Miolar lliçons (121è joc literari de 'Tens un racó...')

Com ja és habitual cada mes, en Jesús Tibau ens proposa un joc literari de caràcter creatiu. Aquesta vegada, hi ha tres condicions que ha de complir el text:

1) Cal basar-se en la següent imatge:

2) No pot contenir la paraula gat ni cap dels seus sinònims.

3) Com a mínim ha de tenir 80 paraules.

Tot seguit us deixo el meu relat. Com que l'extensió màxima no estava definida, ha quedat una mica més llarg del que sol ser habitual en aquest bloc. Però vaja...

Clareja. Un incipient raig de sol s'escola per la finestra sense vidre i m'il·lumina la cara. Em desperto i descobreixo que el meu germà ja fas estona que s'ha llevat. L'observo mentre es llepa els bigotis i la pota dreta, ensangonada. L'esquerra la té ocupada prement amb força el cadàver d'una rata (ja escapçat) que m'ha de servir d'esmorzar. L'avantatge de viure amb el germà gran en una casa abandonada i infestada de rates és que de bon matí tens l'esmorzar preparat. Després del primer àpat del dia, el meu germà m'informa amb un miol autoritari que avui m'ensenyarà a espavilar-me pels carrers de la ciutat. Diu que ja he après a fer emboscades a les rates de casa i que és hora que conegui el món i surti fora per primer cop.

La claror inunda els carrers i els nostres cossos són els primers a trepitjar-los. Anem amb la cua alçada en senyal d'alarma, mai se sap. Al lluny, divisem una bestiola gran. El meu germà em revela que es tracta d'un gos, que traduït del llenguatge miolat significa "l'enemic intel·lectualment justet". La primera lliçó és aprendre a divertir-se a costa d'aquests animals mensypreables. El meu germà s'apropa a l'indesitjable i li clava una urpada a la cara. Al seu senyal, començo a córrer pels carrers buits darrere el meu germà. Saltem un mur que separa un descampat i el gos ho intenta. En caure, degut a la nostra millor condició genètica, ho fem de quatre potes. El gos, en canvi, s'estimba de mala manera. Riem a gust i continuem la passejada. Més tard, arriba la segona lliçó. Hi ha un esplet de nens ("els monstres infernals de dues potes") que juguen a pilota a una plaça. El meu germà es posa en estat d'alerta. M'ensenya que enfront d'aquells éssers l'única opció que tenim és fugir. Sembla ser que l'esport preferit dels monstres és tirar-nos pedres amb l'objectiu de ferir-nos o, eventualment, matar-nos. Tinc por i decidim que no és una opció passar vora les quimeres. Ens amaguem i el meu germà m'alliçona contra un altre dels pitjors enemics que tenim: l'home ("el dimoni"). Les nostres llegendes conten els actes sanguinaris que alguns dimonis il·lustres ordiren i infligiren als de la nostra espècie, com tancar-nos en una caixa d'acer amb una substància radioactiva per veure'n el resultat o emparedar-nos en un soterrani. Com que els meus ulls supuren horror, el meu germà deixa d'explicar-me aquestes històries, però no abandona el seu posat d'instructor. De sobte, sentim un miol llunyà i dolç i les nostres orelles s'alcen majestuosament i s'inclinen en direcció a aquells cants de sirena. El meu germà somriu i em dirigeix cap a aquells sons. Uns minuts després, descobreixo que el miol amorós el produeix una femella i veig dos mascles prop seu a punt per batre's: un d'ells eriça els pèls i arqueja l'esquena i a mi em sembla terrible. No gaire lluny, un altre mascle mossega amablement per darrere el coll d'una segona femella. El meu germà em mira amb ulls inquisitius i em miola que encara sóc massa jove i que ja aprendré tot sol què cal fer en aquest tipus de situacions.

Les classes s'han allargat quatre hores ben bones i el sol ja regna al cel, orfe de núvols. Ens movem lentament, fatigats. En aquest punt el meu germà em confessa que encara cal que aprengui l'última de les lliçons del dia. Quan fa sol i estàs cansat, comença, el millor remei és buscar unes escales on jeure sota l'agradable escalfor. Llavors m'explica que ell en tenia unes d'especials i que l'any passat (quan jo encara no sortia de la casa abandonada) hi anava cada dia d'estiu, per mandrejar una estona. Després de parlar, la seva cara perd l'alegria que l'ha acompanyat durant tot el dia i se sent una mica trist. El segueixo callat i entenc per què. Les seves escales han estat derruïdes durant l'hivern i al meu germà només li queda un munt de runa en forma d'escala. Jeu atuït al segon esglaó i s'adorm sota el sol. Jo me'l miro des de baix, el meu germà gran!, quin aspecte tan imponent!. M'allunyo i el deixo amarat d'enyor, bé es mereix uns moments d'introspecció. Volto per la zona buscant les meves pròpies escales, ara que ja sóc gran...