Japó!

La cuina japonesa fa temps que està de moda. Així, hi ha tota una sèrie de bons restaurants a la ciutat de Barcelona, i també una bona colla d'imitadors més o menys maldestres. Però aquesta proliferació japonesa no només ha estat culinària, sinó també lèxica. Fa uns anys, ens sonava vagament la paraula sushi, però actualment ja està plenament incorporada al diccionari i li han crescut germanes: sashimi, nigiris, makis, toro, unagi, etc. La llengua adopta noves paraules a mesura que evoluciona, en un procés del tot natural.

L'apunt d'avui, a més de fer-vos salivera, em serveix per comentar que potser en els propers dies no seré molt per la catosfera ja que avui marxo de viatge... al Japó!

La imatge de l'apunt d'avui és d'aquí.

Natural?

Fa uns dies érem en un restaurant del centre de Barcelona i, per uns moments, vaig tenir la sensació d'estar en un capítol d'una sèrie de televisió que veia de petit. Concretament, en l'últim capítol de la clàssica Oh! Europa de Dagoll Dagom. En aquell episodi, els turistes catalans visitaven Madrid i entraren en un bar a prendre alguna cosa. Tota la història girava al voltant de les anècdotes que tenien lloc al local: els catalans demanaven productes com biquinis, aigües naturals i suïssos; i el cambrer madrileny no els entenia en absolut.

Doncs bé, nosaltres vam demanar una ampolla d'aigua i el cambrer ens pregunta: "Del temps?". Es referia a si volíem l'aigua natural o no, però l'expressió em recordà la comèdia televisiva. Era per dir-li: "Amb la nevada que cau, millor l'escalfem una mica".

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

Invisible

Fa uns mesos ja vaig esmentar la meva devoció per Paul Auster. Era un escriptor que m'agradava molt i que encara em fa el pes. Tot i això, en els darrers anys he llegit força crítiques literàries que ressaltaven negativament una certa repetició o, si eren més curosos en la descripció dels suposats defectes, una certa repetició d'alguns elements de la seva obra. A saber: una fortuna que arriba de froma inesperada, una influència de l'atzar per sobre del que és habitual, un personatge jove que es contraposa a un de més gran, una història dins de la història, etc. Fins i tot es va arribar a escriure que Auster ja no produïa res d'interessant. Doncs bé, he de dir que la nova novel·la de l'escriptor nord-americà (Invisible) em sembla un dels millors llibres que he llegit recentment.

La història atrapa des de la primera línia i està estructurada en capítols ben definits i escrits en primera, segona i tercera persona. Per primera vegada, no diré res més sobre el llibre, millor que cada lector el descobreixi per si mateix. Jo el vaig llegir en una sala d'espera, de forma compulsiva, sense poder-lo deixar anar.

L'illa del tresor

Hi ha llibres que quan els rellegeixes, no et transporten només a l'escenari on passa l'acció, sinó que també et menen a altres èpoques de la vida. Tornant a llegir L'illa del tresor, he recordat la primera vegada que vaig llegir aquest llibre i com em va agradar llavors. Ara, encara en puc entreveure els motius: una acció vibrant, un protagonista jove, una aventura clàssica, un tresor amagat... el llibre té tants elements engrescadors que es fa difícil que no agradi. A més del ritme narratiu, els personatges són entranyables (el jove Hawkins, el doctor Livesey, l'hisendat, el capità, però sobretot en Long John Silver - el pirata sense cama-).

Ara que sembla que les sèries de televisió cada cop agraden més, L'illa del Tresor ens hi farà pensar. L'obra fou escrita com una novel·la per capítols, amb entregues periòdiques a una revista literària de l'època. Per tant, cada capítol acaba amb un cert misteri per mantenir l'interès del lector fins a la propera entrega, tal i com fan algunes sèries.

Finalment, i com a simple curiositat, us diré que he llegit aquesta obra clàssica en el meu modern lector digital.

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.