Japó!

La cuina japonesa fa temps que està de moda. Així, hi ha tota una sèrie de bons restaurants a la ciutat de Barcelona, i també una bona colla d'imitadors més o menys maldestres. Però aquesta proliferació japonesa no només ha estat culinària, sinó també lèxica. Fa uns anys, ens sonava vagament la paraula sushi, però actualment ja està plenament incorporada al diccionari i li han crescut germanes: sashimi, nigiris, makis, toro, unagi, etc. La llengua adopta noves paraules a mesura que evoluciona, en un procés del tot natural.

L'apunt d'avui, a més de fer-vos salivera, em serveix per comentar que potser en els propers dies no seré molt per la catosfera ja que avui marxo de viatge... al Japó!

La imatge de l'apunt d'avui és d'aquí.

Natural?

Fa uns dies érem en un restaurant del centre de Barcelona i, per uns moments, vaig tenir la sensació d'estar en un capítol d'una sèrie de televisió que veia de petit. Concretament, en l'últim capítol de la clàssica Oh! Europa de Dagoll Dagom. En aquell episodi, els turistes catalans visitaven Madrid i entraren en un bar a prendre alguna cosa. Tota la història girava al voltant de les anècdotes que tenien lloc al local: els catalans demanaven productes com biquinis, aigües naturals i suïssos; i el cambrer madrileny no els entenia en absolut.

Doncs bé, nosaltres vam demanar una ampolla d'aigua i el cambrer ens pregunta: "Del temps?". Es referia a si volíem l'aigua natural o no, però l'expressió em recordà la comèdia televisiva. Era per dir-li: "Amb la nevada que cau, millor l'escalfem una mica".

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

Invisible

Fa uns mesos ja vaig esmentar la meva devoció per Paul Auster. Era un escriptor que m'agradava molt i que encara em fa el pes. Tot i això, en els darrers anys he llegit força crítiques literàries que ressaltaven negativament una certa repetició o, si eren més curosos en la descripció dels suposats defectes, una certa repetició d'alguns elements de la seva obra. A saber: una fortuna que arriba de froma inesperada, una influència de l'atzar per sobre del que és habitual, un personatge jove que es contraposa a un de més gran, una història dins de la història, etc. Fins i tot es va arribar a escriure que Auster ja no produïa res d'interessant. Doncs bé, he de dir que la nova novel·la de l'escriptor nord-americà (Invisible) em sembla un dels millors llibres que he llegit recentment.

La història atrapa des de la primera línia i està estructurada en capítols ben definits i escrits en primera, segona i tercera persona. Per primera vegada, no diré res més sobre el llibre, millor que cada lector el descobreixi per si mateix. Jo el vaig llegir en una sala d'espera, de forma compulsiva, sense poder-lo deixar anar.

L'illa del tresor

Hi ha llibres que quan els rellegeixes, no et transporten només a l'escenari on passa l'acció, sinó que també et menen a altres èpoques de la vida. Tornant a llegir L'illa del tresor, he recordat la primera vegada que vaig llegir aquest llibre i com em va agradar llavors. Ara, encara en puc entreveure els motius: una acció vibrant, un protagonista jove, una aventura clàssica, un tresor amagat... el llibre té tants elements engrescadors que es fa difícil que no agradi. A més del ritme narratiu, els personatges són entranyables (el jove Hawkins, el doctor Livesey, l'hisendat, el capità, però sobretot en Long John Silver - el pirata sense cama-).

Ara que sembla que les sèries de televisió cada cop agraden més, L'illa del Tresor ens hi farà pensar. L'obra fou escrita com una novel·la per capítols, amb entregues periòdiques a una revista literària de l'època. Per tant, cada capítol acaba amb un cert misteri per mantenir l'interès del lector fins a la propera entrega, tal i com fan algunes sèries.

Finalment, i com a simple curiositat, us diré que he llegit aquesta obra clàssica en el meu modern lector digital.

La imatge de l'apunt ha sortit d'aquí.

Neologismes de Madrid

Aquest és el segon hivern en el qual la premsa esportiva de Madrid ens obsequia amb paraules de nova creació. L'any passat es van inventar un mot ben barroer com cagómetro, que es definia com un aparell que mesurava la suposada por que tenia el Barça de la "remuntada" del Madrid. El neologisme tingué una vida curta i morí durant el mes de maig, concretament el dia del 2-6.

Enguany, la fal·lera lèxica ha tornat i s'han tret de la màniga el nou mot villarato que vindria a ser una forma poc original de dir que els àrbitres ajuden el Barça. D'aquesta paraula se n'ha parlat a bastament, però jo diria que el seu recorregut encara serà més curt i que no caldrà esperar al partit del Bernabeu per deixar clara la seva poca vigència (només cal pensar en el partit d'anit).

I jo em demano, no podrien fer la feina de periodista sense tantes bestieses pseudofilològiques?

Londres nevat

M'agraden molt els contes, sense que aquesta afirmació impliqui que rebutjo les novel·les o la poesia, que no és el cas. M'agraden perquè són directes, van al gra. I, també, perquè com que són unes peces literàries més petites, de menys paraules, l'autor es permet certs estilismes que són d'agrair. Per això, durant l'any llegeixo una colla de llibres de contes, l'últim dels quals Londres nevat, de Jordi Llavina. Un llibre amb unes històries curioses, descrites amb tendresa i ironia i amb un bon estil narratiu. Per exemple, la d'un home que es troba un vagabund dormint a la terrassa de casa i en lloc de fer-lo fora el convida a dutxar-se i esmorzar. Una curiositat del volum és que en aquests relats sovint s'interpel·la al lector, preguntant-li coses o fent-hi referència. És un recurs que s'adapta molt bé als contes de Llavina i que doten el llibre d'una certa sensació d'unitat. Ideal per llegir-lo una tarda d'hivern, tot i que no siguem a Londres ni veiem nevar per la finestra.

Accents

Ja fa temps que el cinema nord-americà té una especial cura amb els accents que els personatges usen quan parlen. Actors coneguts com Richard Gere o Julia Roberts, per exemple, a base d'hores d'entrenador personal, han estat capaços d'impostar un accent irlandès prou correcte. En el fons, té la seva lògica: si es gasten una fortuna en, posem per cas, els efectes especials, el vestuari d'època o la fotografia, és evident que també cal cuidar la qüestió lingüística. D'aquesta manera, hi ha pel·lícules en les quals la llengua i els accents poden acabar tenint un gran protagonisme, com vaig explicar fa un temps.

A casa nostra, però, encara no hem arribat a aquest estadi evolutiu (pel que fa a les sèries de televisió). Una crítica que vaig sentir repetir a bastament sobre dues de les grans produccions de TV3 (Serrallonga i Les veus del Pamano) fou aquesta absoluta manca d'estètica lingüística i adequació dels accents. Sembla que encara no cuidem prou la llengua.

I parlant d'accents, fa un parell de setmanes que començà la sisena (i última) temporada de la sèrie Lost (de la qual us en vaig fer una referència literària). Una de les moltes coses que m'agraden de Lost és la varietat d'accents que s'hi poden sentir: anglès, americà, australià, canadenc, escocès... De tots ells, el meu preferit és el del personatge Desmond Hume (interpretat per Henry Ian Cusick): un accent escocès molt agradable, amb aquelles os tan obertes en pronunciar la paraula brother. Cal remarcar, però, que en aquest cas s'optà per la solució més econòmica i senzilla, la de buscar un actor de pare escocès. 

La Guerra dels Segadors i la Viquipèdia

Fa uns dies, una amiga meva molt activa a la Viquipèdia em va descriure algunes de les entrades que figuren a la viquipèdia espanyola, del tot tendencioses i amb certa mala fe. Com a mostra, si busqueu la Guerra dels Segadors trobareu la següent entrada (he fet una impressió de pantalla per si algú amb més enteniment en fa una modificació):

El text, molt esbiaixat per certes conviccions, comença de la següent manera: Sublevación de Cataluña (1640): La Sublevación de Cataluña, Revuelta de los catalanes o Guerra de los Segadores...

Sublevació de Catalunya? Algú pot donar crèdit a aquest nom? Els hauria de fer vergonya utilitzar la viquipèdia per segons què, per en canvi ho posen així, sense cap remordiment... Lamentable!

Etiquetes

Habitualment, al supermercat hi anem a comprar (a més de llibres de Plató) productes alimentaris, de neteja, d'higiene personal, etc. Sovint, també en consultem les propietats tot llegint acuradament o per sobre (això depèn de la persona, les ganes o el temps) les seves propietats i característiques, a saber: conté gluten? porta conservants? és extrasuau? conté àcids WRTSHB (o una cosa semblant que diuen els anuncis)?...

I tothom que hagi tingut mai algun d'aquests dubtes existencials i hagi hagut de llegir l'etiqueta, s'haurà adonat que, exceptuant algunes marques blanques d'entitats catalanes i tret d'alguns productes determinats, la majoria d'etiquetes obliden de forma escandalosa el català. En el cas dels productes de neteja, el monolingüisme en castellà és pràcticament hegemònic. Però és que molts productes bilingües ho són... en castellà i portuguès (segona llengua més freqüent en l'etiquetatge dels productes a Catalunya).

La Plataforma per la Llengua n'ha fet alguns estudis que podeu consultar al seu lloc web, però només us cal passejar per algun supermercat a l'atzar per a comprovar in situ aquesta anomalia.

Mira, la Mirra!

De tant en tant, amaneixo el bloc amb un apunt sobre algun dels noms que formen part de la meva col·lecció de noms poc freqüents. La darrera adquisició onomàstica l’he obtinguda del llibre Animals tristos, de Jordi Puntí, del qual us en vaig parlar fa ben poc temps.

En el primer dels contes del llibre (Bungalow onze), el personatge femení principal es diu Mirra. Mirra, que segons el diccionari és una "goma resina aromàtica obtinguda de diverses espècies del gènere Commiphora", no és que sigui un nom estrany, sinó que és un nom inexistent fora de l’àmbit estrictament literari. A Catalunya hi ha exactament zero Mirres (segons l'Idescat). Tot i això, sí que existeixen dones que es diuen Mira (amb una sola R). Mira, doncs, és un d’aquests noms poc habituals (13 en tot el país!) que també he enganxat a l’àlbum col·leccionable.