La formació de noves paraules en una llengua (per exemple en català) és un procés en constant evolució. Alguns d'aquests termes nous mai no seran normalitzats pel
Termcat ni inclosos en cap diccionari. D'altres mots, però, tindran més fortuna. A vegades, quan topem amb alguna d'aquestes noves paraules, no sabem ben bé per què, però ens crida prou l'atenció com per incorporar-la de forma inconscient al nostre lèxic.
L'últim d'aquests neologismes prenormalitzats l'he trobat en l'excel·lent llibre de
Màrius Serra,
Quiet (Edicions Empúries, 2008)
. Aprofito l'avinentesa per recomanar aquest llibre (llibre que diverteix i commou alhora), on Màrius Serra ens explica diferents situacions que ha viscut amb el seu fill afectat d'una paràlisi cerebral no filiada. El nen es diu Lluís, però els de casa l'anomenen
llullu. Doncs bé, quan Màrius Serra es refereix a altres persones afectades de patologies similars a les del seu fill, els anomena
llullus.
La paraula té la seva gràcia i s'ha format a través de dos processos interessants. D'una banda el de reduplicació a partir de Lluís (aquest procés el trobem en mots com ziga-zaga, tic-tac, etc.). I d'altra banda hi ha una
metonímia evident: la paraula deriva del nom propi Lluís.
Màrius Serra utilitza el mot
llullu moltes vegades fins al punt que al final ja et sembla una paraula correctíssima en català.
2 comentaris:
Aquest el tinc en llista d'espera...
Interessant post.
Bé seria interessant un post sobre els noms afectius de casa (quants "tetes" castellans hi ha al món, començant per cert conseller?). Barcelona
Publica un comentari a l'entrada