La meva finestra

Fa uns quants dies en Xexu, l'autor del sempre interessant bloc Bona nit i tapa't, ens proposava que ensenyéssim la nostra petita finestra al món blocaire, el racó on escrivim els nostres apunts. Aquí us deixo el meu petit espai i algun comentari:

Com podeu observar, utilitzo un ordinador portàtil o sigui que, en el fons, acabo escrivint des de molts llocs diferents. Però aquest racó és la "sala d'estudi" de casa, amb les prestatgeries curulles de llibres, els papers esparpallats per la taula i la bateria del Guitar Hero preparada per amenitzar les tardes tranquil·les.

L'enquadrament està fet amb intenció, per amagar les parts més desordenades...

La dona de verd

Un dels efectes de l'èxit de les novel·les de Stieg Larsson (deixo al lector l'opció de decidir si beneficiós o colateral, depèn dels seus gustos), és la pluja d'autors de novel·la negra de països nòrdics que ens ha arribat aquests últims mesos. Penso en autors com per exemple Camilla Lackberg o l'escriptor del llibre que ens ocupa, Arnaldur Indridason.

La dona de verd és una bona història de misteri que té un inici molt prometedor. Als afores de Reikjavik, uns nens troben les restes d'un cadàver enterrat fa molts anys. L'investigador encarregat del cas haurà de treure'n l'entrellat alhora que haurà de resoldre certs aspectes de la seva pròpia vida privada que semblen descontrolats.

A mi és un llibre que m'ha agradat molt perquè conté tots els elements d'una bona novel·la negra (que és un gènere pel qual tinc especial predilecció, sobretot a l'estiu) però els combina amb una història personal dels personatges ben sòlida. Llegint-lo segur que passareu una bona estona.

Si voleu més informació, van parlar fa poc del llibre al bloc L'illa dels llibres.

La imatge de l'apunt ve d'aquí.

Silenci!

Xsssssst. El dit índex alçat a tocar dels llavis és una imatge inequívoca. Silenci. Una paraula sense dificultats aparents, a priori, per ser entesa per tots els parlants. Silenci! Un mot que no té res a veure amb algunes de les paraules que hem comentat al bloc, molt més rares, molt més infreqüents, amb significats que sovint requereixen el suport del diccionari. Silenci!! Un professor utilitza la paraula per fer callar els seus esvalotats i adolescents alumnes, però el resultat és una remor de veus a mig camí de la maduració, una sèrie de xiuxiuejos burletes que s'amaguen en l'anonimat del col·lectiu. Silenci!!! Un pacient intenta dormir en una habitació d'hospital, un lloc on en principi el silenci hauria de ser el rei (o el cap d'estat, si no som monàrquics), però els familiars del seu company d'habitació parlen tan alt que li fa més mal el cap que el genoll operat. Silenci!!!! L'anunci projectat abans de la pel·lícula demana desconnectar els telèfons mòbils i, de forma indirecta, una mica de silenci, però el crepitar de les crispetes, els xarrups de les coca coles i els riures entretallats dificulten la comprenció dels diàlegs. Silenci!!!!!

Suposo que algun cop tothom s'ha trobat en alguna d'aquestes situacions (o de l'estil) on, a pesar que es demana silenci, sembla com si no entenguéssim què vol dir la paraula i l'ignoréssim completament. Dijous de la setmana passada vaig tenir una d'aquestes sensacions. Anàrem a escoltar el concert que Laia Masramon (una concertista excel·lent) interpretà a l'Auditori de Barcelona (una hora i quart d'obres de Haydn, Beethoven i Chopin). Abans de començar, una veu en off demanà de forma amable i diligent que desconnectéssim els nostres telèfons. Cinc minuts després, quan la pianista tot just començava a atacar les primeres tecles, sonà una melodia que no tenia res a veure amb l'obra de Haydn que s'interpretava. Un soroll de trucada que trigaren a fer callar. Després, sentírem unes veus comentant la jugada, que si mira això, que si mira allò i, finalment, una bossa de mà carregada fins a la saturació repicà unes quantes vegades contra terra. A vegades s'agraeix una mica més de silenci.

Les imatges de l'apunt les he aconseguit, gràcies al Sr. Google, d'aquí i d'aquí (en estricte ordre d'aparició a l'apunt).

Joc d'atzar

Aquests dies d'estiu se'ns acumulen les lectures a la tauleta de nit. Tot i això, el ritme de lectura encara és més alt que el d'escriptura i hi ha una bona colla de llibres que ja he aconseguit foragitar de la llista de pendents però als quals encara no he pogut dedicar un apunt al bloc. Així, doncs, potser els propers dies us oferiré més recomanacions de les habituals...

El llibre que ens ocupa, Joc d'atzar de Slawomir Mrozek, és ideal per a les estones curtes. A mi em recorda molt l'estil dels contes que es poden llegir a diferents blocs: relats breus, directes, amb humor intel·ligent, un punt de tristesa, un raig d'ironia i molt bones idees. Tot preparat per llegir en uns instants, sense necessitat de dedicar moltes hores per fruir de la lectura. El llibre conté uns 30 contes en poc més de 100 pàgines i n'hi ha de molt ben trobats, com un que descriu un viatge en tren on els passatgers d'un compartiment s'introdueixen en els somnis dels seus companys de vagó.

La foto de l'apunt ha sortit d'aquí.

Menut

Com ja comentàrem fa un parell de mesos, hi ha alguns restaurants que amaneixen els seus locals amb un petit rajolí d'originalitat. La setmana passada sopàrem en un d'aquests llocs, el Semproniana (tendra llaminera amarada de whisky, potent curri de llenties amb bacallà, gustós corball amb puré d'albergínia) de la cuinera Ada Parellada. No cal dir que el restaurant ens oferí alguna raresa digna de menció. Un cop passat el llindar de la porta, el comensal es troba en una sala d'espera amb algun llibre antic per si el vol consultar, però de seguida podrà seure i demanar el menjar. Juntament amb la carta, ens entregaren un petit paper (escrit amb una mida de lletra Arial 5, com a molt) i una lupa (per tal de poder llegir què hi deia!). La idea es basa en una interpretació literal dels mots, que no per senzilla deixa de ser encertada: Aquí tenen un gran menú de petit format. A més, quan ens dugueren el compte vam poder esbrinar el nom del menú, format també per un d'aquells jocs de paraules difícils de traduir: Menut. Un parell de curiositats que, acompanyades d'un bon àpat, ens feren sentir simpatia pel local. Llàstima que el compte, a pesar del Menut, no fos en català...

La maledicció d'Alietzer

Al llarg de l'any la majoria de lectors llegeixen una gamma de llibres prou diferent. És evident que no sempre estem en condicions de llegir Joyce, Dante o Proust. No em veig, per exemple, llegint Kafka a la platja (i em refereixo a l'autor txec, no al llibre de Murakami) o Homer al metro.

Per a aquets espais, sempre he preferit alguna novel·la menys profunda però amb ritme. La maledicció d'Alietzer, d'Annabel Cervantes, compleix amb escreix els requisits per esdevenir una lectura de sorra de platja, a l'ombra d'un para-sol: un enigma a descobrir, un llenguatge directe i senzill (no haurem de menester el diccionari), uns personatges esquemàtics, un ritme narratiu alt...

La protagonista del llibre és una arqueòloga que es veu immersa en la recerca d'un objecte valuós que pertanyé a Alietzer, un jueu mort durant l'assalt al call de Barcelona, segles enrere. Recuperar aquesta peça, però, no serà fàcil i trobarà antagonistes externs i poderosos, aliats interessants i un passat familiar que haurà de descobrir.

En definitiva, uns ingredients que ben combinats i en el moment oportú, faran passar una estona agradable.

La imatge de l'apunt ha sortir d'Aquí.

Esparpallar

Aquests últims dies de tanta calor t'has entretingut a classificar documents antics al disc dur extern sota l'empara de l'aire condicionat. D'aquesta manera has pogut rellegir algun dels teus contes primerencs (o algun article antic de la revista universitària, o algun treball, o algun text inconnex, o...). T'agrada fer-ho de tant en tant. Aquest cop, però, hi has descobert una paraula que en aquella època feies servir molt sovint però que des de fa una temporada (i llarga) havies oblidat dins d'algun calaix de la teva memòria. No és tan estrany que quan descobrim una paraula nova ens sentim temptats a fer-ne un ús massiu, sovint exagerat. Passada aquesta febre inicial (que sense dubte és positiva per a consolidar la paraula dins del lèxic particular), el nou mot roman expectant i l'utilitzes de forma més esporàdica. Aquesta paraula que ara escrius menys i que has retrobat és esparpallar, un d'aquests mots híbrids, fusió d'espargir i escampar la palla. Jo esparpallo, tu esparpalles, ell esparpalla... Tanques l'ordinador amb els documents esparpallats per l'escriptori. Ja hi posaràs ordre més tard. Ara que t'has retrobat amb esparpallar penses que potser faràs servir la paraula en el següent conte que facis, o en el següent apunt del bloc (ai no, que això ja ho has fet).

365 contes i relats de terror

Un apunt ràpid, de temporada. Avui, el bloc 365 contes (quina gran iniciativa!) publica un relat que vaig enviar fa uns dies. Es titula "La truita dels dijous" i espero que enllaceu cap aquell bloc per llegir-lo (els que no conegueu aquesta iniciativa, no us la podeu perdre).

Una segona part de l'apunt: Fa uns dies arribà a casa el llibre que han editat els companys blocaires de l'Hespèria a partir dels relats presentats al Concurs de microrelats de terror. Jo ja m'havia descarregat el pdf, però sempre fa patxoca tenir un exemplar en format llibre (format llibre petit, de fet ;)). El concurs el guanyà en Joan Pinyol, tal i com a es va publicar al web de l'Hespèria. Jo hi vaig participar amb aquests dos relats: Dolor al cementiri i La masmorra. 

El multilingüisme finès

Fa unes setmanes vaig trobar un article força interessant d'Adrià Alcoverro que parlava de la situació lingüística a Finlàndia. Si seguiu l'enllaç virtual que s'amaga darrere aquestes paraules podreu llegir l'article sencer. És recomanable. Pels que ho deixeu per després, en resum, una part de l'article ve a dir el següent:

Finlàndia és un país que té una mica més de 5 milions d'habitants i dues llengües oficials: el finès i el suec. A més, s'hi parla una tercera llengua (el saami) però és molt minoritària. De fet, i sent estrictes, el finès, el suec i el saami són oficials, però només les dues primeres tenen un mateix reconeixement jurídic i nacional a tot l'estat. Cal tenir present que el suec el parlen unes 290.000 persones (és a dir un 6% de la població) però, tot i això, té el mateix estatus que el finès. I un parell de curiositats: la primera, que a les illes Aaland (un arxipèlag del mar Bàltic) el 90% de la població parla suec i és l'única llengua oficial allà; la segona, la retolació a Finlàndia es fa en un o dos idiomes en funció de si almenys hi ha un 6% de la població o 3.000 persones que parlin la llengua minoritària.

De cara a la protecció de les llengües minoritàries, aquesta forma de fer de Finlàndia és molt positiva.

La imatge de l'apunt l'he tret d'aquí.