Els 'llullus'

La formació de noves paraules en una llengua (per exemple en català) és un procés en constant evolució. Alguns d'aquests termes nous mai no seran normalitzats pel Termcat ni inclosos en cap diccionari. D'altres mots, però, tindran més fortuna. A vegades, quan topem amb alguna d'aquestes noves paraules, no sabem ben bé per què, però ens crida prou l'atenció com per incorporar-la de forma inconscient al nostre lèxic.

L'últim d'aquests neologismes prenormalitzats l'he trobat en l'excel·lent llibre de Màrius Serra, Quiet (Edicions Empúries, 2008). Aprofito l'avinentesa per recomanar aquest llibre (llibre que diverteix i commou alhora), on Màrius Serra ens explica diferents situacions que ha viscut amb el seu fill afectat d'una paràlisi cerebral no filiada. El nen es diu Lluís, però els de casa l'anomenen llullu. Doncs bé, quan Màrius Serra es refereix a altres persones afectades de patologies similars a les del seu fill, els anomena llullus.

La paraula té la seva gràcia i s'ha format a través de dos processos interessants. D'una banda el de reduplicació a partir de Lluís (aquest procés el trobem en mots com ziga-zaga, tic-tac, etc.). I d'altra banda hi ha una metonímia evident: la paraula deriva del nom propi Lluís.

Màrius Serra utilitza el mot llullu moltes vegades fins al punt que al final ja et sembla una paraula correctíssima en català.