Vacances

Alguns de vosaltres, als comentaris de l'apunt d'ahir, em demanàveu si faria o no vacances, una pregunta que sorgia arran de la frase final. Cal dir que l'apunt era una mica tendenciós, perquè era l'últim dia abans de les vacances que tot just començo avui. Habitualment, sempre que marxo fora porto l'ordinador i, per tant,  puc actualitzar el bloc i visitar-ne els vostres. Aquest cop, però, marxem a Astúries i a Menorca, i ens estem en uns allotjaments on no tindré accés a internet ni al 3G, pel que sembla. De la mateixa manera que no podré publicar res, tampoc podré visitar-vos als vostres espais (a la tornada tindré una feinada ben bona!!!). O sigui que tancaré per vacances durant tres setmanes. 

De tota manera, si algun dia aconsegueixo connexió, intentaré escriure algun apunt amb la crònica dels aspectes curiosos del viatge (sempre i quan aquests aspectes tinguin cabuda a la temàtica del Mots) o amb algun comentari sobre les lectures d'estiu que faci (que espero que siguin moltes per reduir la pila de llibres que m'esperen!). O sigui que potser algun escrit cau durant aquestes tres setmanes. 

Fins aviat, doncs! 

La imatge de l'apunt d'avui l'he fet gràcies al següent lloc web.

Dinars literaris d'agost

Aquests dies d'agost, a la feina, quedem literalment quatre gats (bé, per ser més exactes i literals, dos). Durant l'any, molts dies anem a dinar junts uns quants companys de feina. Els àpats sempre discorren més ràpid si es té una bona conversa. Aquests dies, però, i a causa de la manca de companys de feina, estic tornant a experimentar un petit plaer (una felicitat petita que en dirien per algun bloc amic) que feia anys que no assaboria. Asseure's a la taula d'un restaurant per endrapar un menú de migdia i aprofitar l'estona per llegir. Llegir mentre dino, una activitat que no acostumo a realitzar en altres èpoques de l'any (la companyia es podria enfadar...). La novel·la que m'ha acompanyat a taula durant aquesta setmana ha estat La luz fantástica, una de les de Terry Pratchett. Què més es pot demanar? Potser... vacances? 

La imatge, tan suggerent, d'aquest apunt l'ha trobat Google aquí.

Quin títol li posarem?

Sempre m'ha encuriosit i estranyat la manera que tenen alguns traductors d'interpretar els títols de les pel·lícules doblades. Una de les primeres vegades que això em cridà l'atenció fou quan TV3 decidí emetre la versió catalana de la pel·lícula Some Like It Hot. Per aquestes contrades, i per culpa d'un primer doblatge al castellà, l'excel·lent film de Billy Wilder es coneixia com Con faldas y a lo loco. TV3, conscient que traduir literalment el títol de la versió castellana hagués estat una mica ridícul i submís, organitzà un concurs per tal de trobar-ne un d'adequat (una iniciativa curiosa, tenint en compte que la pel·lícula ja en tenia un, de títol). Finalment, la proposta guanyadora fou Ningú no és perfecte, molt bé, felicitats. 

Un temps després, amb l'eclosió de les projeccions en versió original, semblava que la cosa hagués de canviar i que ens podríem evitar algunes traduccions ben particulars. Res més lluny de la realitat. Qualsevol persona que vagi, posem per cas, al cinema Icària de Barcelona a veure una pel·lícula en versió original (per a més informació VOSE [sic]) trobarà, per exemple, que no hi fan The Hangover sinó una aproximada Resacón en Las Vegas i que de How to lose friends & alienate people només en queda un Nueva York para principiantes. És a dir, que per molt que les pel·lícules siguin en anglès, el títol figura en castellà (no fos cas que el públic es confongués de sala...).

Però a més, en una situació diametralment oposada, de mica en mica hem anat observant estupefactes que hi ha una sèrie de films totalment doblats que, per alguna raó enigmàtica, conserven el títol original. Per què anem a veure Up en versió catalana (si trobem un cinema que la faci, és clar) i no Amunt (o, de forma més lliure i com seria habitual, Amunt, amunt i fora!)? Això ja ho explicava Quim Monzó fa molts anys en un dels seus articles. En aquella època al cinema hi feien Seven. Monzó es preguntava per què en conservaven el títol original. És que Set no feia prou per un títol? Anys després, aquests misteris continuen perfectament vigents.

Miolar lliçons (121è joc literari de 'Tens un racó...')

Com ja és habitual cada mes, en Jesús Tibau ens proposa un joc literari de caràcter creatiu. Aquesta vegada, hi ha tres condicions que ha de complir el text:

1) Cal basar-se en la següent imatge:

2) No pot contenir la paraula gat ni cap dels seus sinònims.

3) Com a mínim ha de tenir 80 paraules.

Tot seguit us deixo el meu relat. Com que l'extensió màxima no estava definida, ha quedat una mica més llarg del que sol ser habitual en aquest bloc. Però vaja...

Clareja. Un incipient raig de sol s'escola per la finestra sense vidre i m'il·lumina la cara. Em desperto i descobreixo que el meu germà ja fas estona que s'ha llevat. L'observo mentre es llepa els bigotis i la pota dreta, ensangonada. L'esquerra la té ocupada prement amb força el cadàver d'una rata (ja escapçat) que m'ha de servir d'esmorzar. L'avantatge de viure amb el germà gran en una casa abandonada i infestada de rates és que de bon matí tens l'esmorzar preparat. Després del primer àpat del dia, el meu germà m'informa amb un miol autoritari que avui m'ensenyarà a espavilar-me pels carrers de la ciutat. Diu que ja he après a fer emboscades a les rates de casa i que és hora que conegui el món i surti fora per primer cop.

La claror inunda els carrers i els nostres cossos són els primers a trepitjar-los. Anem amb la cua alçada en senyal d'alarma, mai se sap. Al lluny, divisem una bestiola gran. El meu germà em revela que es tracta d'un gos, que traduït del llenguatge miolat significa "l'enemic intel·lectualment justet". La primera lliçó és aprendre a divertir-se a costa d'aquests animals mensypreables. El meu germà s'apropa a l'indesitjable i li clava una urpada a la cara. Al seu senyal, començo a córrer pels carrers buits darrere el meu germà. Saltem un mur que separa un descampat i el gos ho intenta. En caure, degut a la nostra millor condició genètica, ho fem de quatre potes. El gos, en canvi, s'estimba de mala manera. Riem a gust i continuem la passejada. Més tard, arriba la segona lliçó. Hi ha un esplet de nens ("els monstres infernals de dues potes") que juguen a pilota a una plaça. El meu germà es posa en estat d'alerta. M'ensenya que enfront d'aquells éssers l'única opció que tenim és fugir. Sembla ser que l'esport preferit dels monstres és tirar-nos pedres amb l'objectiu de ferir-nos o, eventualment, matar-nos. Tinc por i decidim que no és una opció passar vora les quimeres. Ens amaguem i el meu germà m'alliçona contra un altre dels pitjors enemics que tenim: l'home ("el dimoni"). Les nostres llegendes conten els actes sanguinaris que alguns dimonis il·lustres ordiren i infligiren als de la nostra espècie, com tancar-nos en una caixa d'acer amb una substància radioactiva per veure'n el resultat o emparedar-nos en un soterrani. Com que els meus ulls supuren horror, el meu germà deixa d'explicar-me aquestes històries, però no abandona el seu posat d'instructor. De sobte, sentim un miol llunyà i dolç i les nostres orelles s'alcen majestuosament i s'inclinen en direcció a aquells cants de sirena. El meu germà somriu i em dirigeix cap a aquells sons. Uns minuts després, descobreixo que el miol amorós el produeix una femella i veig dos mascles prop seu a punt per batre's: un d'ells eriça els pèls i arqueja l'esquena i a mi em sembla terrible. No gaire lluny, un altre mascle mossega amablement per darrere el coll d'una segona femella. El meu germà em mira amb ulls inquisitius i em miola que encara sóc massa jove i que ja aprendré tot sol què cal fer en aquest tipus de situacions.

Les classes s'han allargat quatre hores ben bones i el sol ja regna al cel, orfe de núvols. Ens movem lentament, fatigats. En aquest punt el meu germà em confessa que encara cal que aprengui l'última de les lliçons del dia. Quan fa sol i estàs cansat, comença, el millor remei és buscar unes escales on jeure sota l'agradable escalfor. Llavors m'explica que ell en tenia unes d'especials i que l'any passat (quan jo encara no sortia de la casa abandonada) hi anava cada dia d'estiu, per mandrejar una estona. Després de parlar, la seva cara perd l'alegria que l'ha acompanyat durant tot el dia i se sent una mica trist. El segueixo callat i entenc per què. Les seves escales han estat derruïdes durant l'hivern i al meu germà només li queda un munt de runa en forma d'escala. Jeu atuït al segon esglaó i s'adorm sota el sol. Jo me'l miro des de baix, el meu germà gran!, quin aspecte tan imponent!. M'allunyo i el deixo amarat d'enyor, bé es mereix uns moments d'introspecció. Volto per la zona buscant les meves pròpies escales, ara que ja sóc gran...

Jo no ravalejo

Fa un temps, algú amb poca feina decidí crear el verb ravalejar. Era un mot que s'emmirallava en el normatiu ramblejar (que vol dir passejar per la rambla) i que, per extensió, venia a significar "passejar pel Raval" (barceloní, s'entén). La paraula tingué la seva època daurada i s'usà a tort i a dret, sobretot quan qui l'emprava volia semblar modern o, fent servir un lèxic més ajustat al seu tarannà, cool. Aquest ús indiscriminat no evità que, com a bon mot català, es conjugués amb una bona dosi de faltes d'ortografia. Jo ho he vist escrit, per exemple, així: ravalejes en comptes de ravaleges.

Però hi ha un parell de preguntes que em volten pel cap en relació amb aquest verb. La primera: si passejo per la Rambla del Raval, què estic fent, ramblejar, ravalejar o totes dues coses? I la segona, que ja va apuntar l'Empar Moliner en una entrevista recent: posats a fer, podríem crear altres verbs del no-res i parlar de minejar (del barri de La Mina), de santandreuejar (de Sant Andreu), etc.?

La imatge és d'una paret que porta escrit el verb i l'he trobat aquí.

L'ase d'or

Parlàvem fa uns dies de la vigència dels clàssics i de la necessitat de llegir-los en profunditat. I entre els clàssics, L'ase d'or d'Apuleu de Madura és una peça imprescindible. Es tracta d'un dels exemples més clars de novel·la romana (en el fons, un compendi de narracions de ficció que tenia la finalitat de fer passar una bona estona al lector i de divertir-lo, sense objectius més profunds). En aquest sentit, la novel·la romana tractava alguns temes clàssics (amorosos, eròtics, les aventures i els viatges) que són ben presents al llibre d'Apuleu. De fet, en aquestes novel·les podien parodiar-se tot tipus de qüestions, ja fossin religioses o socials, però no hi havia cap voluntat moralitzadora.

L'autor de L'ase d'or, Apuleu, nasqué a Madura cap al 125 dC i destacà amb aquesta obra. El llibre (que portava com a títol original Les Metamorfosis) ens conta les aventures de Luci, un jove que s'enamora de la criada del seu amfitrió (la Fotis) i, a causa de la poca habilitat de la noia en el control de les arts màgiques, acaba convertit en ase. La mateixa nit que s'esdevé aquesta tràgica mutació, uns lladres entren a robar la casa on s'allotja Luci i, després de saquejar-la a fons, s'emporten el jove com a burro de càrrega. D'aquesta manera, patirà en les seves noves carns equines tota una sèrie de calamitats i desgràcies.

L'obra està dividida en 11 capítols molt ben estructurats que recorden les novel·les per episodis. En cada un d'ells, a més de narrar-se la hitòria itinerant de Luci, alguns personatges ens expliquen petites anècdotes que els han passat o que han sentit comentar. La novel·la, doncs, intercala breus contes (alguns dels quals són divertits, d'altres són fantàstics, eròtics, místics o, fins i tot, cruels i sanguinaris), una forma que serà molt usada en segles posteriors (hi ha estudiosos que diuen que Apuleu influí en gran mesura la novel·la picaresca, però també Quevedo o Bocaccio). De totes les històries curtes que es narren a L'ase d'or, potser la més famosa és la història d'amor entre Cupido i Psique.

Jo he llegit l'edició castellana del llibre, a cura de José María Royo. Es tracta d'una edició molt ben feta, amb un treball inicial excel·lent de contextualització de l'obra, de l'autor i dels personatges, i amb diverses anotacions amb els corresponents detalls de les històries mitològiques que inclou la novel·la, que en són moltes.

Un llibre, doncs, molt interessant de llegir i que no ha perdut encant a través dels segles.

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

Els alfabets del kurd

Hi ha llengües que al llarg dels anys han patit situacions força difícils. Una d'aquestes llengües és el kurd (una llengua indoeuropea del subgrup de les llengües iranianes que té tres dialectes principals: el kurmanji que utilitza l’alfabet llatí; el sorani, que usa l’alfabet àrab; i el gorani). Una bona mostra de la seva situació la trobem en les paraules que encapçalen el lloc web de la Kurdish Academy of Language: La llengua kurda convergirà en un llenguatge kurd unificat. Per tal de tenir una llengua kurda unida, cal un alfabet kurd unificat. Durant molt de temps, la nació kurda s’ha vist dividida en diferents estats (com el turc, el rus o l'irànic) i això ha influït en la codificació de la llengua. Aquesta ha establert el codi gràfic en funció de criteris geogràfics i segons les diferents influències polítiques. 

D’una banda, a Turquia, l’alfabet utilitzat és un sistema d’escriptura que deriva de l’escriptura llatina (adaptada l’any 1932) que s’anomena Hawar. Conté 31 lletres: 26 lletres pertanyen a l’alfabet llatí (de la A a la Z) i 5 són caràcters especials com la ç,  la ş, la ê, la û i la î. L’estat turc no reconeix com a oficials aquest tipus d’alfabet ni algunes de les lletres que utilitza com la Q, la W o la X ja que no són presents en el sistema gràfic turc. En certa manera, doncs, hi ha una voluntat d’influir en la codificació gràfica kurda per tal d’homogenitzar-la amb la turca.

A la zona de l'Iraq i l'Iran, els kurds, tot i que també utilitzen l’alfabet Hawar, solen fer servir el sorani. Es tracta d’un sistema d’escriptura basat en l’alfabet àrab modificat. Consta de 33 lletres, però no és una representació completa de tots els sons kurds. 

El tercer dels alfabets utilitzats per la llengua kurda és el ciríl·lic (32 lletres). L'ús d'aquest alfabet es deu, en part, al fet que la política lingüística soviètica va promoure intervencions de tipus glotofàgic. D’aquesta manera es va establir que totes les llengües de territoris d’influència soviètica adaptessin l’alfabet ciríl·lic en un intent de russificar-les. L’objectiu final era aconseguir la substitució d’aquestes llengües pel rus. La llengua kurda, com tantes d’altres, es va veure afectada també per aquesta política assimiladora.

És evident que l’ús dels tres sistemes gràfics diferents presenta molt problemes de comunicació entre els diferents membres de la nació kurda. Per tal de millorar la intercomunicació, la Kurdish Academy of Language va introduir un alfabet kurd unificat (Yekgirtú) que tenia una clara voluntat d’esdevenir l’alfabet estàndard.

Així, doncs, la situació de la llengua kurda és força complicada.

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

La mala dona

No volies caldo? Doncs dues tasses! O, adaptant la frase a un context més literari, no volies novel·la negra? doncs un altre llibre! 

La mala dona, de Marc Pastor, és un dels llibres que figuraven al meu apunt de Sant Jordi. Però, suposo que com a molts de vosaltres, a mi també em passa això d'anar acumulant llibres a la tauleta de nit i no llegir-los fins un bon temps després d'haver-los apilat. De fet, no tenia previst llegir aquest llibre just després de La dona de verd però, per casualitat, vaig escoltar una entrevista a l'autor (que podeu trobar al bloc L'Illa dels llibres) i me'n van venir ganes.

La novel·la ens explica la recerca, per part de dos inspectors de policia, de la persona responsable de diverses desaparicions de nens (sobretot fills de prostitutes que no s'atreveixen a denunciar els fets) a la Barcelona de principis de segle. El protagonista del llibre, Moisès Corvo, és un personatge clàssic de la novel·la negra: l'inspector una mica bevedor, d'idees fixes, amant de les dones i de bon cor. L'altre personatge clau del llibre és l'Enriqueta Martí, la mala dona, de la qual no us en diré res ja que és millor que sigueu vosaltres els que en descobriu la història.

La novel·la està narrada amb un gran ritme que fa que te l'acabis de seguida. A més, el narrador és un narrador prou especial (a l'estil de La lladre de llibres) i els personatges estan molt ben treballats, cadascun amb les seves particularitats. En resum, una bona novel·la per a l'estiu, que us pot agradar sense que us calgui ser un aficionat al gènere.

La foto de l'apunt ha sortit d'aquí.

Amb ulls de joguina (116è joc literari de 'Tens...')

Ja fa uns quants dies (i com cada mes) el Jesús Tibau ens proposà un nou joc literari de caràcter creatiu. Aquest cop no hi havia límit superior de paraules, sinó només un mínim de 70 . Una mica tard, però finalment he aconseguit esgarrapar una estona per poder escriure un breu text inspirat en la següent imatge (de les tres imatges, veureu que una és l'eix del relat i les altres són secundàries...):


Tic-tac, tic-tac, tic-tac... Riiiiiing, riiii... un cop de mà sec mata el soroll incipient. La Bàrbara es desperta amb una sensació estranya al cos. Mira el despertador per corroborar que ja és l’hora de llevar-se però, en comptes de trobar els habituals números digitals que assenyalen les 7, contempla un despertador mecànic, antic, dels que sonen amb una campaneta incrustada a la part superior. Ho troba estrany, però no tant com els canvis que observa camí del lavabo. El color de les parets de casa, abans de tonalitat ocre, ara és rosa llampant; els mobles d'Ikea s’han convertit en objectes poc funcionals; el sofà ha mutat i és com un gran xiclet estampat de punts blancs; i el passadís és ple de quadres de nines. Per si això no fos suficient motiu d’angoixa, quan la Bàrbara arriba al lavabo i s’observa al mirall s’horroritza encara més. Les mans, abans dúctils, són com una pinça estàtica. Els ulls, tan expressius, són ara dues rodones pintades de blau. El cabell curt i negre s’ha convertit en una melena rossa. Tota ella s’ha plastificat, ha perdut la voluptuositat femenina, fa un pam i mig i... Sóc una nina?! Surt per la porta de casa i descobreix que no es troba a casa seva, sinó dins de la casa de nines de la seva filla, que encara dorm a l’habitació. Des de la nova perspectiva tot es veu enorme. La Bàrbara, atuïda pels canvis sobtats, observa allò que té al voltant. Amb la seva mirada de joguina, l’antiga bola del món que descansa sobre l’escriptori sembla un planeta de debò. I la seva filla... és com un gegant. Intenta cridar-la per veure si ella la pot ajudar però només encerta a repetir, amb veu metal·litzada, "Tinc gana", "Tinc pipí". Es torna a tancar dins la casa de nines, espantada. Ha perdut la humanitat i ara no és més que una joguina. En el moment que el desànim comença a apoderar-se de la dona que ja no és dona, sent el despertador de la filla, que es lleva amb desgana. Ja ho té, ja sap què farà. Segur que els de casa la trobaran a faltar i la buscaran, així que decideix sortir de la casa de nines i plantar-se al mig de l’habitació per fer senyals als seus familiars. Mentre espera que la vinguin a rescatar, recorda que ahir a la nit va demanar a la seva filla que pensés a guardar les seves joguines antigues en una caixa per dur-les a les golfes (feia anys que ni les tocava). S’obre la porta i la seva sorpresa creix quan veu que qui entra a l’habitació és ella mateixa, la Bàrbara, de carn i ossos. En aquell moment vol fugir, es tem el pitjor, però les seves cames no articulades no responen. La Bàrbara humana duu una capsa de cartró sota el braç, la deixa a terra, agafa la casa de nines i totes les nines i les hi entafora. Abans de quedar enterrada en l’oblit de la capsa, la Bàrbara nina entreveu una lluïssor en els ulls de la Bàrbara dona, com de plàstic.

Una tirada de Boggle (9)

Fa molts dies de l'última tirada de Boggle que vam fer al bloc, així que ja tocava fer-ne una altra. Pels que fa poc que heu conegut el 'Mots emblocats' us deixo un enllaç amb les instruccions. Sento dir-vos que no hi ha cap premi especial per participar a la tirada, només el plaer de descobrir pararaules... Bon diumenge i bona tirada!