Aquest darrer cap de setmana l'hem passat al Ripollès, de visita turística interior. Hem pujat caminant a Núria, hem baixat en cremallera i hem visitat uns quants pobles preciosos. Ens hem allotjat a un hotel de Ribes de Freser, tranquil i relaxat, les habitacions del qual tenien una petita sorpresa literària: a la paret de l'habitació hi hem trobat un breu poema. Aquí teniu les imatges del nostre, de Carner (evidentment no podia deixar passar l'oportunitat de fotografiar aquesta curiositat).
Cada vegada és més freqüent, quan viatges per Europa, que els comerciants locals t’identifiquin com a català. De seguida que et senten comentar alguna cosa et demanen si ets del Barça. És la seva manera de fer-te entendre que saben d’on vens. Aquest estiu, a Grècia, ens ho han demanat més d’una vegada. I, fins i tot, passejant per un carrer d’Atenes (anàvem callats i sense cap guia a la mà) se’ns van dirigir en espanyol i “Visca Barça”. Només un parell de cops ens van confondre per italians però curiosament no tingueren la confusió uns grecs, sinó uns espanyols. Sopàvem tranquil·lament un tzatziki, una moussaka i un souvlaki en una terrasseta atenenca emparats per un ventilador que mitigava la calor sufocant, quan vaig sentir la conversa d'una taula veïna. Un dels homes comentava a les seves companyes de viatge que aquella terrassa estava plena de “llatins”. Per exemple, digué, els de la taula del costat són italians, els de més enllà francesos, i al fons hi ha un altre grup d’espanyols. Els suposats italians érem nosaltres, que parlàvem en català.
Quan arriba l’estiu, la platja esdevé una sala de lectura improvisada. Sota l’empara del para-sol i amb la remor del mar o els crits de la gent de fons (tot depèn de la sort i la zona) s’han llegit moltes pàgines. Hi ha gent que a la sorra prefereix llegir llibres estil best seller (gruixuts per tenir-ne per molts dies i lleugers per no haver de trencar-se el cap a 35 graus, temperatura d'ebullició de qualsevol cervell humà). D’altres porten clàssics. Molts, s’entretenen amb diaris i revistes. I, alguns, porten el proper llibre de la seva llista de pendents. La varietat literària és, doncs, molt àmplia a la platja, només cal fixar-s'hi.
Jo era dels que, a la platja, portava el primer llibre que trobava, per ser devorat sobre la tovallola. Aquest any, però, aprofitant que disposo del lector digital de llibres m’he pogut endur una biblioteca sencera. És un plaer, quan vas a la platja però sobretot quan has de fer un viatge llarg, poder portar molt més que els quatre o cinc llibres habituals i poder disposar, així, de grans possibilitats de tria en cada moment. Ja no em cal pensar mentre preparo la maleta què em vindrà de gust llegir quan sigui en tal o en tal altre destí turístic. Senzillament, m’enduc tota la biblioteca de casa i en funció de les ganes del moment en trio un o altre. A la platja, aquest any m’he decantat per L’últim Dickens de Matthew Pearl (tipus best seller d’intriga), La mort a Venècia de Thomas Mann (clàssic) i Un tranvía en SP d'Unai Elorriaga (el primer de la meva llista de pendents). Variats, com podeu comprovar.
I vosaltres, quin tipus de llibre us agrada llegir sobre la sorra?
M'agraden molt els contes, sense que aquesta afirmació impliqui que rebutjo les novel·les o la poesia, que no és el cas. M'agraden perquè són directes, van al gra. I, també, perquè com que són unes peces literàries més petites, de menys paraules, l'autor es permet certs estilismes que són d'agrair. Per això, durant l'any llegeixo una colla de llibres de contes, l'últim dels quals Londres nevat, de Jordi Llavina. Un llibre amb unes històries curioses, descrites amb tendresa i ironia i amb un bon estil narratiu. Per exemple, la d'un home que es troba un vagabund dormint a la terrassa de casa i en lloc de fer-lo fora el convida a dutxar-se i esmorzar. Una curiositat del volum és que en aquests relats sovint s'interpel·la al lector, preguntant-li coses o fent-hi referència. És un recurs que s'adapta molt bé als contes de Llavina i que doten el llibre d'una certa sensació d'unitat. Ideal per llegir-lo una tarda d'hivern, tot i que no siguem a Londres ni veiem nevar per la finestra.
De tant en tant, amaneixo el bloc amb un apunt sobre algun dels noms que formen part de la meva col·lecció de noms poc freqüents. La darrera adquisició onomàstica l’he obtinguda del llibre Animals tristos, de Jordi Puntí, del qual us en vaig parlar fa ben poc temps.
En el primer dels contes del llibre (Bungalow onze), el personatge femení principal es diu Mirra. Mirra, que segons el diccionari és una "goma resina aromàtica obtinguda de diverses espècies del gènere Commiphora", no és que sigui un nom estrany, sinó que és un nom inexistent fora de l’àmbit estrictament literari. A Catalunya hi ha exactament zero Mirres (segons l'Idescat). Tot i això, sí que existeixen dones que es diuen Mira (amb una sola R). Mira, doncs, és un d’aquests noms poc habituals (13 en tot el país!) que també he enganxat a l’àlbum col·leccionable.
Fa uns dies us vaig explicar que els Reis havien estat generosos i que m'havien dut un lector digital de llibres. Ara, després de llegir 3 llibres en format digital, ja en puc fer una valoració. Les obres que he llegit són tres que venien amb l'aparell: Me'n vaig de Pepe Rubianes, Animals tristos de Jordi Puntí i Una imatge no val més que mil paraules de Jesús Tuson.
Pel que fa als llibres en si, un parell de consideracions. El del Rubianes és probable que no l'hagués llegit mai si no hagués vingut amb el lector. Més tard, em va encuriosir perquè parlava de la vida a l’Àfrica i també dels problemes que havia tingut arran de les seves declaracions al programa El Club. En general, correcte.
Animals Tristos és un recull de 5 contes sobre unes parelles que estan en un procés difícil (o inexistent). La veritat és que són 5 històries molt ben desenvolupades i escrites amb un domini de la tècnica narrativa important. A més, estan plenes de comparacions i metàfores curioses i poc habituals. Recomanable.
El darrer dels llibres, el de Jesús Tuson, en la magnífica línia de sempre. L’autor intenta desmontar (amb un èxit total) una sèrie de tòpics més o menys establerts, com per exemple “Els joves parlen malament i els periodistes escriuen malament” o “Un estat plurilingüe és molt car de mantenir”. Imprescindible.
I, ja per acabar, les sensacions lectores. És ben cert tot això que s'ha dit que la pantalla simula el paper, ja que no és il·luminada i no cansa la vista. De fet, hi he llegit més de tres hores seguides sense problemes. En general, la lectura és exactament igual que la del llibre de paper.
Els avantatges: reducció imprescindible d'espai i poder portar sempre a sobre tants llibres com es vulgui.
Els inconvenients: he de reconèixer que per mi el llibre encara té un pes sentimental molt important, un lligam afectiu al paper, per dir-ho d’alguna manera. Hi ha alguns llibres (per l'edició curosa, per motius sentimentals, perquè són imprescindibles) que sempre els voldré tenir (també?) en paper. A més, ha de millorar algunes coses: per exemple, no es pot fullejar un llibre, acció que realitzo sovint.
Primera història d'Esther (PHE), de Salvador Espriu, és una peça teatral complexa i una petita joia literària. A Sinera, concretament al jardí dels cinc arbres, es prepara una representació amb titelles de la història de la reina Esther. En realitat, però, és un pretext per presentar dos mons en aparença força diferents però que tenen moltes relacions. L’obra parteix de dos espais i dos temps ben delimitats que, de mica en mica (en comptagotes, com uns vasos comunicants) i gràcies a un tercer món que actua de palanca (el d'Espriu, amb el seu propi espai i temps) i a uns elements condicionants com, per exemple, la mort, la pròpia estructura de l’obra i el llenguatge; els dos mons , dèiem, acaben confluint i fusionant-se i esdevenen un nou espai i un nou temps, el del públic, diferent als anteriors i, alhora, difícilment ubicable. Un nou món que s’identifica amb la Catalunya de postguerra però que la transcendeix i esdevé atemporal i universal, representable a qualsevol indret o època i, per tant, interpretable sota diferents prismes.
Una de les delícies de l'obra, a més, és la gran riquesa lèxica, fruit de la doble intenció d'Espriu d'una banda, de deixar “testimoni d'una llengua moribunda” en una època d'esclafament nacional i, de l'altra, de lluitar (mitjançant la fina ironia) contra “un estúpid i golafre pop, amb majúscula imperial anomenat Censura”.
Un clàssic que si teniu unes hores, convé revisar.
.jpg)
