Amor vegetal (113è joc literari de 'Tens un...')

Ja fa uns dies que en Jesús Tibau ens va proposar un nou joc literari. Aquest cop, es tractava de fer un breu relat (mínim de 60 paraules, sense màxim) a partir de la imatge que acompanya aquest apunt i amb una condició ben particular: no es podia utilitzar la lletra i. No cal dir que la dificultat de la proposta era gran (i sinó, observeu quantes is porto escrites en només quatre ratlles). Tot i això, al final he trobat temps per fer un breu escrit, centrat sobretot en les verdures, més que no pas en la bicicleta (potser perquè m'agraden més els petits detalls que les imatges principals...). Bé, sense més preàmbuls, us deixo amb la imatge d'en Jesús i el relat:

Pedaleja amb força per tal de no fer tard, ha de ser al restaurant a les set. Abans, ha passat per l'hort urbà (que conrea de manera poc legal), per arrencar unes quantes verdures. El seu cap, el xef del Temporada, les vol per preparar el menú del vespre. Porta dos cabassos ben plens: un davant, que conté un esplet de verdures; l'altre al darrere, curull de pomes. Pedaleja veloç, vol ser puntual.

Mentrestant, en el cabàs de davant, una pastanaga tremola de por. On ens duen?, demana preocupada. D'entrada, no rep cap resposta, totes les altres verdures romanen callades. Una patata s'encomana d'aquest horror que ha començat a aflorar en la pastanaga: ella tampoc sap on van. Un dels  cogombres comenta que potser els porten de vacances, ara que a l'hort ja començava a fer massa calor. Tothom dubta, no pot ser cert, les verdures no fan vacances. Un tomàquet rodanxó, que porta una estona observant aquella esvelta forma taronja, s'apropa a ella per reconfortar-la. L'abraça com només ho pot fer un tomàquet mentre la pastanaga es relaxa. Durant tot el trajecte que queda, les dues verdures resten juntes, parlant de moltes coses, sense pensar massa en el terme del trajecte, regalant-se una estona xalesta...

L'home que pedaleja de forma tenaç aparca davant del restaurant. Les set en punt. El xef ja l'espera amb ganes. Agafa els cabassos per posar-los sobre el marbre. Les verdures es remouen, expectants Què passarà, ara? Una mà agafa la patata... zas, zas, zas... el xef l'esquartera davant dels ulls estupefactes de les seves companyes. La pastanaga comença a bramar. El tomàquet, fent el cor fort, prova de calmar-la. Ara és el torn del cogombre... zas... l'han tallat en dos trossos per després ofegar-lo en una olla que bull a foc fort. Encara el senten esgargamellar-se quan, a la tercera escomesa manual, el xef agafa la pobra pastanaga: ajuda'm!, exclama tot llançant unes llambregades fugaces al tomàquet. Zas, zas, zas, zas, zas, zas, zas... l'ha feta a trossos. Després, la llança sobre l'escarola que reposa en un dels plats. El xef s'atura un moment, encara falta alguna cosa. Observa el cabàs, agafa el tomàquet... zas, zas, zas... l'ha desmembrat com només pot desmembrar-se un tomàquet. Lentament, el xef fa ploure les restes del tomàquet per sobre l'escarola, tal com ha fet amb la pastanaga. Aquest darrer gest permet a les dues verdures passar juntes el tràngol de la mort.