Amb ulls de joguina (116è joc literari de 'Tens...')

Ja fa uns quants dies (i com cada mes) el Jesús Tibau ens proposà un nou joc literari de caràcter creatiu. Aquest cop no hi havia límit superior de paraules, sinó només un mínim de 70 . Una mica tard, però finalment he aconseguit esgarrapar una estona per poder escriure un breu text inspirat en la següent imatge (de les tres imatges, veureu que una és l'eix del relat i les altres són secundàries...):


Tic-tac, tic-tac, tic-tac... Riiiiiing, riiii... un cop de mà sec mata el soroll incipient. La Bàrbara es desperta amb una sensació estranya al cos. Mira el despertador per corroborar que ja és l’hora de llevar-se però, en comptes de trobar els habituals números digitals que assenyalen les 7, contempla un despertador mecànic, antic, dels que sonen amb una campaneta incrustada a la part superior. Ho troba estrany, però no tant com els canvis que observa camí del lavabo. El color de les parets de casa, abans de tonalitat ocre, ara és rosa llampant; els mobles d'Ikea s’han convertit en objectes poc funcionals; el sofà ha mutat i és com un gran xiclet estampat de punts blancs; i el passadís és ple de quadres de nines. Per si això no fos suficient motiu d’angoixa, quan la Bàrbara arriba al lavabo i s’observa al mirall s’horroritza encara més. Les mans, abans dúctils, són com una pinça estàtica. Els ulls, tan expressius, són ara dues rodones pintades de blau. El cabell curt i negre s’ha convertit en una melena rossa. Tota ella s’ha plastificat, ha perdut la voluptuositat femenina, fa un pam i mig i... Sóc una nina?! Surt per la porta de casa i descobreix que no es troba a casa seva, sinó dins de la casa de nines de la seva filla, que encara dorm a l’habitació. Des de la nova perspectiva tot es veu enorme. La Bàrbara, atuïda pels canvis sobtats, observa allò que té al voltant. Amb la seva mirada de joguina, l’antiga bola del món que descansa sobre l’escriptori sembla un planeta de debò. I la seva filla... és com un gegant. Intenta cridar-la per veure si ella la pot ajudar però només encerta a repetir, amb veu metal·litzada, "Tinc gana", "Tinc pipí". Es torna a tancar dins la casa de nines, espantada. Ha perdut la humanitat i ara no és més que una joguina. En el moment que el desànim comença a apoderar-se de la dona que ja no és dona, sent el despertador de la filla, que es lleva amb desgana. Ja ho té, ja sap què farà. Segur que els de casa la trobaran a faltar i la buscaran, així que decideix sortir de la casa de nines i plantar-se al mig de l’habitació per fer senyals als seus familiars. Mentre espera que la vinguin a rescatar, recorda que ahir a la nit va demanar a la seva filla que pensés a guardar les seves joguines antigues en una caixa per dur-les a les golfes (feia anys que ni les tocava). S’obre la porta i la seva sorpresa creix quan veu que qui entra a l’habitació és ella mateixa, la Bàrbara, de carn i ossos. En aquell moment vol fugir, es tem el pitjor, però les seves cames no articulades no responen. La Bàrbara humana duu una capsa de cartró sota el braç, la deixa a terra, agafa la casa de nines i totes les nines i les hi entafora. Abans de quedar enterrada en l’oblit de la capsa, la Bàrbara nina entreveu una lluïssor en els ulls de la Bàrbara dona, com de plàstic.