector digital, concretament el famós Leqtor. Ben aviat exposaré al bloc les sensacions lectores que tingui amb aquest aparell. I és que el lector venia amb quatre llibres de regal que cal sumar als de paper:

• Me'n vaig de Pepe Rubianes.
• L'illa del tresor de Robert Louis Stevenson.
• Animals tristos de Jordi Puntí.
• Una imatge no val més que mil paraules de Jesús Tuson.

Bon Any 2010!!!

Bon Any i Bones Lectures 2010!

La imatge l'he agafat d'aquí.